Les llengües, encara

No tenen gaire res a veure, però llegint Notre langue française, el lllibre on Jean-Michel Delacomptée analitza la difícil situació de la llengua francesa, penso sovint en les reflexions sobre la llengua de Lluís Solà, un inexhaurible mar d’idees.

Hi penso perquè Delacomptée parla d’una llengua –i des d’una llengua– colonitzadora, de domini, sense ni plantejar-se aquesta realitat. Fins i tot quan parla de la llengua de les colònies (simptomàticament només de les d’ultramar; ni un mot de Bretanya, Còrsega, Occitània o Catalunya) no s’atura ni un segon a pensar en les llengües colonitzades, i en parlar del concepte de la llengua com a pàtria obvia del tot la qüestió. 

Les seves reflexions sobre la realitat de la llengua francesa i com aquest estat pot afectar tota una cultura i una civilització són ben interessants, però s’oblida de mirar-se al mirall.

Solà, en canvi, des d’una llengua víctima d’un procés ferotge de colonització i anorreament, va a l’arrel de la llengua i l’individu, es fa essencial. Les seves reflexions diuen també del present difícil, alerten de les conseqüències de la descomposició, però la seva anàlisi transcendeix i universalitza.

Són textos molt diferents, però en cada un el punt de partida és essencial per a marcar l’arribada.

publicat el 20 d'abril de 2018

La llengua, encara

No és la primera vegada que en parlem, perquè és un tema vital per a la supervivència de la cultura (i) de la humanitat. I per això no és gens estrany que sovint apareguin estudis i anàlisis que alerten sobre tot el que comporta la deixadesa lingüística que s’està imposant arreu del món.

En poques setmanes han aparegut dos llibres que cal tenir en compte. L’escriptor Jean-Michel Delacomptée ha publicat Notre langue française, un estudi i alhora un manifest on alerta de la desestructuració del francès estàndard a tots nivells. “Una llengua que es destrueix és un pensament que s’estova”, diu, que s’afebleix. I alerta contra la pèrdua d’identitat, de personalitat i de pensament, de judici crític, que això suposa.

El gran pensador Emilio Lledó, per la seva part, acaba de publicar “Sobre la educación”, un recull d’articles molt lúcids on les reflexions sobre llengua tenen un paper important, al costat d’una defensa impecable i radical de l’educació igualitària i del paper de la filosofia i, per tant, una crítica ferotge als sistemes educatius que se’ns imposen.

Però ni Lledó ni Delacomptée seran escoltats pels qui tenen a les mans salvar-nos de l’ensulsiada. Aquest tema no els preocupa. O, més ben dit, els preocuparia que ens en salvéssim.

Publicat el 6 d'abril de 2018