al centre de Manlleu

No voldria que aquest fos un altre dels molts articles que s’han escrit parlant de la reobertura del Teatre Centre de Manlleu i que al cap del temps, amb tot aturat, han resultat ben ridículs.

Aquesta és una història tan llarga com exemplar. Exemple de tossuderia i de fe. Si, a la fi, en els terminis que ara s’anuncien (que no són curts) s’inaugura el nou teatre, serà irrenunciable un agraïment públic i ben manifest a una quanta gent que des de fa deu anys (i més) hi han posat més que el coll i més que paciència i feina. Perquè no n’hi ha prou amb l’amor al teatre i a la cultura; calen fets i resistència, que és el que hi ha hagut.

Deu anys de provisionalitat i precarietat podrien haver fet claudicar a molts. Però en aquest cas no ha estat així i s’han anat conservant una realitat i una tradició importants i que han donat grans fruits a la comarca i al país. 

Ara bé, un compromís verbal és només un compromís verbal. Sabem que les paraules volen (encara que siguin de conseller en precampanya). I aquestes poden volar empeses per mil-i-una raons que potser semblarien lògiques però que serien del tot injustes i desraonades.

Manlleu, tota la ciutat, es mereix i necessita aquest teatre. I la comarca. I el país. I tan aviat com es pugui.

publicat el 18 de juny de 2016