Preguntes de Mercat

No serà que Vic es mira massa el melic amb això del Mercat del Ram?

Sembla que també en el Mercat del Ram s’ha instal·lat l’actitud (ben vigatana) de creure fermament que el que es fa a Vic és millor que allò que es fa en altres llocs, moltes vegades sense conèixer-ho. I això és força perillós. I ho és també perquè aquesta mena de cofoisme sembla que només es guiï pel nombre de visitants i no per una anàlisi a fons del que s’està oferint, i que no tingui en compte les estratègies de creació i renovació.

I, com sempre, cal fer-se preguntes.

Quins són els motius reals (“reals”, dic) pels quals la gent visita el Mercat?

Per què s’ha arribat a un desequilibri tan gran entre la ramaderia i l’agricultura?

Per què s’ha magnificat tant el món del cavall i no altres àmbits?

I si el Mercat tingués més en compte els barris de la ciutat?

I si es comencés a pensar en un Mercat del Ram veritablement comarcal?

I si en tot el Mercat es posés l’èmfasi en la cultura de la sostenibilitat agrícola i ramadera i no hi fos només un apartat aïllat?

I si...?

I també, posats a fer, no estaria gens malament que en les mostres del bestiar de granja, els animals s’exposessin en les condicions exactes en què se solen tenir a les grans explotacions. Més que res, per honestedat.

publicat el 23 de març de 2018

Aranyes

Aranyes

No és estrany que les percepcions sobre les coses estiguin mediatitzades pel costum, la rutina i la memòria i ja no es puguin veure de manera objectiva, com si fos la primera vegada que s’experimenten.

Això passa clarament amb els llocs o els actes més habituals (la casa, el lloc de treball, allò que es fa rutinàriament...), que sorprendrien –i potser no gratament− si fossin jutjats amb total objectivitat.

Caldria mirar amb distància allò que tenim tan a la vora, tan assumit, que ens sembla natural i no gens estrany. És un exercici ben sa.

I es podria fer amb Sant Jordi i tot el que l’envolta. Un dia on la gent es pren festa i s’aboca al carrer a comprar i regalar llibres i roses, explicat així és un fet preciós i excepcional. Però si es va mirant amb detall, amb objectivitat i amb ull crític, comencen a sortir aranyes, moltes aranyes.

No es tracta d’aigualir la festa, sinó d’adonar-se dels canvis que la diada ha sofert any rere any i de com ha anat perdent alguns dels trets que la feien realment destacable, genuïna, culturalment positiva i literàriament interessant.

Adonar-se’n. I esbrinar els perquès. I, potser, aventurar cap on ens porta aquesta mutació.

A gaudir de la festa, i tant! Però millor si es fa amb una mica d’anàlisi i crítica.

Publicat el 21 d'abril de 2017

P. 3.0

No sé si era cert o no, però el 29 de setembre, dia de la vaga general, alguns mitjans d'informació s'omplien la boca dient que per primera vegada un gran esdeveniment s'oferia en "periodisme 3.0"; és a dir, narrat amb les aportacions de testimonis mitjançant les noves tecnologies i les xarxes socials.


Fins aquí, molt bé (se sposa); però més enllà de la novetat hi ha alguns punts de reflexió que no s'han sentit prou --o no s'han sentit gens-- de les mateixes boques triomfalistes.


Certament, moltes persones, a través dels telèfons mòbils, del twitter, dels facebook i d'altres tecnologies, van aportar les seves impressions i els seus testimonis amb veu, text i imatge. Però també és cer que no va suposar res més que tenir més informació i, amb ella, més dificultats de calibrar-ne l'objectivitat, la veracitat i la representativitat.


El fet va servir per evidenciar i potenciar una de les derives del periodisme actual, perillosa, propiciada per les noves tecnologies: molta informació, fragmentada, no contrastada, no representativa, no valorada ni jutjada i, sobretot, donada com a global o completa i sense crítica ni comentaris. I tots contents de tan moderns com som.


Per anar enrere, per no saber-la gestionar, no calia tanta tecnologia.




05 - 11 - 2010