Lluïsos

No podria afegir gairebé res (o ben bé res) a les paraules que els glossadors van dir sobre Lluís Solà en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. (L’Ajuntament ha editat les intervencions en un llibret gratuït. Procurin-se’l i llegeixin-les.) Ni tampoc a les que el President de la Generalitat li va dedicar, amb el sil·logisme que acaba amb “la pàtria és Lluís Solà” i amb l’epítet, sense embuts, de “Poeta Nacional”, avui que tants postulen per ser-ho. (N’és qui n’ha exercit realment des de sempre, calladament i sense proposar-s’ho.)

–Una presència, per cert, la del President, demanada per ell i no gens protocol·lària, de lector i admirador de l’obra de Solà, cosa que honora el polític i el poeta.

No hi podria afegir res, però sí que voldria comunicar la clara impressió de molts dels assistents a l’acte que aquest homenatge i reconeixement a Lluís Solà transcendeix la seva persona i la seva tasca. Que s’expandeix cap a les persones que li han fet costat durant tots aquests anys, cap a les que han fet accions semblants i cap a les que, d’una manera o altra, n’han volgut rebre i continuar el mestratge. Un homenatge a aquest llarg camí de la lluita per la llibertat en què Solà ha treballat en l’acció i la reflexió.

publicat el 27 de juliol de 2018

votar per (a) ells

No vaig votar només per mi. Vaig votar pel meu pare, que hi hauria anat, pels meus avis, víctimes d’un temps cruel de vencedors i vençuts, per tots els avantpassats.

Pels meus poetes, en Jordi Domènech, en Segimon Serrallonga, la M. Àngels Anglada, en Miquel Martí i Pol, l’Anna Dodas, en Josep Grau, l'Andreu Vidal, la M. Mercè Marçal, l’Ovidi Montllor, i per tots els que ja no hi són.

Pels meus mestres, en Pere Farrés, en Jordi Castellanos, la Hortènsia Curell, en Josep Romeu i per tots els mestres que algú recorda.

Per en Marçal de Farrera, en Pepet del Cantarell, en Pere Font de Rupit, en Roviretes de Tavèrnoles i per tots els que han defensat la terra amb amor i treball.

Per en Ramon Montanyà, en Bernat Bauçà, en Jaume Portell, en Josep Pintó, l’Enric González, en Víctor Torres, per tots els qui es van posar al nostre servei.

Pels amics, que haurien vingut, l’Eugeni, l’Enric, en Manel, la Laura, en Joan, en Ramon, en Pep, en Jordi, en Pau, la Pilar, en Quico, l’Andreu...

He votat pels meus morts, perquè ells m’han fet, i ara jo sóc ells. Ningú no va votar només per ell. Hem votat pels homes i dones de tota la nostra història. I pels que vindran. I pels valencians i mallorquins i rossellonesos que encara no ho poden fer.

I per ells −i per a ells− i per nosaltres hi tornarem. De debò.

publicat el 14 - 11 - 2014

pep rosanes-creus

No es podia trobar a les llibreries, fins ara, cap dels dotze llibres que Pep Rosanes-Creus ha publicat o en què ha col·laborat. Afortunadament, gràcies a la fe, la feina i la tenacitat de Jesús Aumatell, l’editor d’Emboscall, ara tenim reunida tota l’obra publicada d’un dels poetes més potents de la seva generació, en el volum Cants inespirituals.

En la presentació del llibre a Vic, fa uns dies, Aumatell es va lamentar de l’oblit en què ha caigut aquesta obra pel fet que els llibres estaven descatalogats (com passa, lamentablement, amb la majoria d’autors). Si bé això és cert, i sobretot ho és per les noves generacions, caldria matisar-ho.

Rosanes és un poeta fort, sòlid, de debò. La seva obra, com tota literatura amb majúscules, arriba al fons del lector i el trasbalsa. I això no s’oblida, queda incrustat a la memòria i, sobretot, a la memòria afectiva. Els lectors de Pep Rosanes, com els dels grans poetes, en guarden imatges, paraules, versos, sensacions de lectura... que formen part d’ells mateixos, de la seva memòria, de la seva història sentimental, i que els revénen sovint cridats pels estímuls del present.

I això sí que no passa amb la gran majoria d’escriptors que tenen tots els seus llibres en circulació i surten als mitjans.

publicat el 3 d'octubre de 2014

la mort d'un poeta

No podem sostreure’ns a la mort, ho sabem. Malgrat tot, quan entra a casa, trucant o sense avisar, el daltabaix és sempre absolut; sempre com si fos el primer, com si fos l’únic. Perquè és el primer, i és l’únic.

Fa uns dies el poeta valencià Salvador Iborra va ser assassinat, en una baralla, sembla ser per evitar un robatori. Trenta-dos anys i tres llibres de poemes; el darrer, Els cossos oblidats, premi Jaume Bru i Vidal, publicat el 2009 i elogiat per la crítica, sobretot pel llenguatge poètic molt narratiu, la barreja d’alta cultura i cultura popular i una visió del món dominada per l’abandó i la desolació.

La mort d’un jove és una pèrdua incalculable, cert. Tot un potencial de fecunditats irremissiblement anul·lat. Desapareixen del món una munió de mons, possibilitats ingents de tota mena d’accions, idees, realitzacions; tot allò que una vida plena hauria pogut oferir.

Hem vist com en tots els comentaris sobre aquest fet la paraula “poeta” prenia un èmfasi especial, com si la mort d’un poeta ens privés encara de més mons, com si fos una pèrdua més gran, com si ens haguessin pres part del nostre futur més personal.

Hem pogut veure que, malgrat el daltabaix, encara hi ha confiança i esperança en la poesia; encara hi ha qui hi creu.

07 - 10 - 2011