(Ir)responsables

No feia ni mitja hora que A sortia d’un acte del dia contra la violència masclista quan es trobà a la bústia la publicitat nadalenca d’uns grans magatzems dedicats a les joguines.

A la primera plana, el gran anunci d’una arma, una espasa-làser. Les pàgines centrals: a l’esquerra, uns “transformers” amb rostres de violència, un joc de futbol i uns “minions a l’atac”; a la dreta, unes nines amb aspecte molt més que anorèxic i unes ensucrades nines disney. A la pàgina del darrere uns jocs de manualitats amb més nines ensucrades i amb floretes de tots colors.

Sexisme i violència. A no va poder reprimir un insult en veu alta adreçat a ningú.

Eren joguines. Haurien pogut ser lletres de les cançons que escolten infants i joves, anuncis en qualsevol mitjà de comunicació, pel·lícules, sèries...

Es diu que l’escola hauria d’educar en la igualtat, contra el sexisme i la violència (i en valors d’ecologia i sostenibilitat, menjar sa, sensibilitat artística...), però en questa educació l’escola hi té un pes molt minso comparat amb l’entorn. I així com tothom controla l’escola i els educadors, sembla que ningú no controli ni reglamenti allò que realment forma i educa les noves generacions. Els nens van a l’escola, però els eduquen les multinacionals.

publicat el 14 de desembre de 2018

de lleis i imperis

No cal entendre en jurisprudència o en teoria del dret per sentir una certa esgarrifança i molta perplexitat cada vegada que des del poder algú parla de sotmetre a “l’imperi de la llei”. Com si la llei fos una imposició, un sotmetiment. La llei és un acord per facilitar la convivència i ordenar-la.

Dir “l’imperi de la llei” és concebre la llei com a una eina de dominació d’algú, que se l’ha fet seva, la dicta i la controla, sobre els altres, als quals vol sotmetre usant al llei com a eina i excusa.

Qui diu “l’imperi de la llei” normalment ho diu parlant d’algú a qui vol controlar i dominar, i quan ho diu entén que la llei és un mecanisme al servei dels seus interessos particulars contra els interessos de qualssevol.

Parlar de “sotmetre algú a l’imperi de la llei”, en un estat de dret i quan aquest “algú” és manifestament cívic, és anar contra la llei, els seus fonaments i  el seu esperit.

Parlar de “l’imperi de la llei” és, de fet, il·legal i hauria d’estar penat.

Tot això fa pensar en aquell poema, tan bell i cert, d’Erich Fried sobre la llibertat: “Dir / –Ací / domina la llibertat– // és sempre / un error / o potser / una mentida. // La llibertat / no domina”. 

Doncs el mateix podríem dir de la llei. La llei no impera, la llei conviu. 

publicat el 12 de gener de 2018

25 de novembre

No ho vaig acabar d’entendre. Era el vint-i-cinc de novembre, dia per a l’abolició de la violència masclista, l’endemà de la trista i tramposa festa del consum batejada com a “divendres negre”. A l’aparador d’una botiga d’una cadena dedicada a roba per a dones sobretot joves, al costat del rètol que anunciava els descomptes del divendres de consum desaforat, hi lluïa un cartell que deia : “Aquesta botiga és lliure de violència masclista”. Podria estar bé.

Podria estar bé si no fos que vendre roba de talles que sembla que només es puguin posar noies anorèxiques deu ser violència masclista.

Podria estar bé si no fos que deu ser violència masclista que tant el producte en venda com la publicitat puguin incitar les noies a seguir uns patrons imposats per una societat masclista. La violència no només es manifesta amb agressions físiques, té formes molt subtils.

Podria estar bé si no fos que incitar al consum, a la possessió i al culte a l’aparença com a un dels mitjans més importants de realització personal, no deixa de ser una forma sibil·lina de violència de l’estat patriarcal.

Podria estar bé si aquest cartell hagués estat de debò, si no hagués vessat frivolitat, hipocresia i oportunisme; si no hagués estat, com va semblar-me, gairebé un insult.

publicat l'1 de desembre de 2017

el nom

No té nom això? Líders civils no violents són a la presó per les seves idees. El govern més corrupte d’Europa, i que ha arruïnat l’estat, utilitza injustament i il·legalment la llei i les clavegueres de l’estat contra nosaltres. El govern està empresonat o és a l’exili per complir un programa electoral que mai no va ser impugnat. Ara ens manen els de fora des de fora. 

Hi ha qui no gosa expressar les seves opinions per por a represàlies. Han portat centenars de policies per a controlar-nos i atemorir-nos. Els seus radicals violents campen impunement pels carrers. Controlen els mitjans de comunicació estatals i volen controlar els nostres. Molts funcionaris i càrrecs públics se senten vigilats o espiats. Obliguen els funcionaris a redactar els informes en castellà, tot i que el català és llengua oficial. Fem servir cançons i eslògans del temps de la dictadura; dictadura que ells mai no han condemnat. Intervenint les finances han paralitzat un munt d’iniciatives vitals de totes les conselleries i molts proveïdors i treballadors no poden cobrar. 

Pretenen dictar el que ensenyem a les nostres escoles. I encara més. Polítics i governs d’Europa i del món es fan creus del que passa. I ells tan tranquils (?), orgullosos i sords en la seva immobilitat superba. On som? Quin nom té això en el diccionari?

publicat el 25 de novembre de 2017

Hybris

No és fàcil, aquests dies, escriure una columna que s’haurà de publicar cinc dies després. Per això parlaré de l’Hybris.

Aquest concepte del grec clàssic pot ser traduït aproximadament per “orgull extrem” o “força desmesurada” i és el pitjor pecat que pot cometre la persona a la Grècia antiga, perquè, a més de suposar una sobreestimació de les capacitats de qui el comet i una superació dels límits dels seus drets, és l‘intent d’aproximar-se als déus.

Tant a la Grècia Clàssica com a la Bíblia aquest és pitjor pecat (recordem el pecat original o la torre de Babel). No és casual, i passa també a la majoria de cultures.

Avui, observant el nostre entorn, veiem com l’hybris està movent els fils de moltes actuacions individuals i col·lectives. L’orgull extrem i la desmesurada confiança en ser portador de l’única veritat és el que fa que un hom esdevingui cec al seu entorn, que ni tan sols vegi l’altre, que no el vulgui escoltar. I aquesta ceguesa d’orgull és la llavor de l’odi. 

Un odi, naturalment irracional, que pot explicar (mai justificar) les actuacions més cruels i més inhumanes, i que fa que qui les comet pugui pensar que són justes, conformes a dret.

Des dels orígens (la Bíblia, la Grècia clàssica) fins avui dia. Convé llegir els clàssics.

Publicat el 20 d'octubre de 2017

Com els ho explicaran?

No ens ho podem imaginar. Com ho explicaran als seus? A la parella, als fills. Com ho explicaran demà als néts? Els ho explicaran? Gosaran? Gosaran fer-ho sense vergonya? Amb quina expressió de rostre tornaran a casa?

Quan les cròniques i la història parlin d’aquell dia, què diran? Davant les fotografies i les filmacions, gosaran dir que ells eren els uniformats de negre? En tindran prou, els seus, amb allò de “l’obediència deguda”? En tindran prou ells? En tenen prou avui? Els justifica? Estan tranquils havent fet el que han fet? 

Què devien pensar quan, protegits i armats fins a les dents, pegaven a gent indefensa que deia “som gent de pau”, quan arrossegaven una àvia per terra, quan disparaven contra la gent, quan robaven urnes i ordinadors? I quan assaltaven les escoles que els nens estimen o destrossaven poliesportius i centres cívics? Què en pensen ara? Com veuen això d’atacar amb violència una gent que volia votar pacíficament? Què pensaven quan es feien aquella foto de grup un cop acabada la “feina”?

Després de les barbàries del XX s’ha dit i escrit que l’humà que exerceix la violència de la manera com ho hem vist fer, només pot fer-ho quan considera que l’altre no és humà, que si ho pensés no ho faria. I això fa rumiar molt.

publicat el 6 d'octubre de 2017