No és veritat (1)

No és veritat allò de “no hi podem fer res; si la gent demana això se li ha d’oferir això, no podem donar-li una altra cosa”.

És un argument que solen donar programadors de teatre, de música, de dansa, de cinema, editors, bibliotecaris, mitjans de comunicació, productors de tot tipus, i fins i tot creadors de qualsevol disciplina, i empresaris i botiguers de tota mena. I també polítics i càrrecs públics.

Qui fa servir aquests arguments ha oblidat (o no vol acceptar) que una de les seves funcions −o de les seves oportunitats− (com la de qualsevol membre de la societat) és precisament la de servir la cultura, construir-la; d’educar la seva gent, fer-li veure més enllà d’allà on la porta la publicitat, les grans multinacionals i, sobretot, la mandra de saber què hi ha més enllà del que es mostra imperativament. 

Alhora, qui fa servir aquests arguments està servint les grans empreses, que no busquen altra cosa que el benefici econòmic, ni que sigui a costa de l’anorreament intel·lectual de tota una societat.

Que això ho faci una empresa privada és lamentable i moralment execrable, però potser hi té dret (legal). Que es faci des d’organismes públics és, simplement, un frau, un atac frontal a la societat i a la cultura. Diria, un assassinat.

publicat el 7 d'octubre de 2016