Art a l'escola

Art a l’escola

No sé si vostès han pogut veure en algun mitjà informatiu o en les xarxes socials la imatge de l’Aula Magna de la Universitat de Vic plena de nens −i nenes. La imatge d’un espai universitari ocupat per infants és alhora sorprenent i encoratjadora.

Es tractava de la presentació dels treballs de les escoles participants en el programa “Art i Escola” impulsada per ACVic amb el Centre de Recursos Pedagògics d’Osona i altres entitats, col·lectius i particulars.

Un programa que trenca motlles, mites i inèrcies i des de fa sis anys fa entrar l’art i l’art contemporani a les aules, des de les escoles bressol fins a secundària, implicant de manera essencial el professorat (aquest any, 31 escoles i més de 3.300 alumnes), i que s’allarga en el temps amb unes “maletes educatives” d’activitats.

L’art com a motor de projectes transversals que impliquen diferents àrees, l’art com a educació de llenguatges i pensaments contemporanis i com a estímul d’aprenentatge.

Estímuls en tots els àmbits. Com deia en una entrevista al “Més Osona” Bruna Dinarès, una de les responsables, en aquesta edició el projecte fins i tot ha fet replantejar moltes metodologies d’aula.

Qui digui que l’art contemporani és estèril o que ACVic és una capelleta, és ben cec o no hi vol veure.

publicat el 5 de maig de 2017

del disseny a osona

No calen gaires mirades per adonar-se que l’exposició “Abans i ara. Del grafisme al disseny gràfic a Osona”, que es pot veure en cinc espais de Vic, és important, que ofereix un repàs metòdic i ampli per la història del disseny a Osona en totes les seves manifestacions.

Però potser no és prou evident tot el que hi ha darrere: la feina de recol·lecció que ha suposat, no només del material històric en arxius i col·leccions, sinó també el pràcticament exhaustiu inventari dels professionals actualment actius.

I la tria dels materials exposats, que parlen per ells mateixos i que en conjunt filen una història que ho és alhora d’un art, d’una indústria i d’unes estètiques.

Cal agrair tot això al dissenyador Anton Granero −un dels pioners del disseny contemporani a la comarca− i a l’Escola d’Art de Vic.

L’exposició és el germen d’una història que cal fixar i escriure, un primer i importantíssim pas que no pot desaparèixer amb l’exposició. És del tot necessari que se n’editi un catàleg complert.

La ciutat no es pot permetre el luxe de dilapidar tanta feina ben feta, d’ignorar un esforç tan gran i un resultat tan reeixit. Té el deure cultural i moral de preservar i fixar aquest fragment d’història.

Però sembla que no es farà. I un dia ho lamentarem.

Publicat el 20 de maig de 2016

d'on surt tot això?

No fa gaires dècades que Osona (o Vic) era el “Liverpool català”. I ara torna a ser un dels més potents generadors de músics de tota mena.

És innegable el paper que hi han jugat tant l’Escola de Música i Conservatori i la programació musical, com unes polítiques municipals i un teixit d’associacions i iniciatives.

Però convé tenir present que aquesta realitat no apareix de cop ni pot ser fruit només d’una política institucional (que, en tot cas, ha arribat després). Com sol passar, els orígens es troben en iniciatives individuals, de petits grups, sovint oblidades o poc conegudes. Els antics orfeons, les “Joventuts Musicals”, amb una molt bona programació (i una orquestra de cambra), les primeres corals, els inicis de l’Escola de Música, uns quants peluts que tocaven guitarres elèctriques, uns altres que els programaven...

Després, molt després, alguns polítics hi van donar suport. Parcial, i amb intermitències i accions contradictòries. 

Es poden posar medalles, però  cal recordar que van trobar la feina molt feta. I hem de demanar-nos on seríem ara si des de sempre haguéssim tingut (o pogut tenir) polítics conscients projectant una societat culturalment rica.

I això que es pot dir parlant de música, es pot dir, ja, de les altres arts?

publicat el 14-08-2015

el que anem perdent (2)

No cal anar al Pallars per veure com es perden els parlars del nostre país. Osona i la Plana de Vic són un exemple modèlic de la pèrdua dialectal i la uniformització amorfa, impersonal i empobridora de la llengua.

La major part de característiques del parlar d’Osona i de la Plana de Vic ja no es poden sentir enlloc. La gent ja no va a “Tardei” ni a “Santulària”; el ieisme ha desaparegut: ja no hi ha “canaia” sinó “canalla” (o simplement “nens i nenes”, que és molt pitjor), ni “paia” ni “pois” (que són els del cap, no els “polls” de les gallines); ningú no usa l’auxiliar “ésser” (“sóc anat a Toreió”, “què ets fet avui?”); han desaparegut la majoria de les particularitats de la fonètica vocàlica...

De les característiques lèxiques, morfològiques i sintàctiques que Carme Vilà va descriure en un treball publicat el 1989, ja gairebé no se’n pot trobar cap, exceptuant, potser, alguns mots més populars que s’han fet identitaris, com “eixabuiro”, “coça”, “torratxa” o “fressa”.

Més enllà de la discussió de si cal o no treballar per conservar-les, és evident que estem empobrint la parla, que s’estan perdent unes importants marques d’identitat i, amb elles, una manera de ser en el món. I ningú no fa res per a frenar aquest procés de degradació.

publicat el 20 - 09 - 2013

no, gràcies

No hi ha dubte que l’entestament del Consell Comarcal a voler un aeroport i la decisió d’ubicar-lo als camps de Mont-rodon són les decisions més radicalment negatives que s’han pres en molts anys. Les raons en contra són moltes, i els arguments afecten tots els àmbits: l’economia, la salut, l’ecologia, el desenvolupament... Ja van sortint tècnics sensats a explicar-ho bé.

Es defensa la idea en nom de la modernitat, i res més lluny de la veritat: la proposta respon a un model de desenvolupament ja caduc.

L’aeroport, infraestructura al servei d’una minoria que no posarà el peu a Osona, peça definitiva per a la vallesització de la comarca, la convertiria en l’últim exemple de la manera antiga de pensar el creixement i la renovació econòmica i social del territori. Seria l’inici d’un camí irreversible hipotecador i deturador del progrés i l’evolució.

La modernització passa per explotar les característiques pròpies del lloc i fer-les generadores de riquesa, sobretot en el sector primari, i no per destruir aquests recursos naturals i humans.

Ni consulta ni debat. Contra les planificacions globals. Només presses i pensar a curt termini. D’això se’n diu irresponsabilitat.

Esperem que Taradell i la comarca tinguin més seny que el Consell Comarcal.

13 - 03 - 2009

mat i escac

No volem la línia de Molt Alta Tensió. Des d’aquells que en són perjudicats directes en la seva quotidianitat, la seva salut o els seus modes de vida i de treball, fins als que no la volen per una qüestió política, econòmica i energètica, perquè respon als models del nou capitalisme global, més cruel i destructor que el clàssic. I tampoc no la volen molts dels que no diuen res i no es manifesten; que són la majoria.

A finals dels setanta no es volien mines d’urani a Osona, i l’acció popular (però no pas de la majoria d’opositors) va fer que el 1981 la multinacional s’hagués de retirar. És evident que no és el cas d’ara. Economistes, sociòlegs, antropòlegs i politòlegs ens han explicat prou el perquè d’aquesta desmobilització general.

És el joc cada cop més pervers de la imposició d’uns determinats models de vida per part dels poders reals, passant per damunt de qualsevol raó i de la voluntat popular.

Però no cal anar tan lluny: Algú, ben a la vora d’aquí, ha decidit de nou convertir una de les millors terres de conreu de la Plana en polígon industrial. Ha decidit que la Plana no cal que sigui agrícola. Ha decidit segmentar encara més els pocs camps que queden. Algú va decidint el futur de tots plegats. Consultant a qui? En nom de què?

16 - 11 - 2007

una mica més de por

No és gratuït que un lector em digués que igual que jo havia usat el terme “vikea” per parlar de la ciutat adotzenada, plastificada i vulgar que ens van construint, caldria usar el terme “vallesització” per referir-se al model de ciutat i de comarca que ens espera. Certament, quan geògrafs, urbanistes i sociòlegs prediquen un futur de petites comunitats ben connectades físicament i virtualment, que ja s’aplica a molts llocs i que és la realitat natural històrica d’Osona, sembla que aquí anem en direcció contrària, cap a un pla de creixement com els que es van donar als dos Vallès en dècades anteriors.

A molts vigatans l’Ajuntament els ha enviat la invitació per la pel·lícula d’animació sobre la vida de Joan Pau II. Deu ser important la cosa. Però de la conferència d’Oriol Nel·lo, Secretari per a la Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya, per què no se’n feia la mateixa difusió? Al capdavall també l’organitzava una entitat privada; i és clar que ens juguem més coses en planificació territorial que no pas en la pel·lícula.

O hauran de tornar aquells dies en què les discussions sobre la política, el territori, la cultura, l’economia o el treball s’havien de fer semiclandestinament i d’esquena als poders públics?

16 - 03 - 2007