Local - Nacional

No sé pas si s’han vençut realment els prejudicis sobre les produccions artístiques properes que no vinguin avalades per uns noms, unes productores o una publicitat que els donin l’etiqueta de “nacionals” o “barcelonines”. Una peça realitzada a Vic, a Tàrrega o a Reus per la seva gent i en els seus teatres és tan “nacional” com una feta a Barcelona, però encara sempre portarà una etiqueta de “local” que la farà estar, injustament, un graó per sota.

Ho dic pensant en l’obra “Argelers”, ideada, muntada i dirigida per Jordi Arqués, que fa unes setmanes va portar a escena un grup d’actors no professionals de la comarca, i en “Els camins invisibles”, de Teatre eSseLa, a partir de la poesia de Lluís Solà, presentada fa pocs dies a l’Atlàntida. I penso també en obres i muntatges realitzades de la mà de Montse Albàs o de Joan Roura, per exemple. 

I fins que aquestes produccions dites “locals” no siguin vistes i jutjades per tothom –i sobretot pel públic, els mitjans i la crítica de Barcelona, que es diuen “nacionals”– com qualsevol altre feta a la capital, no podrem ser una cultura de debò, plena, cohesionada, compacta. 

Però també des d’aquí cal eliminar aquest prejudici i veure-les amb una mirada “nacional”, sense allò de “per ser fet aquí...”

publicat el 30 de novembre de 2018

El camí de Manolo Gómez

No fa gaires dies que s’ha clausurat una de les exposicions més interessants que s’han vist a la comarca en els darrers anys: “La Mari, el camí de les pedres i jo”, de Manolo Gómez, on, com diu Miquel Bardagil, l’artista “aborda des de la subjectivitat la qüestió de la malaltia i la mort de la mare”.

Una de les parts de l’exposició, “El camí de les pedres”, està basada en el camí que l’artista feia quatre o sis vegades cada dia per anar a cuidar la seva mare, malalta d’alzheimer. Un camí molt concorregut on la seva mirada, l’atzar i les seves accions han creat un poètic mosaic suggeridor i profund, trasbalsador.

Un camí, fet de sorra, d’herbes, d’empremtes, d’objectes abandonats... Un camí fet de vida, que els dies de l’exposició ha estat cimentat i ara és un desert fred, anodí i vulgar que enterra els vestigis d’aquella experiència vital i artística.

El camí de Manolo Gómez ha desaparegut. Ell ho comenta amb molta pena, i té raó de tenir-ne; ha desaparegut una part de la seva vida. Però també és cert que el fet ens dóna una doble imatge: la de la destrucció implacable i alhora la de la conservació eterna, sota el ciment, de totes les vivències que hi ha; les de l’artista i les de tots els vianants. I aquesta és una bella metàfora.

publicat el 2 de novembre de 2018

Lluïsos

No podria afegir gairebé res (o ben bé res) a les paraules que els glossadors van dir sobre Lluís Solà en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. (L’Ajuntament ha editat les intervencions en un llibret gratuït. Procurin-se’l i llegeixin-les.) Ni tampoc a les que el President de la Generalitat li va dedicar, amb el sil·logisme que acaba amb “la pàtria és Lluís Solà” i amb l’epítet, sense embuts, de “Poeta Nacional”, avui que tants postulen per ser-ho. (N’és qui n’ha exercit realment des de sempre, calladament i sense proposar-s’ho.)

–Una presència, per cert, la del President, demanada per ell i no gens protocol·lària, de lector i admirador de l’obra de Solà, cosa que honora el polític i el poeta.

No hi podria afegir res, però sí que voldria comunicar la clara impressió de molts dels assistents a l’acte que aquest homenatge i reconeixement a Lluís Solà transcendeix la seva persona i la seva tasca. Que s’expandeix cap a les persones que li han fet costat durant tots aquests anys, cap a les que han fet accions semblants i cap a les que, d’una manera o altra, n’han volgut rebre i continuar el mestratge. Un homenatge a aquest llarg camí de la lluita per la llibertat en què Solà ha treballat en l’acció i la reflexió.

publicat el 27 de juliol de 2018

APP i altres dictadures

No fa gaire que a Vic s’han posat en funcionament les “zones DUMA” i ja se senten força queixes, dures i ben fonamentades, sobre aquest sistema.

Resulta que l’Ajuntament de Vic ha decidit controlar algunes zones d’aparcament de càrrega i descàrrega a partir d’una aplicació de mòbil que l’usuari ha de tenir instal·lada en el seu aparell telefònic. Això val tant pels transportistes com pels veïns de la zona, que sense l’aplicació al mòbil no poden ni parar ni estacionar el vehicle si no volen una multa.

I què passa? Doncs que hi ha força veïns que no tenen mòbil, o que tenen un mòbil antic, que ja els va prou bé, que no permet introduir-hi aplicacions; i molts veïns de la zona són gent gran, que utilitzen uns mòbils molt simples, adequats a les seves funcionalitats i necessitats, i sense apps.

Deu estar bé que l’Ajuntament vulgui una ciutat moderna i tecnològica, però és força immoral (i diria que il·legal) obligar els ciutadans a tenir mòbil, a tenir-lo d’últimes generacions i a tenir-hi una aplicació concreta. La ciutat és de tothom i per a tothom.

Forçosament s’ha de trobar una alternativa que no passi pels mòbils. Si no és així, serà un cas flagrant de discriminació arbitrària de la ciutadania. I això a part de lleig deu ser penable.

publicat el 13 de juliol de 2018

VICCC i PACC

No deu ser fàcil, ara mateix, fer la llista de tot allò que es va organitzar l’any 2016 en el marc de “Vic Capital de la Cultura Catalana” i que es va presentar com a primera passa d’unes actuacions que havien de tenir continuïtat i periodicitat regular. Exposicions, concursos, beques, ajudes, actes de tota mena... Un seguit d’accions diverses en tots els àmbits de la cultura, que solien implicar conjuntament organismes públics i entitats i associacions de la ciutat.

Després va resultar que, com que s’estava elaborant el Pla d’Acció Cultural, per aplicar aquelles iniciatives lògicament s’havia d’esperar que el pla fos enllestit i acoblar-les-hi.

Doncs molt bé. Ara que el PAC ja està llest i presentat, deu ser el moment de revisar tot el reguitzell de propostes, donar-los cabuda dins el Pla, reactivar-les i fer-les efectives.

Però la pregunta és com s’articularà aquesta continuïtat, qui en prendrà la iniciativa, qui l’ha de liderar... La pregunta és si quan en el seu dia es va fer la proposta es van establir les bases estructurals per a la feina que ara ve. Cal suposar que sí, que aquests protocols es van definir i que ara és qüestió només d’aplicar-los. 

Cal suposar-ho. Si no va ser així, ara ve una feina extra per a tots els implicats. 


publicat el 29 de juny de 2018 

una plaça qualsevol

No passa gens desapercebut el desangelament de la plaça de Vic, on van tancant locals comercials i els alts lloguers dificulten que se n’obrin de nous. Fa una setmana aquest periòdic hi va dedicar un reportatge del qual es deriva que en la salvació hi ha la condemna.

L’alt preu dels locals provoca que pràcticament només hi puguin accedir empreses amb una gran capacitat econòmica, i avui dia això vol dir franquícies de grans cadenes.

Sembla que inevitablement la solució sigui aquesta. Si és així potser es tornarà a veure una plaça plena de vida, però –ai las!– sense personalitat, sense cap diferència dels carrers i les places de mig món, i dedicada fonamentalment a la restauració i al consum gastronòmic. Van desapareixent les botigues de servei ciutadà (merceria, fleca, ferreteria, rellotgeria...) i es configura una plaça adreçada al passavolant i al turista.

A més, es va esborrant la personalitat estètica dels establiments, cada vegada més mediocres i impersonals; i s’esborra la història. Sota les voltes no es podrà reconèixer de quina ciutat o de quin país es tracta.

És inevitable? En molt països s’ha esquivat aquest adotzenament i s’han conservat espais i activitats tradicionals i poc rendibles. Comença a ser tard per mirar com fer-ho.

publicat el 16 de juny de 2018

Preguntes de Mercat

No serà que Vic es mira massa el melic amb això del Mercat del Ram?

Sembla que també en el Mercat del Ram s’ha instal·lat l’actitud (ben vigatana) de creure fermament que el que es fa a Vic és millor que allò que es fa en altres llocs, moltes vegades sense conèixer-ho. I això és força perillós. I ho és també perquè aquesta mena de cofoisme sembla que només es guiï pel nombre de visitants i no per una anàlisi a fons del que s’està oferint, i que no tingui en compte les estratègies de creació i renovació.

I, com sempre, cal fer-se preguntes.

Quins són els motius reals (“reals”, dic) pels quals la gent visita el Mercat?

Per què s’ha arribat a un desequilibri tan gran entre la ramaderia i l’agricultura?

Per què s’ha magnificat tant el món del cavall i no altres àmbits?

I si el Mercat tingués més en compte els barris de la ciutat?

I si es comencés a pensar en un Mercat del Ram veritablement comarcal?

I si en tot el Mercat es posés l’èmfasi en la cultura de la sostenibilitat agrícola i ramadera i no hi fos només un apartat aïllat?

I si...?

I també, posats a fer, no estaria gens malament que en les mostres del bestiar de granja, els animals s’exposessin en les condicions exactes en què se solen tenir a les grans explotacions. Més que res, per honestedat.

publicat el 23 de març de 2018

Preguntes

No hauríem de deixar-nos enlluernar per les xifres i les multituds, i convindria fer-se preguntes sobre el Mercat Medieval. Per exemple:

Fins a quin punt és sostenible? No s’ha superat ja el límit de visitants per tal que tots puguin fer una visita còmoda?

Quin impacte ambiental té? S’ha calculat la quantitat de deixalles que deixa, quina mena de deixalla és i com es recicla, si es recicla?

Quin impacte té sobre l’espai físic de la ciutat? Quan tardaran a desaparèixer del terra dels carrers les marques dels espais de les parades? Quan tardaran a desaparèixer les marques d’olis i greixums allà on hi havia les parades de menjar?

Algú ha quantificat l’erosió i els desperfectes en els espais verds i la gespa? Quan es recuperaran? (El verd de l’espai de davant d’ACVIC mai no s’ha recuperat de la destrucció provocada pel mercat de l’any passat.)

Algú ha estudiat quants dels visitants del Mercat són del tipus “turisme depredador” i quants tornen a la ciutat en altres dates?

Sabrem quants dels visitants van entrar al Museu Episcopal, on el medieval que hi ha és de debò?

I quin percentatge dels productes que s’hi oferien i de paradistes eren de les nostres comarques?

S’ha fet un estudi de debò sobre l’opinió que en tenen els vigatans que viuen en les zones afectades?

I més, que ja es poden imaginar. 

publicat el 15 de desembre de 2017

D'amnèsies històriques

No gaire lluny de la Casa de Convalescència, mentre divendres passat s’hi celebrava la “Jornada sobre la recuperació de la memòria històrica a Osona”, jeien un pilot de runes del que havia estat l’edifici número cinc del carrer del Bisbe Morgades. 

Molta gent recordarà que allí hi havia hagut un taller mecànic i un garatge (“Garatge Alier”). Menys gent recordarà l’arc de la portalada, de maons i amb un aspecte modernista, i la dovella central, amb una inscripció gravada, que aquell dia també era per allà, mig sepultada entre la runa.

Però ja pràcticament no hi ha record que aquí hi havia hagut Can Gatxa. Jaume Ayats en parla a Cantar a la fàbrica, cantar al coro (Eumo 2008). Una taverna i magatzem de vins, l’amo de la qual, cap als anys trenta, un tal Sala, era el corresponsal del diari republicà i anticlerical El Diluvio. S’hi reunien colles d’obrers (com els del Tint) per xerrar beure i cantar cançons republicanes i atrevides. Un espai amb el seu lloc en la història de la ciutat.

La memòria de la ciutat és (també) la d’aquests llocs, la d’aquesta gent, la d’aquestes idees, la d’aquestes vides.

Preservem les pedres grosses de la història, però se’ns n’escapen la grava i la sorra. I sense grava ni sorra mal va l’edifici de la memòria.

publicat el 2 de juny de 2017

Art a l'escola

Art a l’escola

No sé si vostès han pogut veure en algun mitjà informatiu o en les xarxes socials la imatge de l’Aula Magna de la Universitat de Vic plena de nens −i nenes. La imatge d’un espai universitari ocupat per infants és alhora sorprenent i encoratjadora.

Es tractava de la presentació dels treballs de les escoles participants en el programa “Art i Escola” impulsada per ACVic amb el Centre de Recursos Pedagògics d’Osona i altres entitats, col·lectius i particulars.

Un programa que trenca motlles, mites i inèrcies i des de fa sis anys fa entrar l’art i l’art contemporani a les aules, des de les escoles bressol fins a secundària, implicant de manera essencial el professorat (aquest any, 31 escoles i més de 3.300 alumnes), i que s’allarga en el temps amb unes “maletes educatives” d’activitats.

L’art com a motor de projectes transversals que impliquen diferents àrees, l’art com a educació de llenguatges i pensaments contemporanis i com a estímul d’aprenentatge.

Estímuls en tots els àmbits. Com deia en una entrevista al “Més Osona” Bruna Dinarès, una de les responsables, en aquesta edició el projecte fins i tot ha fet replantejar moltes metodologies d’aula.

Qui digui que l’art contemporani és estèril o que ACVic és una capelleta, és ben cec o no hi vol veure.

publicat el 5 de maig de 2017

De Cine Club Vic

No han faltat elogis a Cineclub Vic en motiu del documental de Miquel Pérez i Quim Crusellas que en repassa la història amb testimonis impagables de fundadors, expresidents i membres de totes les juntes. Un documental excel·lent, cinematogràficament impecable, ple de registres, sorprenent i que acompleix amb rigor la seva funció testimonial i històrica.

Indubtablement, el paper que des de 1957 ha anat exercint Cineclub Vic ha estat fonamental per la vida cultural i política de la comarca. D’això, tant el llibre de S. Ponce, J. Ylla-Català i M. Pérez, La pel·lícula del Cineclub, com el documental, en donen prou compte.

Però m’agradaria remarcar un altre aspecte de la seva influència, més individual i, pet tant, més difícil de valorar i quantificar.

Hi ha molta gent a la comarca, molta, a qui les sessions de Cineclub −una de concreta, unes quantes o les programacions en general− han servit per a obrir nous camins estètics, polítics, ètics, de llenguatge... La formació que Cineclub ha donat, la influència que ha exercit, és molt més notable del que es podria imaginar i va més enllà del cinema, de la política, de la cultura, de l’estètica... Per mitjà de cada individu ha arribat a àmbits que ni sospitaríem. I això demana encara més agraïment.

Publicat el 10 de febrer de 2017

Música i prou?

No dubto ni una mica de la gran importància de la música en l’espectre cultural de Vic i Osona. Hi ocupa, certament, un lloc de primer ordre, amb l’Escola i Conservatori, la programació de L’Atlàntida i tots els músics al capdavant (i sense oblidar els referents històrics).

Però fa una mica de por l’afirmació taxativa de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Vic: “Vic és música”. D’acord. Però la ciutat ha estat, és i ha de ser també una potència en altres llenguatges artístics.

Vic és literatura. Des dels inicis, i amb una presència més que notable des del XIX, la comarca ha anat donant a la literatura noms, iniciatives i publicacions fonamentals.

Vic és teatre, i amb noms i institucions importants i imprescindibles per al teatre a Catalunya, sobretot a partir dels anys cinquanta.

I és arts visuals i és disseny. Només cal repassar realitats, creadors, gestors, crítics i institucions.

I és dansa. I és fotografia i cinema i imatge. I és, sobretot, cultura entesa com a unitat indestriable d’expressions.

En tots aquests llenguatges (com a mínim) Vic i Osona han excel·lit i han contribuït altament a la cultura catalana i ho han de seguir fent. I cal apostar per altres llenguatges, i pels que han de venir.

Que la música no ens amagui el bosc.

publicat el 13 de gener de 2017

Marc Comas

No crec que es pugui fer encara un balanç definitiu de l’any de Vic Capital de la Cultura Catalana. Eufòries a part, caldrà temps per sospesar-ne amb fonament l’impacte real en el teixit i l’activitat cultural de la ciutat i la comarca.

Ara bé, hi ha alguns elements de la valoració que ja es poden fer amb tota certesa. I segurament un dels més clars i amb més consens és el treball eficaç i incansable de Marc Comas, tècnic de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vic i coordinador de VICCC.

Amb una alta precarietat de personal a la regidoria, i amb una baixa no coberta des dels primers mesos, la dedicació de Comas, secundat per Joan Casas, ha estat clau en pràcticament totes i cada una de les més de quatre-centes activitats de l’any.

Tant al despatx com en tota mena de reunions per tota mena de temes, s’ha passat un any dissenyant, organitzant, coordinant, resolent contínuament problemes i imprevistos (i fent milers de telefonades). Se l’ha pogut veure a tot arreu, amb discreció, excedint en molt el seu horari contractual, fent feines que no li pertocaven, dormint poc, descuidant els seus, sempre preocupat i a punt.

Comas ha estat un actiu essencial per VICCC i ho haurà de ser perquè tot aquest any fructifiqui i acabi de tenir sentit.

publicat el 30 de desembre de 2016

Buscant Andreu Febrer

No hi deu haver cap raó concreta, sinó la desídia o simplement no haver-hi pensat (que ja són una bona explicació). El fet és que qui enfili per la part alta el carrer de Sant Miquel dels Sants de Vic (abans, “carrer de Sant Hipòlit”) enlloc no trobarà cap referència que allà mateix hi nasqué i visqué Andreu Febrer.

 

A moltes façanes de Vic hi ha prou records de personatges relacionats amb aquells llocs (Balmes, Martí Genís, Serra i Moret, M. Àngels Anglada...), però l’oblit lapidari plana sobre Andreu Febrer, poeta renovador, primer traductor de la Commedia de Dante a una llengua vulgar i conservant-ne metre i rima, i ambaixador dels reis, un dels vigatans més il·lustres i universals.

Dins de “Vic Capital de la Cultura Catalana” es va començar a confegir un “mapa literari” de la ciutat. Ara la tasca seria traslladar-lo a les parets i a les pedres i editar-ne una guia explicativa, que podria incorporar els llocs i els textos amb què Pere Tió ha construït una ruta literària de Vic.

Però de moment, si VICCC no va propiciar el necessari record per a Andreu Febrer, potser el cicle “Primeres escriptures” de l’Ateneu de Vic, que li dedicà una sessió ben interessant la setmana passada, en desperti la iniciativa a qui li correspongui. A veure...

Publicat el 18 de novembre de 2016

Adoberies, ACVic, etc.

No és la primera vegada que ACVIC posa la mirada a les Adoberies. Fa pocs dies, per segon any consecutiu estudiants, arquitectes i urbanistes van centrar les seves reflexions, anàlisis i propostes a repensar-les dins la QUAM, un dels programes estrella internacionals d’ACVIC dirigit per Ramon Parramon, en col·laboració amb el Màster sobre paisatge i patrimoni que dirigeix el reputat i innovador geògraf Francesc Muñoz a la UAB. 

En la presentació de les conclusions es van posar de manifest el rigor, la creativitat i el realisme del treball dels participants vinguts d’arreu del món.

A partir d’aquí vénen reflexions i preguntes, una de les quals és: De quina manera l’Ajuntament de Vic tracta ACVIC (un centre públic amb alta participació municipal)? De quina manera tracta un Centre que li ofereix tants regals com aquest?

Fa l’efecte que ACVIC és un estrany per a molts membres del consistori, i sembla que ni el mateix Ajuntament no se’l mira amb els ulls amb què hauria de fer-ho. Des de l’art, el Centre actua en pedagogia i educació, integració social, urbanisme, interacció amb el barri, en projectes internacionals...

Però els esforços per sobreviure li són excessius. Si amb tantes dificultats fa el que fa, què no faria amb un tracte més just?

Publicat el 4 de novembre de 2016

J. Dinarès : la ciutat

No trobarem catalogades com a “ciutadans il·lustres” la majoria de les persones que han contribuït a fer la ciutat tal com és, que són una peça clau de la seva història i de la seva imatge. (I alguns dels que sí que en són catalogats no hi han ajudat gaire o gens; però aquest és un altre tema.) 

Això ve a tomb de la mort recent de Jaume Dinarès, el darrer de la família al capdavant de la fonda que inicià el seu avi. Tant en Jaume com els qui el precediren i els qui van treballar-hi, creant la fonda i donant-li personalitat van crear part del que ha estat i del que és Vic. La Fonda Dinarès (amb els menjadors del carrer de Verdaguer) forma part de la memòria de la ciutat; “és” la ciutat.

A més, Jaume DInarès era dipositari d’una gran saviesa culinària, fruit de la tradició familiar i les hores als fogons, que va compartir generós fent classes durant molts anys i no fa gaire en un llibre on incloïa també fragments de memòries de la fonda.

A tot això cal afegir-hi una gran bonhomia i un alt sentit del rigor en la feina. Tot plegat el feia un dels “padrins” i referents de l’hostaleria actual.

Gent com ell són els il·lustres de qui la història oficial se sol oblidar però que, reconeguts o anònims, fan la realitat i la memòria de la ciutat.

Publicat el 15 de juliol de 2016

Vikea (VI)

No és la primera vegada que uns amics tornen d’un viatge i van fent elogis a la quantitat d’espais, edificis i decoracions que es conserven, ja no només dels anys antics, sinó també dels anys setanta i vuitanta; espais que ara tothom admira, i fins i tot les guies turístiques indiquen rutes per visitar-los. I els mateixos llocs (bars, botigues, oficines i també espais públics) treuen rendiment d’aquesta seva singularitat.

I mentre en parlem, no podem fer més que pensar en tot el patrimoni que a Vic mateix hi havia i que s’ha anat destruint. 

Nostàlgia? Potser sí. Però, sense parlar dels locals històrics, imaginem-nos tan sols que Vic hagués sabut conservar, per exemple, alguns comerços, bars i locals que van projectar Manuel Anglada o Jaume Cabeza i Josep Vernis. Ara tindríem un tresor; un reclam turístic, un motiu d’orgull, un element diferenciador de la ciutat.

Però no. Sense sensibilitat, sense ajuda pública per a conservar i mantenir aquests espais, sense visió de futur... Sense res de tot això la ciutat va desapareixent. 

Ens hem demanat per la nostra responsabilitat? Podem imaginar quina ciutat tindríem si els nostres avantpassats haguessin actuat com ho fem nosaltres?

Que patrimoni arquitectònic no només ho són les pedres antigues. 


publicat el 26 de febrer de 2016 

vikea (V)

No cal substituir un edifici vell per un de nou si el nou que s’edificarà no és millor que el que hi havia, no aporta res de nou, no el millora ni millora l’entorn.  Això m’ho ha comentat més d’una vegada un amic (bon) arquitecte. Aquesta afirmació tan simple –gairebé una tautologia– i amb la qual tothom estaria d’acord, la majoria de vegades paradoxalment no es compleix. I qui diu un edifici diu qualsevol actuació arquitectònica, urbanística o paisatgística.

I encara una altra afirmació elemental: en la substitució o renovació d’un edifici, d’un espai de la ciutat, d’un paisatge, de mobiliari urbà o de qualsevol element de l’entorn, el primer que cal tenir present és fer-ho de manera que cap generació de les que han de venir vegi la necessitat de canviar-ho.

Les modes, les actuacions poc decidides, les que es fan amb la consciència que no s’hi pot esmerçar tot el que caldria, les fetes sense personalitat, les que no tenen en compte les particularitats del lloc (la història, l’ús, el clima, l’entorn...), les que surten d’un despatx de rutines... Aquestes són actuacions que no duraran. Per què fer-les, doncs?

I justament són les que des de fa massa anys es van fent a la ciutat de Vic.

(I jo que volia parlar dels arbres de la Rambla...!)

Publicat el 31-12-2015

malgrat tant (poc)

No van pas faltar els càrrecs oficials i institucionals al lliurament dels premis ARC, que atorga l’Associació professional de representants, promotors i mànagers de Catalunya, i que premien la feina de músics, programadors, sales de concerts i la resta de professionals del sector. Hi eren tots, des del Conseller de Cultura fins als delegats d’alguns petits ajuntaments.

En aquest acte la Jazz Cava de Vic va rebre el premi que es dóna a la trajectòria de programació d’una sala. Un premi de sobres merescut.

Però, com sempre, hi ha qüestions a plantejar:

Si aquests càrrecs institucionals eren conscients que molts dels premiats (grups, sales, espais, festivals..) subsisteixen i poden fer la seva feina malgrat que les institucions que ells presideixen no els faci gaire cas, o en alguns casos els ignori del tot.

Si les mateixes mans que aplaudien els guardonats són les mateixes mans que els han negat ajudes o els han posat en qüestió més d’una vegada.

Si...

 

És molt possible que sigui així. No ens hauria d’estranyar. Passa sovint. 

Com passa molt sovint, massa, que aquestes mateixes institucions presumeixin de tenir aquests actius culturals i en parlin amb orgull arreu on van. No ens estranyaria, Ho hem vist moltes vegades. I de ben a prop.

publicat el 18-12-2015

d'on surt tot això?

No fa gaires dècades que Osona (o Vic) era el “Liverpool català”. I ara torna a ser un dels més potents generadors de músics de tota mena.

És innegable el paper que hi han jugat tant l’Escola de Música i Conservatori i la programació musical, com unes polítiques municipals i un teixit d’associacions i iniciatives.

Però convé tenir present que aquesta realitat no apareix de cop ni pot ser fruit només d’una política institucional (que, en tot cas, ha arribat després). Com sol passar, els orígens es troben en iniciatives individuals, de petits grups, sovint oblidades o poc conegudes. Els antics orfeons, les “Joventuts Musicals”, amb una molt bona programació (i una orquestra de cambra), les primeres corals, els inicis de l’Escola de Música, uns quants peluts que tocaven guitarres elèctriques, uns altres que els programaven...

Després, molt després, alguns polítics hi van donar suport. Parcial, i amb intermitències i accions contradictòries. 

Es poden posar medalles, però  cal recordar que van trobar la feina molt feta. I hem de demanar-nos on seríem ara si des de sempre haguéssim tingut (o pogut tenir) polítics conscients projectant una societat culturalment rica.

I això que es pot dir parlant de música, es pot dir, ja, de les altres arts?

publicat el 14-08-2015