Cuques de llum

No és gens corrent ara trobar cuques de llum els vespres d’estiu. Abans, pels prats, als marjals o a les vores dels camins, aquests punts lluminosos alegraven la mirada en les passejades nocturnes. Ara es veuen només escadusserament, i rarament se’n veu més d’una.

Si abans eren motiu de curiositat i de joia infantil (i no només infantil), ara són sobretot motiu de tristesa i preocupació. Cada vegada que tenim la sort de veure’n una és com si ens trobéssim davant del darrer exemplar d’una espècie que s’acaba (i realment ens hi trobem). I això ens fa sentir culpables, que ho som.

Veure una cuca de llum du a la nostàlgia d’un altre temps i a la consciència del temps d’ara. Sembla que les poques que resten hi siguin com a testimoni de tot el que els humans hem destrossat. I no només de la natura, sinó també d’una manera de viure, d’entendre la vida. En les nits d’estiu del XXI les cuques de llum hi semblen anacròniques, pertanyents a unes nits d’estiu que ja no existeixen.

Podríem dir que són el grill de la consciència; un de tants dels que potser no és còmode sentir i no es volen escoltar. Com que tenen llum, petita però brillant en la nit, ens són també un far, un anunci, un avís de la nit que ens espera si deixem que s’acabin del tot.

publicat el 28 de juliol de 2017