Zombis

No sóc dels qui creuen que hi ha una conxorxa per eliminar la voluntat dels humans o per destruir occident, però els fets semblen demostrar-ho.

L’activitat, els ideals, l’oci, la moral i la conducta de moltes generacions està dictada des de les empreses creadores i distribuïdores de música, de continguts audiovisuals i impresos, de jocs, de moda, d’aplicacions per a telèfons intel·ligents, d’esports... i de tota mena de productes de consum ràpid i estacional. Empreses que només treballen per a enriquir-se, sense cap altra consideració.

I els mitjans de comunicació els segueixen el joc com a acòlits enlluernats (o sota la falsa raó de la informació) i tot plegat fa que bona part de la població es rendeixi a la seva voluntat i es converteixi en víctima, esclau, nodridor i publicitari d’aquestes empreses.

El que s’ofereix és pur consum o activitats estèrils i tancades en elles mateixes que esdevenen centre de la vida i deixen via lliure als poders reals, sense resposta, contestació ni consciència.

Es crea una dinàmica cega contra la qual no hi ha família ni escola ni societat que hi valgui si no és una acció conjunta, profunda i radical.

Quan es diu que el feixisme i el totalitarisme tenen moltes cares i moltes eines, cal mirar a tot arreu.

publicat el 12 d'agost de 2016

ni ensenyar ni educar (21)

No és gens difícil veure aquesta escena, que és ben real i molt repetida, amb variacions: en una aula de qualsevol curs apareix un tema de cultura general, de coneixement comú, i els alumnes, que ho desconeixen tot d’aquella qüestió, excusen la seva ignorància en el fet que “a l’escola no ens ho han explicat mai”.

En l’apogeu de l’era de la informació, qüestions com les revoltes dels 60, la donació d’òrgans, les feines del camp o el perquè dels noms dels carrers solen ser del tot desconegudes pels nens i els joves. S’ha deixat la formació exclusivament a mans de l’escola; la majoria de famílies hi han renunciat, han desaparegut els fluxos col·lectius d’informació i els nois no usen les tecnologies de la informació per a informar-se ni en tenen desig.

L’escola té sentit i funció si és integrada en una societat formadora i educadora a través de molts mitjans diferents, des de la transmissió oral fins als mitjans de comunicació.

L’escola no pot ni ha de suportar tot el pes de la formació i l’educació, però els canvis socials han dut al punt que només ella ho fa. I tan sols hi ha una solució: canviar les formes de vida. Impossible? Pràcticament. I que això aboca a una societat suïcida? També. Però ens trobem exactament en aquest punt. Sí.

Publicat el 27-12-2013

ni educar ni ensenyar (16)

No sembla haver-hi una direcció gaire clara en les darreres decisions del Departament d’Ensenyament. Ara es recomana als professors que ensenyin les matèries a base d’exercici pràctics sobre elements de l’entorn proper a l’alumne. Sorpresa! Novetat! Des dels primers moments de la renovació pedagògica d’aquest país, que podríem situar als anys seixanta, aquesta ha estat una premissa bàsica, programàtica i practicada arreu.

A què ve, doncs, ara? L’objectiu no és cap altre que fer que els alumnes catalans treguin millors puntuacions en les proves de l’informe PISA. És a dir: No cal que aprenguin, sinó només que aprovin uns exàmens europeus i ens facin quedar bé.

En lloc de tants consells, potser l’aprenentatge dels alumnes seria millor si hi hagués més mestres, menys alumnes a les aules, mestres de reforç, currículums més racionals i les condicions mínimes que mestres i pares reclamen insistentment.

Una altra obsessió del Departament d’Ensenyament és l’augment d’hores de classe, com si això fos garantia d’alguna cosa; i especialment les de matemàtiques, com si fossin l’únic camí per a desenvolupar la intel·ligència, la capacitat cognitiva, l’esperit crític i tots els aprenentatges, coneixements i habilitats que es demanen a l’escola. Amén.

Publicat el 25 - 01 - 2013

ni educar ni ensenyar (14)

No és gens difícil adonar-se que s’educa i s’ensenya més des de fora de l’escola que no pas des de dintre. I més: que des de fa molts anys l’escola té un paper secundari en la formació i educació; un paper marginal i sobretot viscut pels adolescents i els joves com a un espai extern a la vida, sense connexió amb allò entès com a “món real”.

I quin és aquest “món real” que marca pautes i educa la nostra societat?

Doncs bàsicament el que mostren i propugnen els mitjans de diversió.

Anomenem “mitjans de diversió” aquells dispositius, productes o discursos pensats originàriament com a mitjans de comunicació o de transmissió de cultura, i que han acabat tenint només com a finalitat la diversió, majoritàriament individual i sovint autista (llibres, cinema, televisió, jocs virtuals, música...).

Naturalment, aquests mitjans no són exempts d’ideologia ni de presentar models de pensament i acció socials, morals, polítics, familiars, culturals, ètics i de tota mena.

És fàcil veure quins models es defensen i s’inculquen des d’allí. I és fàcil esbrinar qui controla aquesta “educació”. I adonar-se dels objectius a què serveixen i cap a quina societat porten.

Però cal un esforç titànic per contrarestar-los o eliminar-los. I encara no ens hi hem posat.

23 - 03 - 2012

ni ensenyar ni educar (12)

No es poden entendre les declaracions de la Consellera d’Ensenyament dient que cal una assignatura que faci dels alumnes empresaris emprenedors.

Ensenyar els alumnes a ser arriscats, inquiets, creatius, a tenir iniciativa, plantejar-se objectius, superar les dificultats, portar a terme els projectes i lluitar per aconseguir-los... que se sàpiga, totes aquestes actituds, normes i valors formen part de l’ideari o projecte educatiu de qualsevol escola que es pugui dir escola. Aleshores, quin sentit tenen aquestes declaracions?

Deu ser que ara el que volen és forçar cada alumne a ser un empresari agressiu i triomfant. (I ja veiem els valors de la majoria d’empresaris triomfants.)

Així, Ensenyament augmentarà més encara les fatídiques i inútils assignatures “maria” (I de quina matèria traurà les hores?). Però sobretot Ensenyament demostra que no creu en el principi pedagògic més elemental: que a l’escola els valors s’aprenen transversalment, en totes les seves activitats, en les actituds dels professors, però no en una assignatura concreta (cosa sovint contraproduent). I, sobretot, demostra que ignora els valors i els objectius que en l’ensenyament tenen, per exemple, la història, la filosofia o la literatura, grans escoles de la vida.

18 - 10 - 2011

ni ensenyar ni educar (10)

No han parat de repicar campanes per la informatització de les aules. I ara les escoles diuen que les connexions a internet no són prou potents ni segures, que no estan a punt les xarxes internes o que no tenen els ordinadors.

Però més enllà d’això hi ha dues qüestions de base de què es parla massa poc:

Les adaptacions informàtiques que s’han fet dels llibres de text solen ser un frau: la transposició a pantalla d’allò que era en paper i amb alguns exercicis per fer a l’ordinador. Només canvia el suport però el mètode és el mateix. Passa igual amb les pissarres-pantalles tàctils, que tampoc no fan canviar l’esquema de l’aprenentatge.

I és més greu encara quan en la majoria de programes i materials s’obvia que l’ordinador és l’eina que ens connecta amb el món per internet. A l’alumne no se li dóna l’oportunitat d’aprendre a buscar per la xarxa la informació que necessita i aprendre a triar-la, processar-la, jutjar-la i assimilar-la. Tot ho ha de treure dels materials acotats i aïllats que se li ofereixen. I continuarà essent analfabet i indefens en el món de la informació global.

L’altra qüestió, delicada i fonda com la primera, és la desaparició dels llibres i de les biblioteques personals (i d’aula) i el treballar únicament amb ordinador.

10 - 09 - 2010