ni ensenyar ni educar (24)

No n’hi ha prou amb els atacs que vénen d’Espanya, als ensenyants catalans també els cal esmerçar esforços per lluitar contra les actuacions de la Conselleria d’Ensenyament.

El darrer projecte de la Conselleria (o ja realitat?) és un despropòsit tan gran que es fa incomprensible a ulls de qualsevol pedagog o de qualsevol coneixedor de la realitat de les aules.

Atrets per allò de l’excel·lència, la rendibilitat i altres mites que pul·lulen per les escoles d’empresaris, confonent una escola amb una fàbrica de corbates, ara es vol avaluar la “rendibilitat” de centres i de professors i fer dependre d’això la seva dotació econòmica. 

Per si no fos prou, el barem de l’avaluació són les notes obtingudes al centre (sense tenir en compte cap circumstància o context del centre o dels alumnes): Com més bones notes, més bona qualificació als professors i més diners per al centre.

I d’això en diuen vetllar per la qualitat de l’ensenyament.

Cal inspecció i control, sí; però no com es fa ara, només atents a la paperassa i amb nul·la atenció a les aules i als resultats, ni com es pretén fer amb aquest projecte demencial, lluny de la realitat i lluny de la justícia i la pedagogia.

Hi ha qui diu que la Conselleria veu els ensenyants com a enemics. Potser sí.

publicat el 23 - 10 - 2015

ni ensenyar ni educar (21)

No és gens difícil veure aquesta escena, que és ben real i molt repetida, amb variacions: en una aula de qualsevol curs apareix un tema de cultura general, de coneixement comú, i els alumnes, que ho desconeixen tot d’aquella qüestió, excusen la seva ignorància en el fet que “a l’escola no ens ho han explicat mai”.

En l’apogeu de l’era de la informació, qüestions com les revoltes dels 60, la donació d’òrgans, les feines del camp o el perquè dels noms dels carrers solen ser del tot desconegudes pels nens i els joves. S’ha deixat la formació exclusivament a mans de l’escola; la majoria de famílies hi han renunciat, han desaparegut els fluxos col·lectius d’informació i els nois no usen les tecnologies de la informació per a informar-se ni en tenen desig.

L’escola té sentit i funció si és integrada en una societat formadora i educadora a través de molts mitjans diferents, des de la transmissió oral fins als mitjans de comunicació.

L’escola no pot ni ha de suportar tot el pes de la formació i l’educació, però els canvis socials han dut al punt que només ella ho fa. I tan sols hi ha una solució: canviar les formes de vida. Impossible? Pràcticament. I que això aboca a una societat suïcida? També. Però ens trobem exactament en aquest punt. Sí.

Publicat el 27-12-2013

ni ensenyar ni educar (12)

No es poden entendre les declaracions de la Consellera d’Ensenyament dient que cal una assignatura que faci dels alumnes empresaris emprenedors.

Ensenyar els alumnes a ser arriscats, inquiets, creatius, a tenir iniciativa, plantejar-se objectius, superar les dificultats, portar a terme els projectes i lluitar per aconseguir-los... que se sàpiga, totes aquestes actituds, normes i valors formen part de l’ideari o projecte educatiu de qualsevol escola que es pugui dir escola. Aleshores, quin sentit tenen aquestes declaracions?

Deu ser que ara el que volen és forçar cada alumne a ser un empresari agressiu i triomfant. (I ja veiem els valors de la majoria d’empresaris triomfants.)

Així, Ensenyament augmentarà més encara les fatídiques i inútils assignatures “maria” (I de quina matèria traurà les hores?). Però sobretot Ensenyament demostra que no creu en el principi pedagògic més elemental: que a l’escola els valors s’aprenen transversalment, en totes les seves activitats, en les actituds dels professors, però no en una assignatura concreta (cosa sovint contraproduent). I, sobretot, demostra que ignora els valors i els objectius que en l’ensenyament tenen, per exemple, la història, la filosofia o la literatura, grans escoles de la vida.

18 - 10 - 2011

ni ensenyar ni educar (10)

No han parat de repicar campanes per la informatització de les aules. I ara les escoles diuen que les connexions a internet no són prou potents ni segures, que no estan a punt les xarxes internes o que no tenen els ordinadors.

Però més enllà d’això hi ha dues qüestions de base de què es parla massa poc:

Les adaptacions informàtiques que s’han fet dels llibres de text solen ser un frau: la transposició a pantalla d’allò que era en paper i amb alguns exercicis per fer a l’ordinador. Només canvia el suport però el mètode és el mateix. Passa igual amb les pissarres-pantalles tàctils, que tampoc no fan canviar l’esquema de l’aprenentatge.

I és més greu encara quan en la majoria de programes i materials s’obvia que l’ordinador és l’eina que ens connecta amb el món per internet. A l’alumne no se li dóna l’oportunitat d’aprendre a buscar per la xarxa la informació que necessita i aprendre a triar-la, processar-la, jutjar-la i assimilar-la. Tot ho ha de treure dels materials acotats i aïllats que se li ofereixen. I continuarà essent analfabet i indefens en el món de la informació global.

L’altra qüestió, delicada i fonda com la primera, és la desaparició dels llibres i de les biblioteques personals (i d’aula) i el treballar únicament amb ordinador.

10 - 09 - 2010

ni educar ni ensenyar (8)

No hi ha ningú que no s’adoni que a l’ensenyament hi ha mala maror. Acusacions, mitges veritats i mitges mentides van en totes direccions. Però segurament són pocs els qui han volgut (o han pogut) indagar quina és la realitat objectiva.

Rere el conflicte, complex i múltiple, hi trobarem uns sindicats més preocupats pel gremialisme i per mantenir el seu estatus que no pas pels objectius sindicals i pedagògics.

Hi trobarem una administració prepotent amb criteris més empresarials que pedagògics, de resultats “efectius” (mesurats en nombre d’aprovats), i sobretot econòmics.

Hi trobarem uns professors ja cansats de lluitar per l’ensenyament públic, que han anat veient com l’administració els obstrueix la feina; i uns professors encara amb ànims als quals només es posen pals i més pals a les rodes. I uns professors interins i substituts amb unes condicions laborals vergonyoses. (I uns de “funcionaritzats” en el pitjor sentit del mot):

Hi trobarem uns pares que majoritàriament han abdicat de la seva funció però volen imposar-se al professors, centres i mètodes.

I, al capdavall, hi ha els alumnes, víctimes d’una situació insostenible que només es pretén adreçar amb exabruptes improvisats.

Matisos i excepcions, molts. Però el mapa és aquest.    




26 - 03 - 2010

ni educar ni ensenyar (7)

No. No som independents (encara), és clar. Però tot ha de tenir un començament. Ningú amb dos dits de seny i conviccions democràtiques pot menystenir, ignorar o ridiculitzar un poble que diu el que pensa amb calma i democràticament i reclama que se l’escolti. Té raó qui diu que la independència no és la solució directa a molts problemes; ja ho sabem. Però al menys ens governarem nosaltres, de dret, i serem a Europa i al món sense intermediaris i sense estats anomenats democràtics que posin pals a les rodes als nostres drets com a poble i com a nació.

És cert que la independència no ens solucionarà automàticament res, perquè molts problemes ens vénen de dins. Per exemple, alguns dels que afecten a l’educació.

Una mostra: la Generalitat acaba de decidir una llei que ras i curt determina que la quantitat de les dotacions dels Centres d’Ensenyament Públic dependran de la quantitat d’aprovats que s’hi donin.

Aquest és un barem de qualitat de l’ensenyament? No cal ser gaire lúcid per veure les trafolles o les injustícies i els desequilibris que això comportaria; sobretot sabent que la Generalitat no dóna els recursos suficients per a atendre tots els casos que es donen als Centres.  Però es veu que allà dalt no hi deu haver gaires lúcids.

18 - 12 - 2009