Selectivitat? Educació?

No cal anar gaire lluny a buscar exemples per a reorientar el nostre sistema educatiu. Ben a la vora en tenim un.

Mentre aquí desapareix aquesta matèria, a França la pregunta de filosofia continua essent una fita del batxillerat i de molts alumnes. Lluny de demanar-los memoritzar, se’ls demana pensar, i pensar amb els grans pensadors, que és l’objectiu de la filosofia.

Aquest any el tema ha estat: “Tot el que tinc dret a fer és just?”. Altres opcions eren: “Es pot fer un mal ús de la raó?”, “N’hi ha prou amb observar per a comprendre?” o “Una obra d’art ha de ser forçosament bonica?”. L’alumne té quatre hores per pensar i exposar les seves reflexions i conclusions emparant-se en els coneixements adquirits.

La pregunta i les reflexions són trending topic i motiu de discussions serioses a les xarxes socials, molts alumnes recorden per sempre aquesta experiència, i són molts els qui demanen la seva prova per a conservar-la.

Potser és per això que la filosofia té un paper important en la vida quotidiana a França, hi ha filòsofs molt populars, amb un gran nombre de seguidors a les xarxes i que apareixen sovint als mitjans sense renunciar al rigor.

És evident que estem molt lluny d’això. I, molt pitjor, que anem en direcció contrària. Cap a on?

publicat el 30 de juny de 2017

Selectivitat?

No se saben encara els resultats de la selectivitat. Fa falta que un exèrcit de voluntaris (cobrant) corregeixin a una gran velocitat grans piles d’exàmens d’alumnes dels quals no coneixen res de res.

Uns exàmens que no donaran compte dels coneixements i aptituds que l’alumne té per cursar una determinada carrera universitària, sinó que només mostraran l’habilitat que ha tingut per respondre aquelles qüestions concretes en aquell dia i a aquella hora, i cap de les competències que de debò necessitarà en els seus estudis universitaris.

I mostraran també no pas la qualitat pedagògica i didàctica dels professors, sinó l’habilitat que hagin tingut per donar als alumnes uns mètodes per passar aquestes determinades proves.

Els correctors no es podran deturar a pensar les raons d’una resposta determinada; només podran aplicar la regla de si s’ajusta o no a la resposta preestablerta. (Ai dels alumnes del professor que estigui més avançat que els llibres text en formació i lectures, o que hi difereixi amb raó!). I més: alguns aplicaran la seva personal i intransigent visió de les coses com a veritat única.

Fa anys que sabem que són unes proves obsoletes i inútils, però es van conservant com són.

Els mals menors poden acabar en infeccions mortals.

Publicat el 16 de juny de 2017

ni ensenyar ni educar (22)

No hi deu haver gairebé ningú que ara mateix no hagi sentit parlar de la catàfora. Les proves de selectivitat l’han portada a l’estrellat mediàtic.

I heus ací que aquest rebombori ens pot il·luminar sobre tot això del nostre entorn cultural:

Un ensenyament que fa que una definició puntuï un punt sobre els deu de coneixement lingüístic, i no pas el veritable domini de la llengua, ni que sigui en l’ús d’aquesta forma gramatical.

Uns mitjans de comunicació que, sense cap informació ni cap vergonya, s’entesten a qualificar la catàfora de “figura literària” o “figura retòrica” al costat de la metàfora o la metonímia, quan és un ús habitual de la llengua i del significat: un element lingüístic que s’anticipa a aquell al qual substitueix.

Uns mitjans de comunicació que cada any fan de les proves de selectivitat notícia de primera plana, i cada any amb les mateixes paraules, imatges i reportatges, sempre intercanviables.

Uns mitjans de comunicació que només parlen d’educació quan hi ha alguna notícia (sempre relacionada amb la política o a l’administració), però pràcticament mai no es preocupen de com funciona realment l’ensenyament en aquest país.

I una població en la qual, després de tant de soroll, poca gent sabria definir la catàfora famosa.

publicat el 19-06-2015

ni ensenyar ni educar (18)

No han escapat a ningú els despropòsits en les proves de Selectivitat d’aquest any (dels quals ningú no ha demanat disculpes). Però aquest no ha estat ni és l’únic problema. La Selectivitat en ella mateixa i les reglamentacions de l’accés a Estudis Superiors (i també als Estudis Mitjans) estan plenes d’injustícies, contradiccions i absurds que van en detriment del mateix sistema educatiu, de la qualitat de l’ensenyament i de la formació dels joves.

Un exemple:

Als Estudis Superiors d’Imatge té preferència a entrar-hi qualsevol alumne procedent d’un Cicle Tècnic de Grau Mitjà, sigui quina sigui la seva nota. De manera que un alumne provinent d’un Grau Mitjà amb un cinc de nota mitjana passarà al davant d’un alumne provinent del Batxillerat Artístic amb una mitjana d’excel·lent amb matrícula.

Com que són uns estudis amb molta demanda, a la pràctica resulta que els alumnes del Batxillerat en són exclosos, tot i que els Centres els voldrien per a poder realitzar uns estudis de perfil més variat i més creatiu i, en justícia, prefereixen els alumnes més brillants.

Amb aquesta reglamentació es desmantella l’ensenyament públic i es priva de formació a alumnes excel·lents que no poden accedir a estudis privats.

I aquest només és un exemple.

publicat el 12 - 07 - 2013

ni ensenyar ni educar (9)

No han pas transcendit tots els problemes organitzatius i acadèmics de la Selectivitat, però ara volia comentar la concepció i orientació de les preguntes sobre les lectures obligatòries del curs.

El 2007 el Col·legi de Llicenciats va publicar un “Dictamen sobre la situació de la literatura catalana a l’ensenyament secundari”. Doncs bé, contravenint tot el que allà es diu, les preguntes no eren sobre literatura (més tècniques) o sobre lectura (més subjectives). Eren qüestions de memòria, alienes a qualsevol aspecte literari o lingüístic; allò que qualsevol professor sap que és inútil i contraproduent.

És evident que les proves de selectivitat condicionen l’ensenyament. Ja es veu com seran la majoria de classes de literatura si a l’hora de la veritat el que importa d’una lectura és recordar el nom d’un personatge secundari o un seu defecte físic. Amb aquestes pràctiques idiotitzants es dificulta o s’impedeix ensenyar literatura i es treu autoritat al professor que vol fer-ho. Així només es formen memoritzadors per als quals la lectura i la literatura no són sinó un absurd obstacle més en la cursa cap al títol.

Això no és potenciar el gust per la lectura, ni permet ensenyar literatura. És un atac directe a la literatura i a l’ensenyament.

09 - 07 - 2010

ni ensenyar ni educar (1)

No ens deixen ensenyar. Ni educar. Així de ras i curt i contundent: El sistema educatiu cada vegada posa més difícil, si no impossible, la tasca de l’educador i del pedagog. Parlo sobretot del que conec, d’allò que ara en diuen “Educació Secundària Postobligatòria”.

Venim d’un món educatiu que per la seva estructura, la seva tradició i la seva gent podia haver estat realment interessant, engrescador i fins i tot modèlic. Només faltava entendre-ho i potenciar-ho, fer créixer aquell germen. Però no. Cada any que passa són més grans i més contundents les traves a poder fer unes classes vives i viscudes.

¿Com es pot transmetre passió, desig de saber i amor al coneixement si s’està sota l’espasa de Damocles d’un examen com la selectivitat (absolutament inútil i sobrer), de l’obligació de complir un programa sovint indefensable, de l’exigència d’establir al setembre un programa de tot el curs que s’ha de complir escrupolosament, de la burocràcia i les traves que posa el mateix departament d’ensenyament?

¿Com es pot ensenyar de debò dins un sistema que posa el despatx per davant de l’aula, l’inspector per davant de l’alumne, la rutina per davant de la creativitat, la llei per davant de la realitat i la vida?

La resposta és simple: No es pot.

12 - 09 - 2008