No sembla que hagin de passar els temps
aquests en què “parlar d’arbres és un crim”, com deia Brecht. Però, precisament
perquè sempre tornen, cal parlar. Cal parlar −i per què no d’arbres?− quan la
paraula porta llum −o veritat− a aquests temps, quan la paraula va més enllà
d’ella mateixa. Cal parlar, i cal fer música, i cal ballar, i pintar... Cal
crear bellesa, perquè la bellesa, quan ho és i és certa, també subverteix els
ordres d’aquest món que sembla que no ens deixi parlar d’arbres.
No fa gaires
anys era comú que artistes i creadors es posessin al costat de les causes que
els semblaven justes i que, de maneres diferents, treballessin per a elles amb
el seu art.
D’un temps ençà semblava haver crescut un distanciament entre bona
part dels moviments artístics i els socials. Afortunadament, aquestes darreres
setmanes ens han mostrat el contrari: poetes, músics i artistes han acompanyat
l’acampada d’Esfosa, han dit on eren i amb qui. Parlant d’arbres o d’idees.
Ara bé, també s’observa un altre
símptoma: Fa uns dissabtes, al mercat de Vic, mentre la parada que demana
solidaritat per Esfosa és pràcticament buida, la gent s’acumulava a la que
demanava suport a mantenir l’estructura actual de l’Associació Sant Tomàs.
Símptoma de què?
publicat l'1 de juliol de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada