D'amnèsies històriques

No gaire lluny de la Casa de Convalescència, mentre divendres passat s’hi celebrava la “Jornada sobre la recuperació de la memòria històrica a Osona”, jeien un pilot de runes del que havia estat l’edifici número cinc del carrer del Bisbe Morgades. 

Molta gent recordarà que allí hi havia hagut un taller mecànic i un garatge (“Garatge Alier”). Menys gent recordarà l’arc de la portalada, de maons i amb un aspecte modernista, i la dovella central, amb una inscripció gravada, que aquell dia també era per allà, mig sepultada entre la runa.

Però ja pràcticament no hi ha record que aquí hi havia hagut Can Gatxa. Jaume Ayats en parla a Cantar a la fàbrica, cantar al coro (Eumo 2008). Una taverna i magatzem de vins, l’amo de la qual, cap als anys trenta, un tal Sala, era el corresponsal del diari republicà i anticlerical El Diluvio. S’hi reunien colles d’obrers (com els del Tint) per xerrar beure i cantar cançons republicanes i atrevides. Un espai amb el seu lloc en la història de la ciutat.

La memòria de la ciutat és (també) la d’aquests llocs, la d’aquesta gent, la d’aquestes idees, la d’aquestes vides.

Preservem les pedres grosses de la història, però se’ns n’escapen la grava i la sorra. I sense grava ni sorra mal va l’edifici de la memòria.

publicat el 2 de juny de 2017

S. S. M.: l’oblit de la memòria

No hi ha avenç si el camí fet és devorat pels esbarzers de l’oblit.
 

Aquesta sentència, de no recordo qui, va revenir fa pocs dies en visitar el Parc de Segimon Serrallonga, davant la Torre dels Frares, al Campus de la Universitat de Vic.

L’abril de 2003, un any després de la mort de l’humanista, poeta, traductor i mestre Segimon Serrallonga, un dels intel·lectuals més lúcids i fondos de la nostra cultura, la ciutat de Vic li dedicà aquest espai urbà.

Dissenyat per Anton Granero, el parc va ser una mostra de com fer un homenatge en un espai públic sense haver de posar “estàtues”. Contemporani, elegant i subtil: exemplar. Un exemple que malauradament la ciutat no ha seguit mai més.

Actualment els bancs de ciment que formen les tres inicials del poeta estan bruts, pintats, i els seus racons amaguen restes d’haver-hi menjat i begut. De les deu plaques de bronze gravades amb les Deu tankes de la memòria, només en queden quatre o cinc, amagades per l’herba. Per sort, el pedró que glossa la seva figura i on hi ha reproduït el “manifest als joves escriptors” encara és prou llegible.

L’abandó i la incúria són evidents. Aquest és l’homenatge que la ciutat fa al poeta? 

No hi ha homenatge si es deixa podrir l’ofrena; tan sols hi pot haver menyspreu.

publicat el 16 de desembre de 2016

Buscant Andreu Febrer

No hi deu haver cap raó concreta, sinó la desídia o simplement no haver-hi pensat (que ja són una bona explicació). El fet és que qui enfili per la part alta el carrer de Sant Miquel dels Sants de Vic (abans, “carrer de Sant Hipòlit”) enlloc no trobarà cap referència que allà mateix hi nasqué i visqué Andreu Febrer.

 

A moltes façanes de Vic hi ha prou records de personatges relacionats amb aquells llocs (Balmes, Martí Genís, Serra i Moret, M. Àngels Anglada...), però l’oblit lapidari plana sobre Andreu Febrer, poeta renovador, primer traductor de la Commedia de Dante a una llengua vulgar i conservant-ne metre i rima, i ambaixador dels reis, un dels vigatans més il·lustres i universals.

Dins de “Vic Capital de la Cultura Catalana” es va començar a confegir un “mapa literari” de la ciutat. Ara la tasca seria traslladar-lo a les parets i a les pedres i editar-ne una guia explicativa, que podria incorporar els llocs i els textos amb què Pere Tió ha construït una ruta literària de Vic.

Però de moment, si VICCC no va propiciar el necessari record per a Andreu Febrer, potser el cicle “Primeres escriptures” de l’Ateneu de Vic, que li dedicà una sessió ben interessant la setmana passada, en desperti la iniciativa a qui li correspongui. A veure...

Publicat el 18 de novembre de 2016

des de la font del desmai

No serem mai res com a poble si no som capaços de reconèixer-nos en aquells qui en són cims importants, i capaços de voler i saber tenir-los vius per entendre el present i parlar-ne. No serem mai res si no sabem ser poble, és a dir: cultura.

Goethe és un motiu recurrent per als alemanys, Montaigne ho és per a França, com per als anglesos Shakespeare és sempre un referent. Aquí, però, practiquem aquest suïcidi lent que és l’oblit. ¿On són Llull, March, Martorell, Verdaguer o Riba en l’imaginari col·lectiu, en la cultura real del present?

Diumenge passat, a la Font del Desmai, amb Pere Tió, Pep Paré, Jordi Arqués i un bon nombre de voluntaris, va ressonar la veu del Verdaguer revoltat contra els poders i la injustícia i compromès amb els pobres i amb la veritat i la justícia més radicals.

Textos durs, punyents, sense concessions, de revoltada actualitat, i que no hem oït ni llegit en cap text dels indignats. (Suicidi.)

Pere Tió lamentava l’absència de Verdaguer en la recent “marató contra la pobresa”. Un cop més l’oblit i la desmemòria van autoalimentar-se, potser perquè uns que es pensen moderns no saben veure l’actualitat de les idees i l’actitud d’aquell qui va escriure, per exemple: “A qui té prou tothom li dóna, / a qui no té tothom li roba”.

 publicat el 15 - 06 - 2012

jubilar la memòria

No se’n parla gaire i sembla que no preocupi ni a aquells a qui hauria d’alarmar, però és un fenomen ben present en la majoria de mitjans de comunicació i àmbits de formació, i és altament perillós. Els símptomes es poden palpar cada dia. En podríem dir “la desaparició de la memòria col·lectiva”.

En una cultura, en una comunitat, en una nació (o en un club esportiu o una família), la successió de generacions comporta el traspàs d’uns coneixements, d’una memòria cultural identificadora que és part fonamental del seu ésser.

Doncs sembla que amb les noves generacions de professionals aquesta memòria atàvica va essent desplaçada per les dades immediates i efímeres, que si tenen un valor de cohesió col·lectiva el tenen sota les accions de les grans agències de premsa i de publicitat o de les cultures fagocitàries.

No parlo només de la memòria recent que ara coneixem amb el nom de “memòria històrica”, parlo sobretot de coses a vegades ben petites, però fonamentals.

Tres exemples reals: El locutor que creu que l’Institut Escola és un IES, el periodista per qui el Comte Arnau només és una sèrie de TV, o el mestre que no sap el perquè del nom del carrer on hi ha l’escola.

Hi ha qui diu: “No som res”. I, certament, aviat potser no serem res. 

26 - 10 - 2007