Vikea (VI)

No és la primera vegada que uns amics tornen d’un viatge i van fent elogis a la quantitat d’espais, edificis i decoracions que es conserven, ja no només dels anys antics, sinó també dels anys setanta i vuitanta; espais que ara tothom admira, i fins i tot les guies turístiques indiquen rutes per visitar-los. I els mateixos llocs (bars, botigues, oficines i també espais públics) treuen rendiment d’aquesta seva singularitat.

I mentre en parlem, no podem fer més que pensar en tot el patrimoni que a Vic mateix hi havia i que s’ha anat destruint. 

Nostàlgia? Potser sí. Però, sense parlar dels locals històrics, imaginem-nos tan sols que Vic hagués sabut conservar, per exemple, alguns comerços, bars i locals que van projectar Manuel Anglada o Jaume Cabeza i Josep Vernis. Ara tindríem un tresor; un reclam turístic, un motiu d’orgull, un element diferenciador de la ciutat.

Però no. Sense sensibilitat, sense ajuda pública per a conservar i mantenir aquests espais, sense visió de futur... Sense res de tot això la ciutat va desapareixent. 

Ens hem demanat per la nostra responsabilitat? Podem imaginar quina ciutat tindríem si els nostres avantpassats haguessin actuat com ho fem nosaltres?

Que patrimoni arquitectònic no només ho són les pedres antigues. 


publicat el 26 de febrer de 2016 

Oxímoron en la lluita

No al fracking. Claríssim. Però hi ha coses que per algú sembla que no són tan clares.

A la rotonda de l’entrada de “Malla Centre” a la C-17 hi ha una escultura d’Ernest Altés. Hi és des de 1998, es titula Tenacitat. Ara podria parlar de la inèrcia de posar escultures en rotondes i, sobretot, del fet que Tenacitat es va fent invisible rere els arbres i arbusts que la van tapant. Però el tema, avui, és un altre.

Les dues superfícies de granit de la peça estan del tot ocupades per unes grans pintades contra el fracking. I no és només això: Ens hem acostumat a veure com grups que volen salvar la terra i el país fan pintades en superfícies que haurien de ser respectades, ja sigui per la seva naturalesa, la seva simbologia o per una qüestió purament estètica.

La lluita per un país lliure, independent i just no pot menystenir de cap manera els valors d’aquest mateix país: una obra d’art, un espai emblemàtic o un espai simplement bonic.

Lluitar per un país lliure és tan important com lluitar per un país on es respectin els valors estètics, artístics, històrics o simbòlics. Són valors indestriables de la llibertat i la justícia. Com es pot lluitar al costat d’algú que menysprea el país al qual diu defensar?  És una pegunta. Però no només.

publicat l'11 - 07 - 2014

salvar-nos la pell

No sé d’on surt l’expressió “la pell de la ciutat” o “la pell d’un edifici” per referir-se a la superfície de les façanes i al terra, a les teulades... La metàfora, molt encertada, es fa servir de manera habitual.

Les ciutats tenen una pell, amb colors, pàtines, textures, tacte, so, llum, temperatura, reflexos, materials... Una pell a la qual no se sol prestar atenció; com a molt es determina una carta de colors, sovint excessivament restrictiva per poc acordada amb les tradicions i els usos populars.

S’obre una rasa, es canvia l’empedrat d’un carrer, se substitueix un edifici vell per un de nou, se’n restaura un, es posen o es treuen les instal·lacions de les façanes... En aquestes ocasions ningú no es planteja que s’està dibuixant, s’està construint, la ciutat; sovint s’actua amb matusseria i la ciutat cada vegada es fereix, es va degradant o es va adotzenant. Cada vegada la ciutat perd alguna cosa de la seva personalitat, de la seva essència, i esdevé irremeiablement més deixada o més impersonal, que tan greu és una cosa com l’altra.

Ara bé, ajuntaments incapaços de conservar edificis, botigues i elements urbanístic emblemàtics i essencials, com volem que s’ocupin d’aquests detalls exquisits? I en aquests detalls hi ha la diferència.

publicat el 21 - 02 - 2014

llibres i edificis

No podré parlar del dia de Sant Jordi. No podré queixar-me que el tema sigui qui ha venut més, no podré parlar de la conversió d’un fenomen cultural en una competició comercial, no podré parlar dels causants de tot això: mitjans de comunicació, editors, llibreters i un públic gregari. No podré explicar que això no té res a veure amb la literatura, no podré dir que a les grans editorials els preocupa només l’aspecte empresarial, que hi manen els economistes i no els editors, que parlen de “productes” i mai de literatura. No podré demanar que quan es parli d’això no s’esmenti la paraula “literatura”.

I no podré perquè vull parlar de la trampa dels polítics i els urbanistes.

Fa quinze dies parlava de les adoberies. I ha passat el que ja ens temíem. En unes setmanes que no comprometen al consistori entrant ni castiguen el que ja plega, s’ha enderrocat el barri. Això sí: conservant l’edifici de les adoberies, testimoni absurd, trist i buit de sentit, convertit en pisos de luxe, edificis privats que no podran complir cap funció social ni pedagògica, al mig d’un barri del qual s’esborrarà tot el seu caràcter i la tipologia per convertir-lo en uns carrers adotzenats i vulgars.

Ah! i no ens queixem, que es veu que ho fan molt bé, i legalment.

27 - 04 - 2007

Símptoma i problema

No, si ara resultarà que el problema de la ciutat són les adoberies...”

Això em deia un amic, sorneguer, dies enrere. I li vaig respondre el que crec:

“No, les adoberies no són el problema. Són un símptoma del problema”.

Sí. Un símptoma (i també una metàfora) del tracte que rep la ciutat per part dels seus governants, els ciutadans que hi tenen el poder real i efectiu. Una conseqüència de la forma com es va fent la política i com es va vetllant la ciutat. I com aquest molts més símptomes hi ha.

I seria un problema que les adoberies es convertissin en un símbol. Estic segur que més d’un poder real i verdader ja es frega les mans pensant que serà així. Perquè és la manera més fàcil de continuar fent la seva de manera impune:

Convertim les adoberies en un estendard i solucionem —o fem veure que solucionem— aquesta qüestió tan reivindicada. Així deixem content el personal (content i enganyat i desmobilitzat) i podem continuar fent i desfent com ens plagui en totes les altres qüestions, que ja ningú no piularà, perquè tenen les adoberies salvades. Haurà estat una concessió; però, en el fons, una butlla ben barata.

S’entén? Sempre i a tot arreu les coses han anat així.                            

Salvem les adoberies, sí. Però no només: Solucionem el problema d’arrel.

13 - 04 - 2007

Ai adoberies!

No cal anar gaire lluny per veure com hi ha pobles civilitzats que han conservat el seu patrimoni històric i arquitectònic donant-li usos nous i nous valors, que han sabut conservar els orígens i així guanyar identitat, que han fet sobreviure la memòria integrant-la en el present més viu.

Però encara més a prop tenim massa mostres de tot el contrari: la planta baixa del cafè de la Constància, la fàbrica modernista de Can Ricart, can Forcadeta, la botiga de can Postius, la tipologia de la Calla, la cansaladeria Martí... Història, bellesa i identitat substituïdes per vulgaritat, amb tota consciència i impunement (i legalment!).

Per això els que hem anat veient com s’ha deixat que les adoberies es degradessin ens temem el pitjor. No seria més que un altre pas cap a la ciutat que se’ns va dibuixant amb mà de ferro i omplint butxaques.

Idees? Moltes. Només cal pensar. I viatjar. Però és molt possible que prevalguin uns interessos econòmics particulars als interessos fonamentals col·lectius; i ben “legalment” també. I així, altra vegada, la societat civil s’ha d’alçar contra aquells que diuen representar-la per mirar de forçar-los a fer allò que és la seva obligació i que ells haurien d’impulsar. Tan poques coses han canviat des dels llargs anys foscos?

30 - 03 - 2007

VIKEA

No voldria començar aquesta sèrie de comentaris amb un to negatiu. Però justament el dia que vam acordar d’iniciar-los, sortint de cal 9Nou vaig tornar a veure, al terra de la plaça catedral, unes cintes adhesives que pel juny marcaven algun espai en el concert de La flauta màgica.

Després vaig veure el lamentable terra de la plaça, acabat a corre-cuita com a provisional i que sense cap modificació va passar a ser definitiu, i les jardineres, també pel camí de convertir allò transitori i matusser en etern. A la plaça del museu, el terra sembrat de milers de taques d’oli de la grua de les obres de la catedral, i les taques de les parades de fregir greixums del mercat medieval, com a tota la part vella de la ciutat.

Just davant de l’edifici que conté bona part del millor art medieval “de debò” del món, pensava en el “mercat medieval”, una pantomima patètica; i en com es pot usar la cultura com a excusa per al comerç fomentant la mistificació i la vulgaritat.

Una ciutat de cultura és una ciutat que vetlla pel patrimoni. I el patrimoni també és l’urbanisme, són els carrers i les parets, les textures, la història, els anys.

Ahir vaig passar pel carrer de les carnisseries. Quan falta perquè passin per Ikea el carrer d’en Guiu o el dels Àngels? 

19 - 01 - 2007