No només tenim un problema amb la
música de les festes en el cas de les activitats infantils. Els espais públics
i privats (i els usuaris i veïns) són uns bons testimonis de les males
pràctiques que s’han acabat acceptant com a “normals” o “inevitables”. Tres
exemples:
Sembla inevitable que mentre es
munten les estructures (empostissat, llum, so...) des del primer moment hi hagi
la música que als operaris els dóna la gana, exageradament alta, agredint les
orelles i la sensibilitat dels veïns o dels altres usuaris del lloc.
S’entén com a “normal” que en els
espais de les fires cada atracció tingui la seva música, feridorament alta, en
competència amb la del costat. I ja no parlem de la qualitat de la música ni
del so.
S’accepta que qualsevol manifestació
al carrer (jocs, mercats, curses populars, exhibicions...) s’acompanyi de
música, a gran volum, sense cap criteri de selecció i sense cap respecte per
als usuaris ni el veïnat.
Aquesta dictadura de la música
irracional, que atempta contra qualsevol norma cívica (i de bon gust), s’ha
instaurat sense cap raó, sense cap consulta i contra més d’una normativa. I
sense possibilitat d’èxit de cap acció contrària de “l’autoritat competent” ni
dels afectats; només resignació. Una dictadura, sí.
publicat el 22 de setembre de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada