Aranyes

Aranyes

No és estrany que les percepcions sobre les coses estiguin mediatitzades pel costum, la rutina i la memòria i ja no es puguin veure de manera objectiva, com si fos la primera vegada que s’experimenten.

Això passa clarament amb els llocs o els actes més habituals (la casa, el lloc de treball, allò que es fa rutinàriament...), que sorprendrien –i potser no gratament− si fossin jutjats amb total objectivitat.

Caldria mirar amb distància allò que tenim tan a la vora, tan assumit, que ens sembla natural i no gens estrany. És un exercici ben sa.

I es podria fer amb Sant Jordi i tot el que l’envolta. Un dia on la gent es pren festa i s’aboca al carrer a comprar i regalar llibres i roses, explicat així és un fet preciós i excepcional. Però si es va mirant amb detall, amb objectivitat i amb ull crític, comencen a sortir aranyes, moltes aranyes.

No es tracta d’aigualir la festa, sinó d’adonar-se dels canvis que la diada ha sofert any rere any i de com ha anat perdent alguns dels trets que la feien realment destacable, genuïna, culturalment positiva i literàriament interessant.

Adonar-se’n. I esbrinar els perquès. I, potser, aventurar cap on ens porta aquesta mutació.

A gaudir de la festa, i tant! Però millor si es fa amb una mica d’anàlisi i crítica.

Publicat el 21 d'abril de 2017