D'amnèsies històriques

No gaire lluny de la Casa de Convalescència, mentre divendres passat s’hi celebrava la “Jornada sobre la recuperació de la memòria històrica a Osona”, jeien un pilot de runes del que havia estat l’edifici número cinc del carrer del Bisbe Morgades. 

Molta gent recordarà que allí hi havia hagut un taller mecànic i un garatge (“Garatge Alier”). Menys gent recordarà l’arc de la portalada, de maons i amb un aspecte modernista, i la dovella central, amb una inscripció gravada, que aquell dia també era per allà, mig sepultada entre la runa.

Però ja pràcticament no hi ha record que aquí hi havia hagut Can Gatxa. Jaume Ayats en parla a Cantar a la fàbrica, cantar al coro (Eumo 2008). Una taverna i magatzem de vins, l’amo de la qual, cap als anys trenta, un tal Sala, era el corresponsal del diari republicà i anticlerical El Diluvio. S’hi reunien colles d’obrers (com els del Tint) per xerrar beure i cantar cançons republicanes i atrevides. Un espai amb el seu lloc en la història de la ciutat.

La memòria de la ciutat és (també) la d’aquests llocs, la d’aquesta gent, la d’aquestes idees, la d’aquestes vides.

Preservem les pedres grosses de la història, però se’ns n’escapen la grava i la sorra. I sense grava ni sorra mal va l’edifici de la memòria.

publicat el 2 de juny de 2017

S. S. M.: l’oblit de la memòria

No hi ha avenç si el camí fet és devorat pels esbarzers de l’oblit.
 

Aquesta sentència, de no recordo qui, va revenir fa pocs dies en visitar el Parc de Segimon Serrallonga, davant la Torre dels Frares, al Campus de la Universitat de Vic.

L’abril de 2003, un any després de la mort de l’humanista, poeta, traductor i mestre Segimon Serrallonga, un dels intel·lectuals més lúcids i fondos de la nostra cultura, la ciutat de Vic li dedicà aquest espai urbà.

Dissenyat per Anton Granero, el parc va ser una mostra de com fer un homenatge en un espai públic sense haver de posar “estàtues”. Contemporani, elegant i subtil: exemplar. Un exemple que malauradament la ciutat no ha seguit mai més.

Actualment els bancs de ciment que formen les tres inicials del poeta estan bruts, pintats, i els seus racons amaguen restes d’haver-hi menjat i begut. De les deu plaques de bronze gravades amb les Deu tankes de la memòria, només en queden quatre o cinc, amagades per l’herba. Per sort, el pedró que glossa la seva figura i on hi ha reproduït el “manifest als joves escriptors” encara és prou llegible.

L’abandó i la incúria són evidents. Aquest és l’homenatge que la ciutat fa al poeta? 

No hi ha homenatge si es deixa podrir l’ofrena; tan sols hi pot haver menyspreu.

publicat el 16 de desembre de 2016

Només els agraden morts

 No s’han apagat encara les veus de lloança a Ovidi Montllor en l’aniversari de la seva mort, però aviat s’apagaran. S’apagaran les que s’han alçat aquestes setmanes de commemoracions i quedaran les poques, i modestes, que durant vint anys no han parat de reivindicar una figura, una obra i una actitud tan excepcionals i necessàries com les seves.

Després del gran foc d’encenalls, res més. Desert i cendra, oblit. Com sempre.

Una cosa: Que molts dels qui ara gairebé el santifiquen són els mateixos que li van negar el pa i la sal mentre era viu i treballava i volia treballar. Si no va poder gravar el seu darrer disc, si ningú no el contractava, si vivia gairebé en l’ostracisme era perquè institucions, mitjans, estructures i sobretot persones, persones amb nom i cognoms, l’ignoraven sistemàticament perquè “això ja no es porta” o perquè els era incòmode. I ara hem de sentir: “Que bo que era l’Ovidi, quina llàstima!”

Una altra cosa: Hem d’esperar que es morin en Quico Pi de la Serra o en Rafael Subirachs, per exemple, perquè se’n faci cas, es posin al lloc que es mereixen i puguin fer i exhibir la seva feina amb normalitat?

Doncs sembla que sí. I, mentrestant, no cal ni que mengin, que ja els afalagarem quan s’hagin mort de pena, o de gana.

publicat el 17 de març de 2015

pep rosanes-creus

No es podia trobar a les llibreries, fins ara, cap dels dotze llibres que Pep Rosanes-Creus ha publicat o en què ha col·laborat. Afortunadament, gràcies a la fe, la feina i la tenacitat de Jesús Aumatell, l’editor d’Emboscall, ara tenim reunida tota l’obra publicada d’un dels poetes més potents de la seva generació, en el volum Cants inespirituals.

En la presentació del llibre a Vic, fa uns dies, Aumatell es va lamentar de l’oblit en què ha caigut aquesta obra pel fet que els llibres estaven descatalogats (com passa, lamentablement, amb la majoria d’autors). Si bé això és cert, i sobretot ho és per les noves generacions, caldria matisar-ho.

Rosanes és un poeta fort, sòlid, de debò. La seva obra, com tota literatura amb majúscules, arriba al fons del lector i el trasbalsa. I això no s’oblida, queda incrustat a la memòria i, sobretot, a la memòria afectiva. Els lectors de Pep Rosanes, com els dels grans poetes, en guarden imatges, paraules, versos, sensacions de lectura... que formen part d’ells mateixos, de la seva memòria, de la seva història sentimental, i que els revénen sovint cridats pels estímuls del present.

I això sí que no passa amb la gran majoria d’escriptors que tenen tots els seus llibres en circulació i surten als mitjans.

publicat el 3 d'octubre de 2014

des de la font del desmai

No serem mai res com a poble si no som capaços de reconèixer-nos en aquells qui en són cims importants, i capaços de voler i saber tenir-los vius per entendre el present i parlar-ne. No serem mai res si no sabem ser poble, és a dir: cultura.

Goethe és un motiu recurrent per als alemanys, Montaigne ho és per a França, com per als anglesos Shakespeare és sempre un referent. Aquí, però, practiquem aquest suïcidi lent que és l’oblit. ¿On són Llull, March, Martorell, Verdaguer o Riba en l’imaginari col·lectiu, en la cultura real del present?

Diumenge passat, a la Font del Desmai, amb Pere Tió, Pep Paré, Jordi Arqués i un bon nombre de voluntaris, va ressonar la veu del Verdaguer revoltat contra els poders i la injustícia i compromès amb els pobres i amb la veritat i la justícia més radicals.

Textos durs, punyents, sense concessions, de revoltada actualitat, i que no hem oït ni llegit en cap text dels indignats. (Suicidi.)

Pere Tió lamentava l’absència de Verdaguer en la recent “marató contra la pobresa”. Un cop més l’oblit i la desmemòria van autoalimentar-se, potser perquè uns que es pensen moderns no saben veure l’actualitat de les idees i l’actitud d’aquell qui va escriure, per exemple: “A qui té prou tothom li dóna, / a qui no té tothom li roba”.

 publicat el 15 - 06 - 2012

jubilar la memòria

No se’n parla gaire i sembla que no preocupi ni a aquells a qui hauria d’alarmar, però és un fenomen ben present en la majoria de mitjans de comunicació i àmbits de formació, i és altament perillós. Els símptomes es poden palpar cada dia. En podríem dir “la desaparició de la memòria col·lectiva”.

En una cultura, en una comunitat, en una nació (o en un club esportiu o una família), la successió de generacions comporta el traspàs d’uns coneixements, d’una memòria cultural identificadora que és part fonamental del seu ésser.

Doncs sembla que amb les noves generacions de professionals aquesta memòria atàvica va essent desplaçada per les dades immediates i efímeres, que si tenen un valor de cohesió col·lectiva el tenen sota les accions de les grans agències de premsa i de publicitat o de les cultures fagocitàries.

No parlo només de la memòria recent que ara coneixem amb el nom de “memòria històrica”, parlo sobretot de coses a vegades ben petites, però fonamentals.

Tres exemples reals: El locutor que creu que l’Institut Escola és un IES, el periodista per qui el Comte Arnau només és una sèrie de TV, o el mestre que no sap el perquè del nom del carrer on hi ha l’escola.

Hi ha qui diu: “No som res”. I, certament, aviat potser no serem res. 

26 - 10 - 2007