comunitat?

No es parlarà mai prou dels canvis d’hàbits dels adolescents i els joves, provocats per la dependència dels telèfons mòbils, tant pels usos comunicatius com pels lúdics.

Se’n parla molt i se’n fan moltes anàlisis i prospeccions, però hi ha un factor que no acostuma a aparèixer en aquestes visions, segurament perquè no afecta només l’individu, sinó sobretot la comunitat, i perquè participa d’una bona part de valors més aviat intangibles.

És comú parlar de l’aïllament de l’entorn, de l’entotsolament constant, de la despreocupació per pràcticament tot, de la necessitat compulsiva d’una comunicació banal o d’una gratificació immediata en forma de “likes”, respostes o seguidors. Però hi ha aquest altre tema essencial.

Es tracta de la desaparició de la consciència de la pertinença a una comunitat, de la implicació personal, de l’esforç per a tirar-la endavant i defensar-la i del sentiment de gratificació en aquestes comeses.

Aquesta consciència és el que ha fet perdurar les cultures, el que ha propiciat els relleus generacionals, el que ha creat el grup, des de la família a la nació, i n’ha permès la supervivència. I ara està desapareixent en silenci i sense cap remei. I amb ella, si seguim així, desapareixerem tots nosaltres com a comunitat.

publicat el 7 de setembre de 2018

Agents ocults (2)

No només hi ha agents ocults i eficaços en la cultura. Són a tot arreu.

Segurament mai res no haurà canviat tant les formes de viure, ni tan ràpidament, com ho estan fent els telèfons intel·ligents i les xarxes socials.

Han aconseguit que la majoria de joves i no tan joves de les societats mínimament desenvolupades hagin dimitit del present, de l’ara i l’aquí, visquin abocats a una realitat externa i artificial i interaccionin molt més amb ella que no pas amb l’entorn real. Han aconseguit que la seva actuació  es dirigeixi gairebé només a aquest món virtual i en immediatesa, que les seves accions en el món real només estiguin dirigides a les xarxes, i que els seus objectius de coneixement siguin acaparar frases, vídeos i imatges anecdòtics i superficials, buits; com a molt, ocurrències i no idees ni arguments.

Unes multinacionals, amb objectius merament econòmics (se suposa) estan canviant i canviaran del tot l’individu i les seves formes de ser i de relacionar-se amb el medi i amb els altres, canviaran les formes de ser de la nostra societat i moltes de les característiques que fins ara es consideraven essencials d’allò que en diem “la humanitat” o “la civilització”.

I contra això què poden fer-hi la societat, l’educació, la cultura?

publicat el 10 de març de 2017

ser-hi sense ser-hi

No fa gaires anys, allò que importava, l’objectiu vital era viure l’instant, gaudir l’ara i l’aquí amb totes les possibilitats i totes les forces. I potser encara ho és, però això s’acaba.

L’ara i l’aquí estan desapareixent de l’existència i de l’experiència. L’experiència del real és substituïda per la de la ficció, que es viu més intensament que la realitat. 

Es va pel món, per la ciutat o al mig de la natura, amb auriculars, aïllant-se dels sons que conformen i expliquen el món. Es viatja fixant els ulls en la ficció d’una pantalla i oblidant el lloc on s’és. Les experiències físiques i sensorials ja no són les de l’entorn sinó les que ens procuren les ficcions.

La vida esdevé cada cop més una activitat adreçada no a la vida mateixa sinó a un imaginari irreal: vídeos, films, vídeojocs, música, xarxes...

Una música, sovint amb paraules, que no deixa pensar ni reflexionar; unes ficcions controlades i controladores; un imaginari que fa oblidar els problemes reals i el propi lloc en el món i els compromisos; unes xarxes un que empenyen a viure no pas l’experiència sinó la seva repercussió en els altres...

Hi ha molt d’escrit i reflexionat sobre els mecanismes de control social, però sembla que només ho han llegit i entès els controladors.

publicat el 04 - 12 - 2015

virtualitat real

No es pot entendre el món d’avui sense les xarxes socials, però tampoc les xarxes socials ajuden a entendre’l. Al revés: fonamentalment serveixen per oferir-ne una imatge falsa i esbiaixada. Empresaris o grups socials coneixen prou bé els trucs per fer que els seus noms pugin a primera fila en els buscadors o per mostrar-se més actius o importants del que en realitat són.

I en l’àmbit cultural passa exactament el mateix. El visitant de facebooks, twitters, blogs i altres llocs semblants aviat s’adona que es tracta d’un món paral·lel. La megalomania i la tenacitat d’un bon nombre d’autors, no precisament de primera fila, els fan omnipresents en un univers que s’autopromociona i es retroalimenta sens fi i es complau en aquest miratge.

El fenomen no és nou, només ho és el medi. I ho són la difusió i la il·lusió que això suposa. Mai com ara havia estat tanta la confusió entre allò virtual i allò real (tot i que al final allò virtual sempre acaba erigint-se en realitat).

Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.

(publicat el 18 - 05 - 2012)