Cuques de llum

No és gens corrent ara trobar cuques de llum els vespres d’estiu. Abans, pels prats, als marjals o a les vores dels camins, aquests punts lluminosos alegraven la mirada en les passejades nocturnes. Ara es veuen només escadusserament, i rarament se’n veu més d’una.

Si abans eren motiu de curiositat i de joia infantil (i no només infantil), ara són sobretot motiu de tristesa i preocupació. Cada vegada que tenim la sort de veure’n una és com si ens trobéssim davant del darrer exemplar d’una espècie que s’acaba (i realment ens hi trobem). I això ens fa sentir culpables, que ho som.

Veure una cuca de llum du a la nostàlgia d’un altre temps i a la consciència del temps d’ara. Sembla que les poques que resten hi siguin com a testimoni de tot el que els humans hem destrossat. I no només de la natura, sinó també d’una manera de viure, d’entendre la vida. En les nits d’estiu del XXI les cuques de llum hi semblen anacròniques, pertanyents a unes nits d’estiu que ja no existeixen.

Podríem dir que són el grill de la consciència; un de tants dels que potser no és còmode sentir i no es volen escoltar. Com que tenen llum, petita però brillant en la nit, ens són també un far, un anunci, un avís de la nit que ens espera si deixem que s’acabin del tot.

publicat el 28 de juliol de 2017

Vikea (VI)

No és la primera vegada que uns amics tornen d’un viatge i van fent elogis a la quantitat d’espais, edificis i decoracions que es conserven, ja no només dels anys antics, sinó també dels anys setanta i vuitanta; espais que ara tothom admira, i fins i tot les guies turístiques indiquen rutes per visitar-los. I els mateixos llocs (bars, botigues, oficines i també espais públics) treuen rendiment d’aquesta seva singularitat.

I mentre en parlem, no podem fer més que pensar en tot el patrimoni que a Vic mateix hi havia i que s’ha anat destruint. 

Nostàlgia? Potser sí. Però, sense parlar dels locals històrics, imaginem-nos tan sols que Vic hagués sabut conservar, per exemple, alguns comerços, bars i locals que van projectar Manuel Anglada o Jaume Cabeza i Josep Vernis. Ara tindríem un tresor; un reclam turístic, un motiu d’orgull, un element diferenciador de la ciutat.

Però no. Sense sensibilitat, sense ajuda pública per a conservar i mantenir aquests espais, sense visió de futur... Sense res de tot això la ciutat va desapareixent. 

Ens hem demanat per la nostra responsabilitat? Podem imaginar quina ciutat tindríem si els nostres avantpassats haguessin actuat com ho fem nosaltres?

Que patrimoni arquitectònic no només ho són les pedres antigues. 


publicat el 26 de febrer de 2016 

som qui som?

No passa castanyada que no es parli arreu de la substitució de pràctiques tradicionals autòctones pel comerç i per tradicions que responen a altres sistemes culturals.

Els senyals d’identitat que comporta la tradició s’han anat esborrant de la realitat popular i se sol cercar remei en la conservació purista d’aquestes pràctiques o creences, oblidant que la cultura tradicional perquè sigui realment popular ha d’adaptar-se als temps, que la conservació fossilitzada de la tradició comporta la seva mort per desconnexió amb el present. No actuen així altres cultures, com les colonitzadores, i és una causa que guanyin terreny en l’imaginari i la pràctica populars (a més de tenir un aparell d’estat).

És cert que ara vivim un moment àlgid d’aquestes formes conservades (i conservadores) del nostre folklore. Possiblement sigui el seu cant de cigne, o és l’inici de la seva conversió en anècdota buida, com passa en altres pobles on la identitat cultural és només anecdòtica i residual.

Perquè, a més, s’ha iniciat un fortíssim procés de reducció de la identitat cultural —i, per extensió, nacional— a unes formes o pràctiques de cultura tradicional que han passat de ser un reflex d’aquesta identitat a ser-ne l’essència. Un altre principi de la fi?

06 - 11- 2009

Ai adoberies!

No cal anar gaire lluny per veure com hi ha pobles civilitzats que han conservat el seu patrimoni històric i arquitectònic donant-li usos nous i nous valors, que han sabut conservar els orígens i així guanyar identitat, que han fet sobreviure la memòria integrant-la en el present més viu.

Però encara més a prop tenim massa mostres de tot el contrari: la planta baixa del cafè de la Constància, la fàbrica modernista de Can Ricart, can Forcadeta, la botiga de can Postius, la tipologia de la Calla, la cansaladeria Martí... Història, bellesa i identitat substituïdes per vulgaritat, amb tota consciència i impunement (i legalment!).

Per això els que hem anat veient com s’ha deixat que les adoberies es degradessin ens temem el pitjor. No seria més que un altre pas cap a la ciutat que se’ns va dibuixant amb mà de ferro i omplint butxaques.

Idees? Moltes. Només cal pensar. I viatjar. Però és molt possible que prevalguin uns interessos econòmics particulars als interessos fonamentals col·lectius; i ben “legalment” també. I així, altra vegada, la societat civil s’ha d’alçar contra aquells que diuen representar-la per mirar de forçar-los a fer allò que és la seva obligació i que ells haurien d’impulsar. Tan poques coses han canviat des dels llargs anys foscos?

30 - 03 - 2007