No hi ha avenç si el camí fet és devorat pels esbarzers de l’oblit.
Aquesta
sentència, de no recordo qui, va revenir fa pocs dies en visitar el Parc de
Segimon Serrallonga, davant la Torre dels Frares, al Campus de la Universitat
de Vic.
L’abril de
2003, un any després de la mort de l’humanista, poeta, traductor i mestre
Segimon Serrallonga, un dels intel·lectuals més lúcids i fondos de la nostra
cultura, la ciutat de Vic li dedicà aquest espai urbà.
Dissenyat per
Anton Granero, el parc va ser una mostra de com fer un homenatge en un espai
públic sense haver de posar “estàtues”. Contemporani, elegant i subtil:
exemplar. Un exemple que malauradament la ciutat no ha seguit mai més.
Actualment els bancs de ciment que formen
les tres inicials del poeta estan bruts, pintats, i els seus racons amaguen
restes d’haver-hi menjat i begut. De les deu plaques de bronze gravades amb les
Deu tankes de la memòria, només en
queden quatre o cinc, amagades per l’herba. Per sort, el pedró que glossa la
seva figura i on hi ha reproduït el “manifest als joves escriptors” encara és
prou llegible.
L’abandó i la incúria són evidents.
Aquest és l’homenatge que la ciutat fa al poeta?
No hi ha homenatge si es deixa podrir
l’ofrena; tan sols hi pot haver menyspreu.
publicat el 16 de desembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada