VICCC i PACC

No deu ser fàcil, ara mateix, fer la llista de tot allò que es va organitzar l’any 2016 en el marc de “Vic Capital de la Cultura Catalana” i que es va presentar com a primera passa d’unes actuacions que havien de tenir continuïtat i periodicitat regular. Exposicions, concursos, beques, ajudes, actes de tota mena... Un seguit d’accions diverses en tots els àmbits de la cultura, que solien implicar conjuntament organismes públics i entitats i associacions de la ciutat.

Després va resultar que, com que s’estava elaborant el Pla d’Acció Cultural, per aplicar aquelles iniciatives lògicament s’havia d’esperar que el pla fos enllestit i acoblar-les-hi.

Doncs molt bé. Ara que el PAC ja està llest i presentat, deu ser el moment de revisar tot el reguitzell de propostes, donar-los cabuda dins el Pla, reactivar-les i fer-les efectives.

Però la pregunta és com s’articularà aquesta continuïtat, qui en prendrà la iniciativa, qui l’ha de liderar... La pregunta és si quan en el seu dia es va fer la proposta es van establir les bases estructurals per a la feina que ara ve. Cal suposar que sí, que aquests protocols es van definir i que ara és qüestió només d’aplicar-los. 

Cal suposar-ho. Si no va ser així, ara ve una feina extra per a tots els implicats. 


publicat el 29 de juny de 2018 

Agents ocults

No escapa a ningú que hi ha factors que tenen molta més influència sobre la cultura d’una societat que no pas tot el que englobem sota el concepte “agents culturals”. Elements més que decisius per a la cultura i l’educació, però als quals mai no es té en compte quan es parla d’aquests temes, quan s’analitza, quan es programa; i molts d’ells actuen sense escrúpols sota dictats merament econòmics.

Uns exemples:

Productors, distribuïdors i programadors de cinema i teatre, acadèmies de dansa i música, urbanistes i arquitectes, dissenyadors gràfics i industrials, botiguers, grups d’esplai, associacions de veïns, de festes de bari, locals amb activitats culturals, tots els estaments de la premsa i les emissores de ràdio i televisió, clubs i escoles d’esport, dissenyadors i fabricants de jocs i joguines, sales de festa, agrupacions científiques i ecologistes, llibreters, agrupacions de gent gran, publicitaris, educadors de carrer, associacions d’immigrants, dissenyadors i promotors de moda, promotors de fires i mercats, esglésies, arqueòlegs, dissenyadors de vídeojocs, galeristes, inversors, empresaris de tots els camps, fabricants de qualsevol producte, corredors de borsa...

Agents passius, ocults i, per bé i per mal, summament eficaços.

publicat el 24 de febrer de 2017

De Cine Club Vic

No han faltat elogis a Cineclub Vic en motiu del documental de Miquel Pérez i Quim Crusellas que en repassa la història amb testimonis impagables de fundadors, expresidents i membres de totes les juntes. Un documental excel·lent, cinematogràficament impecable, ple de registres, sorprenent i que acompleix amb rigor la seva funció testimonial i històrica.

Indubtablement, el paper que des de 1957 ha anat exercint Cineclub Vic ha estat fonamental per la vida cultural i política de la comarca. D’això, tant el llibre de S. Ponce, J. Ylla-Català i M. Pérez, La pel·lícula del Cineclub, com el documental, en donen prou compte.

Però m’agradaria remarcar un altre aspecte de la seva influència, més individual i, pet tant, més difícil de valorar i quantificar.

Hi ha molta gent a la comarca, molta, a qui les sessions de Cineclub −una de concreta, unes quantes o les programacions en general− han servit per a obrir nous camins estètics, polítics, ètics, de llenguatge... La formació que Cineclub ha donat, la influència que ha exercit, és molt més notable del que es podria imaginar i va més enllà del cinema, de la política, de la cultura, de l’estètica... Per mitjà de cada individu ha arribat a àmbits que ni sospitaríem. I això demana encara més agraïment.

Publicat el 10 de febrer de 2017

Música i prou?

No dubto ni una mica de la gran importància de la música en l’espectre cultural de Vic i Osona. Hi ocupa, certament, un lloc de primer ordre, amb l’Escola i Conservatori, la programació de L’Atlàntida i tots els músics al capdavant (i sense oblidar els referents històrics).

Però fa una mica de por l’afirmació taxativa de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Vic: “Vic és música”. D’acord. Però la ciutat ha estat, és i ha de ser també una potència en altres llenguatges artístics.

Vic és literatura. Des dels inicis, i amb una presència més que notable des del XIX, la comarca ha anat donant a la literatura noms, iniciatives i publicacions fonamentals.

Vic és teatre, i amb noms i institucions importants i imprescindibles per al teatre a Catalunya, sobretot a partir dels anys cinquanta.

I és arts visuals i és disseny. Només cal repassar realitats, creadors, gestors, crítics i institucions.

I és dansa. I és fotografia i cinema i imatge. I és, sobretot, cultura entesa com a unitat indestriable d’expressions.

En tots aquests llenguatges (com a mínim) Vic i Osona han excel·lit i han contribuït altament a la cultura catalana i ho han de seguir fent. I cal apostar per altres llenguatges, i pels que han de venir.

Que la música no ens amagui el bosc.

publicat el 13 de gener de 2017

Marc Comas

No crec que es pugui fer encara un balanç definitiu de l’any de Vic Capital de la Cultura Catalana. Eufòries a part, caldrà temps per sospesar-ne amb fonament l’impacte real en el teixit i l’activitat cultural de la ciutat i la comarca.

Ara bé, hi ha alguns elements de la valoració que ja es poden fer amb tota certesa. I segurament un dels més clars i amb més consens és el treball eficaç i incansable de Marc Comas, tècnic de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vic i coordinador de VICCC.

Amb una alta precarietat de personal a la regidoria, i amb una baixa no coberta des dels primers mesos, la dedicació de Comas, secundat per Joan Casas, ha estat clau en pràcticament totes i cada una de les més de quatre-centes activitats de l’any.

Tant al despatx com en tota mena de reunions per tota mena de temes, s’ha passat un any dissenyant, organitzant, coordinant, resolent contínuament problemes i imprevistos (i fent milers de telefonades). Se l’ha pogut veure a tot arreu, amb discreció, excedint en molt el seu horari contractual, fent feines que no li pertocaven, dormint poc, descuidant els seus, sempre preocupat i a punt.

Comas ha estat un actiu essencial per VICCC i ho haurà de ser perquè tot aquest any fructifiqui i acabi de tenir sentit.

publicat el 30 de desembre de 2016

S. S. M.: l’oblit de la memòria

No hi ha avenç si el camí fet és devorat pels esbarzers de l’oblit.
 

Aquesta sentència, de no recordo qui, va revenir fa pocs dies en visitar el Parc de Segimon Serrallonga, davant la Torre dels Frares, al Campus de la Universitat de Vic.

L’abril de 2003, un any després de la mort de l’humanista, poeta, traductor i mestre Segimon Serrallonga, un dels intel·lectuals més lúcids i fondos de la nostra cultura, la ciutat de Vic li dedicà aquest espai urbà.

Dissenyat per Anton Granero, el parc va ser una mostra de com fer un homenatge en un espai públic sense haver de posar “estàtues”. Contemporani, elegant i subtil: exemplar. Un exemple que malauradament la ciutat no ha seguit mai més.

Actualment els bancs de ciment que formen les tres inicials del poeta estan bruts, pintats, i els seus racons amaguen restes d’haver-hi menjat i begut. De les deu plaques de bronze gravades amb les Deu tankes de la memòria, només en queden quatre o cinc, amagades per l’herba. Per sort, el pedró que glossa la seva figura i on hi ha reproduït el “manifest als joves escriptors” encara és prou llegible.

L’abandó i la incúria són evidents. Aquest és l’homenatge que la ciutat fa al poeta? 

No hi ha homenatge si es deixa podrir l’ofrena; tan sols hi pot haver menyspreu.

publicat el 16 de desembre de 2016

E la nave va?

No li faltava gens de raó a l’arquitecte Ferran Blancafort en l’article publicat fa dos divendres en aquest periòdic sobre les polítiques urbanístiques, amb esments concrets a la ciutat de Vic. Com estaven plens de seny i de raó ell mateix o d’altres professionals en articles anteriors.

No els falta raó als sociolingüistes i lingüistes que des de fa dècades avisen del perill real en què es troba la llengua catalana si se segueix amb les mateixes polítiques.

Tampoc van gens errats els agents i actius reals de la cultura quan critiquen les polítiques culturals i ofereixen alternatives i solucions als problemes.

Ni van equivocats els professors i pedagogs que alerten i aconsellen la Conselleria d’Ensenyament.

I tenen tota la raó del món els autònoms i els petits empresaris quan expliquen als polítics com haurien de ser les lleis perquè tot anés millor.

A cap d‘aquests especialistes i a molts d’altres (físics, pagesos, antropòlegs, geògrafs, sociòlegs...) no els falta gens de raó quan critiquen els polítics i els avisen dels perills de les seves decisions. Però no hem vist gairebé mai cap polític que els faci cas; malalt que no fa cas al metge, conductor que ignora el codi de circulació.

I així la nave va... A la deriva i cap al precipici.

publicat el 2 de desembre de 2016

Adoberies, ACVic, etc.

No és la primera vegada que ACVIC posa la mirada a les Adoberies. Fa pocs dies, per segon any consecutiu estudiants, arquitectes i urbanistes van centrar les seves reflexions, anàlisis i propostes a repensar-les dins la QUAM, un dels programes estrella internacionals d’ACVIC dirigit per Ramon Parramon, en col·laboració amb el Màster sobre paisatge i patrimoni que dirigeix el reputat i innovador geògraf Francesc Muñoz a la UAB. 

En la presentació de les conclusions es van posar de manifest el rigor, la creativitat i el realisme del treball dels participants vinguts d’arreu del món.

A partir d’aquí vénen reflexions i preguntes, una de les quals és: De quina manera l’Ajuntament de Vic tracta ACVIC (un centre públic amb alta participació municipal)? De quina manera tracta un Centre que li ofereix tants regals com aquest?

Fa l’efecte que ACVIC és un estrany per a molts membres del consistori, i sembla que ni el mateix Ajuntament no se’l mira amb els ulls amb què hauria de fer-ho. Des de l’art, el Centre actua en pedagogia i educació, integració social, urbanisme, interacció amb el barri, en projectes internacionals...

Però els esforços per sobreviure li són excessius. Si amb tantes dificultats fa el que fa, què no faria amb un tracte més just?

Publicat el 4 de novembre de 2016

No és veritat (1)

No és veritat allò de “no hi podem fer res; si la gent demana això se li ha d’oferir això, no podem donar-li una altra cosa”.

És un argument que solen donar programadors de teatre, de música, de dansa, de cinema, editors, bibliotecaris, mitjans de comunicació, productors de tot tipus, i fins i tot creadors de qualsevol disciplina, i empresaris i botiguers de tota mena. I també polítics i càrrecs públics.

Qui fa servir aquests arguments ha oblidat (o no vol acceptar) que una de les seves funcions −o de les seves oportunitats− (com la de qualsevol membre de la societat) és precisament la de servir la cultura, construir-la; d’educar la seva gent, fer-li veure més enllà d’allà on la porta la publicitat, les grans multinacionals i, sobretot, la mandra de saber què hi ha més enllà del que es mostra imperativament. 

Alhora, qui fa servir aquests arguments està servint les grans empreses, que no busquen altra cosa que el benefici econòmic, ni que sigui a costa de l’anorreament intel·lectual de tota una societat.

Que això ho faci una empresa privada és lamentable i moralment execrable, però potser hi té dret (legal). Que es faci des d’organismes públics és, simplement, un frau, un atac frontal a la societat i a la cultura. Diria, un assassinat.

publicat el 7 d'octubre de 2016

Biblio...què?

No diré noms ni concretaré. Fa pocs dies fullejava l’edició de la correspondència d’un dels més grans poetes i intel·lectuals catalans amb un seu amic. Les darreres cartes del poeta estaven datades a un poble de la comarca d’Osona.

Recordava que havia comprat el llibre de segona mà i vaig veure que aquell exemplar havia pertangut precisament a la biblioteca pública d’aquell poble, que l’havia descatalogat i venut (o regalat) per considerar que no els era prou interessant.

Fa anys vaig comprar Dotze mestres, de M. Serrahima, (“un assaig imprescindible per a l'estudi de la prosa catalana contemporània”, diu la crítica). Era un exemplar també descatalogat d’una biblioteca de la comarca. Setmanes més tard s’anunciava amb gran rebombori i alegria que sortia una reedició d’aquest llibre imprescindible i introbable des de feia anys.

Que les biblioteques descataloguin llibres i se’ls treguin de sobre és, malauradament, un fet comú. Falta espai i s’ha optat per aquesta dràstica i irreversible pràctica (molt més que discutible, dit sia de passada). Ara bé, amb quins criteris? 

Per a molts, alguns dels criteris amb què actuen les nostres biblioteques són ben dubtosos, i els seus objectius reals no ens són gens clars. Aquest només n’és un exemple.

publicat el 23 de setembre de 2016

On és la cultura?

No és només el títol d’aquesta columna. Aquests dies l’etiqueta #OnÉsLaCultura acompanya una colla d’articles, comentaris, piulades i notes en relació a la progressiva desaparició de la cultura en les programacions de la ràdio i la televisió públiques.

No cal justificar que en aquest país les emissores públiques han de mimar i potenciar aquests continguts, i més quan ja hi ha emissores privades que cobreixen les necessitats més generalistes d’entreteniment i oci.

No reproduiré els sòlids arguments de persones com Isabel Sucunza, Bernat Ruiz Domènech, Núria Punsoda, Sebastià Bennasar o Bernat de Déu, ni les seves contrarèpliques desemmascaradores a la resposta del Director General de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Voldria fer només dues recomanacions:

Una: que llegeixin aquests articles. Es poden trobar amb una fàcil recerca a les xarxes (o al blog First Swimming lesson, a Nació Digital o a Núvol.com).

Dues: que reflexionin sobre l’actitud de Saül Gordillo, Director General de la Corporació, que no accepta cap crítica ni obre cap diàleg, inventant malabarismes per a justificar la seva opció. Reflexionem sobre quin concepte té de Cultura el cap dels mitjans de comunicació a Catalunya i quin tracte li dóna en la seva comesa.

publicat el 9 de setembre de 2016

malgrat tant (poc)

No van pas faltar els càrrecs oficials i institucionals al lliurament dels premis ARC, que atorga l’Associació professional de representants, promotors i mànagers de Catalunya, i que premien la feina de músics, programadors, sales de concerts i la resta de professionals del sector. Hi eren tots, des del Conseller de Cultura fins als delegats d’alguns petits ajuntaments.

En aquest acte la Jazz Cava de Vic va rebre el premi que es dóna a la trajectòria de programació d’una sala. Un premi de sobres merescut.

Però, com sempre, hi ha qüestions a plantejar:

Si aquests càrrecs institucionals eren conscients que molts dels premiats (grups, sales, espais, festivals..) subsisteixen i poden fer la seva feina malgrat que les institucions que ells presideixen no els faci gaire cas, o en alguns casos els ignori del tot.

Si les mateixes mans que aplaudien els guardonats són les mateixes mans que els han negat ajudes o els han posat en qüestió més d’una vegada.

Si...

 

És molt possible que sigui així. No ens hauria d’estranyar. Passa sovint. 

Com passa molt sovint, massa, que aquestes mateixes institucions presumeixin de tenir aquests actius culturals i en parlin amb orgull arreu on van. No ens estranyaria, Ho hem vist moltes vegades. I de ben a prop.

publicat el 18-12-2015

cultura de què?

No existeix una “cultura d’elit”. Ras i curt. Allò de l’“alta cultura” no resisteix cap anàlisi cultural ni política una mica seriosa. No hi ha cap assagista o crític –d’esquerres− que en defensi ni l’existència ni la necessitat.

Qui parla de “Cultura d’elit” està defensant un model de societat classista i inamovible. Està condemnant les classes culturalment desfavorides (això sí que existeix) a seguir-ho sent sempre. Està dient que no tots els humans son iguals i que alguns no estan dotats per emocionar-se o fruir amb segons quines obres.

No existeix la “cultura d’elit”, sinó societats –i polítiques− interessades a mantenir divisions culturals (i econòmiques, i socials). Ja ens va ensenyar Gramsci el paper de la cultura en els mecanismes de l’”hegemonia” de les classes dominants. I també sabem com la cultura ajuda a pensar (i a fer revolucions).

El que existeix és una pressió absoluta i de totes bandes per no deixar que tota la societat tingui l’educació, l’oportunitat i, sobretot, les ganes d’accedir a la cultura més rica i profunda, la que trasbalsa, la que fa pensar –i riure i plorar− de debò.

Parlar de “cultura d’elit”, parlar d’”alta cultura” és establir barreres, és anar contra la cultura, contra la societat i contra la persona.

publicat el 9-10-2015

d'on surt tot això?

No fa gaires dècades que Osona (o Vic) era el “Liverpool català”. I ara torna a ser un dels més potents generadors de músics de tota mena.

És innegable el paper que hi han jugat tant l’Escola de Música i Conservatori i la programació musical, com unes polítiques municipals i un teixit d’associacions i iniciatives.

Però convé tenir present que aquesta realitat no apareix de cop ni pot ser fruit només d’una política institucional (que, en tot cas, ha arribat després). Com sol passar, els orígens es troben en iniciatives individuals, de petits grups, sovint oblidades o poc conegudes. Els antics orfeons, les “Joventuts Musicals”, amb una molt bona programació (i una orquestra de cambra), les primeres corals, els inicis de l’Escola de Música, uns quants peluts que tocaven guitarres elèctriques, uns altres que els programaven...

Després, molt després, alguns polítics hi van donar suport. Parcial, i amb intermitències i accions contradictòries. 

Es poden posar medalles, però  cal recordar que van trobar la feina molt feta. I hem de demanar-nos on seríem ara si des de sempre haguéssim tingut (o pogut tenir) polítics conscients projectant una societat culturalment rica.

I això que es pot dir parlant de música, es pot dir, ja, de les altres arts?

publicat el 14-08-2015

i de la cultura? (2)

No queden clares encara les configuracions de la majoria d’Ajuntaments, però ja s’han pogut veure els primers moviments de cara als possibles pactes i als repartiments de regidories.

En aquestes qüestions la tendència cada vegada més clara és la nul·la importància que es dóna a obtenir la direcció o coordinació de la política cultural d’una ciutat o d’un poble. És evident que hi ha uns “punts forts”, com poden ser hisenda, governació o urbanisme, però també és ben palès que en les estratègies de poder la cultura no compta per a res.

Tot allò que sempre es diu de la cultura com a eina vertebradora de la societat, com a element cohesionant, com a senyal d’identitat, com a aglutinant social, com a base de la convivència i de la integració, com a constructora de futur, com a fonament de la nació... Tot això, on queda? 

Al costat d’aquests discursos, la realitat és que en la majoria d’ajuntaments del país (gairebé en tots) la regidoria de cultura no és gens cobejada ni ningú lluitarà per a tenir-la; al contrari, són els escorrialles que sovint van a parar a aquell regidor que hi té alguna relació, a vegades anecdòtica o risible, i ni es planteja que pugui existir una veritable política cultural.

I la cultura es fa des de baix. I així ens va.

publicat el 5-06-2015

i de la cultura?

No ens estranyi que la majoria de programes electorals no diguin gaire res. Al capdavall, fets de bones intencions vagues, sols ens n’arriben resums publicitaris.

De tota manera, en les polítiques culturals municipals és preocupant la vaguetat i la manca d’idees i de compromís. Llocs comuns, propostes adotzenades i cap projecte sòlid, cap línia d’acció concreta, cap disseny de futur; ni cap estudi previ de la realitat, cap anàlisi de les “polítiques” realitzades i els seus resultats. Ni cap proposta engrescadora, parcial o global. Ni tampoc cap articulació comarcal; i en un territori que tots qualifiquem (hipòcritament?) de comarca-ciutat.

És més: els qui pretenen governar Vic ignoren les reflexions i propostes que s’han realitzat des de les institucions sobre política cultural a la ciutat i a la comarca. 

Tothom coincideix a dir que la cultura és un eix social i polític fonamental, però els fets contradiuen aquesta idea. O no interessa la cultura o no interessa el país (o cap dels dos).

Mentrestant, allò que anomenen “el teixit social” (per no dir-ne el que és: “la ciutat”, “el poble”, “la gent”, la realitat) va esmerçant esforços a construir la cultura, rebent sovint dels poders públics tan sols ignorància o uns copets a l’espatlla.

publicat el 22-06-2015

Shakespeare? No cal, gràcies

No es poden acceptar les raons dels polítics per no ajudar més el Festival Shakespeare, decisió que ha fet que els organitzadors hagin optat per plegar, cansats de rebre només bones paraules i incerteses.

Els arguments que hem pogut sentir són simples i, sobretot, inconsistents. Bàsicament: que no hi ha diners per a tot, que el festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir, i que la decisió de traslladar-se a Barcelona no va estar pactada prèviament amb l’Ajuntament.

De polítics de responsabilitats tan altes n’hem d’esperar raons serioses, que obeeixin a un plantejament de política cultural de debò. I no val a dir que el Festival és molt interessant i que “ens dol molt però no podem fer més”. Uns pressupostos són, en definitiva, el dibuix del present i del futur, i és política la seva redistribució.

Anem, per parts.

1. “No hi ha diners per a tot”. El Festival demanava una quantitat modesta de diners, de manera absoluta i també en comparació amb el que s’inverteix en determinades estructures i activitats, moltes d’elles amb força menys abast i projecció que el Festival.

Si realment es creu en els actius culturals del país, si es creu en la feina feta pel Festival Shakespeare –a Catalunya i a Europa−, feta amb uns recursos mínims, l’administració ha de donar-li suport per tal que pugui arribar a tots els objectius proposats. No val posar els pressupostos d’excusa. En els projectes s’hi creu o no s’hi creu; es volen ajudar o no. I amb voluntat política es troben les engrunes pressupostàries que demanava el Festival. Si s’ha decidit no ajudar-lo, si no fa res que desaparegui, que es digui clarament. Les decisions polítiques, com ho és aquesta, s’han d’assumir i no amagar el cap sota l’ala d’arguments fal·laços.

2. “El festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir”. Que la professió teatral es mobilitzi per a salvar-lo i hi hagi actuat en condicions ms qhi hagi actuat dicions mstes edicions, al Raval, hagin tingut la complicitat del és que precàries per tal que no és perdés, desmenteix aquest supòsit. Que en les edicions fetes a Barcelona s’hagin exhaurit les entrades també ho desmenteix. I només caldria fer una prospecció pels diferents Festivals Shakespeare d’arreu d’Europa (agrupats en una xarxa a la qual aquest festival pertanyia) per comprovar com el d’aquí no era cap rara avis en aquest conjunt.

3. “El trasllat a Barcelona del Festival no va estat pactat ni consultat amb l’Ajuntament”. Això deu ser veritat, però se suposa que l’obligació d’un Ajuntament és atendre un Festival instal·lat al Raval que té, com ha tingut el Festival Shakespeare, la complicitat d’entitats del barri tals com La Perla29, el Teatre Romea, el CCCB, l’Escola Massana, la Filmoteca de Barcelona, l’Horiginal..., i altres lligams que estaven en camí de comprometre’s.

Pactat o no, consultat o no, no hi deu haver cap altre activitat que hagi aconseguit una xarxa de complicitats semblant en tant poc temps.

El fet és que des dels poders de la política cultural no s’ha volgut que el Festival Shakespeare continués. Un festival membre de la Xarxa Europea de Festivals Shakespeare, un festival que ha portat produccions internacionals i que ha produït espectacles que s’han pogut veure per Europa, un festival que dignifica una cultura i la posa al costat d’aquelles que estimen i valoren tot allò que Shakespeare suposa per la cultura no només occidental. (Només cal recordar que ningú no pot contradir els crítics quan diuen que Shakespeare és qui ens reinventa com a humans, qui refunda el concepte de persona i de la humanitat d’occident.)

El cert és que aquest fet (i no només aquest fet) és fruit d’una decisió política i que contribueix a dibuixar un futur cultural del país trist, pobre, d’aparador fatu, de lluentons i fet d’esquena als “emprenedors” que tant lloen els mateixos polítics, d’esquena als qui treballen per una societat on la cultura tingui un paper i un pes importants.

La pregunta és: aquest dibuix de futur, exactament quin és? qui l’ha pensat? amb quin objectiu? On volen portar la nostra societat? O bé, i més greu: existeix aquest dibuix? hi ha algú que sàpiga on es va o on es vol anar? Sigi com sigui, tot plegat fa basarda.

Publicat (en una versió reduïda) el 24 d'abril de 2015

Qui la fa? Qui cobra?

 No escapa a ningú la precarietat en què es troben els creadors i els agents culturals de base. Cada dia es restringeixen més els pressupostos, es fan menys contractes, es rebaixen més els preus, s’actua a percentatge...

 

I a ningú que estigui una mica ficat en aquest món no li escapa que no només es continuen mantenint les mateixes estructures de quan semblaven sobrar els diners, sinó que encara se’n creen de noves; organismes i consells assessors amb una visió empresarial i economicista de la cultura, allò de la “indústria cultural”, que ja s’ha vist quina funció i quins resultats han donat.

Això, mentre els agents culturals de base treballen a precari, de franc, esmerçant-hi el seu temps d’oci i els seus diners, fiscalitzats per totes les institucions i colgats de paperassa per mirar d’aconseguir unes mínimes engrunes d’uns pressupostos destinats sobretot a mantenir les estructures de dalt de tot.

Al final, la realitat és que la base de la cultura, de l’acció cultural, és la més mal tractada; que tothom viu de la “cultura” menys els qui la creen; que els organismes públics estan d’esquena a la realitat, la ignoren i poques vegades confien en aquestes persones. Però sempre dient que la base és el més important.

I com pot acabar això? 

publicat el 13 de març

desmuntant el país

No hi ha hagut manera, en tants anys de Generalitat, d’aconseguir unes estructures estables en arts visuals.

Si hi ha hagut accions per part de la Conselleria, han estat erràtiques, poc decidides i sovint contradictòries. El disseny de la Xarxa de Centres d’Art públics s’ha quedat tan sols en disseny; la realitat de les polítiques nacionals i municipals ha destruït el que hauria pogut ésser un eix vertebrador dinàmic, eficaç i productiu.

Era clar que deixar aquests centres a mans de la voluntat dels Ajuntaments comportaria el desmembrament d’una política nacional que apuntava a grans fites. I això és el que va passant.

El darrer desastre ha estat a Figueres. El Museu de l’Empordà, que és des de fa anys model de política local i nacional (i internacional) en arts visuals, ara per caprici de l’Ajuntament quedarà reduït a un centre d’abast i projecció locals. Figueres renuncia al seu paper nacional i a la seva aportació a la cultura en majúscules, es converteix en una capital provinciana i fa més pobra la cultura de tots. Quines ambicions té? Com veu el seu paper en el territori? Que no coneix les seves responsabilitats? Què hi ha de dir la Generalitat?

Aviat serem independents, sí. Però quan siguem independents potser ja no tindrem país.


publicat el 31 - 10 - 2014

Sendra : un símptoma

No ens estranya ni ens pot venir de nou que Pau Arboix hagi decidit de tancar la fàbrica de llonganisses Sendra, reconegudes com un dels productes gastronòmics més exquisits del món (del món!).

I no ens estranya perquè a l’arrel del conflicte hi ha l’administració pública i la manera com fa i entén la seva tasca, la seva manera de “governar” i “administrar” tota mena d’activitats (industrials, culturals, educatives, d’investigació, empresarials, esportives, les de l’administració mateixa...), que parteix de la malfiança total. 

Cal replantejar-se les coses quan la llei desafia i contradiu el sentit comú, quan les exigències de l’administració i la seva burocràcia suposen un esforç més gran que el de la pròpia activitat, quan es fa evident que els sistemes de control s’han convertit en una estructura sobreposada a l’activitat, independent de la realitat, creada només per acontentar unes exigències de l’administració que no van en benefici de l’activitat sinó només de l’administració mateixa.

Cal replantejar-se les legislacions i els sistemes de control quan generen i alimenten una administració autàrquica amb una absoluta fixació per les formes, independentment del fons, l’essència i l’eficàcia real.

Cal, però no es fa. I així ens va. 

publicat el 04 - 04 - 2014