APP i altres dictadures

No fa gaire que a Vic s’han posat en funcionament les “zones DUMA” i ja se senten força queixes, dures i ben fonamentades, sobre aquest sistema.

Resulta que l’Ajuntament de Vic ha decidit controlar algunes zones d’aparcament de càrrega i descàrrega a partir d’una aplicació de mòbil que l’usuari ha de tenir instal·lada en el seu aparell telefònic. Això val tant pels transportistes com pels veïns de la zona, que sense l’aplicació al mòbil no poden ni parar ni estacionar el vehicle si no volen una multa.

I què passa? Doncs que hi ha força veïns que no tenen mòbil, o que tenen un mòbil antic, que ja els va prou bé, que no permet introduir-hi aplicacions; i molts veïns de la zona són gent gran, que utilitzen uns mòbils molt simples, adequats a les seves funcionalitats i necessitats, i sense apps.

Deu estar bé que l’Ajuntament vulgui una ciutat moderna i tecnològica, però és força immoral (i diria que il·legal) obligar els ciutadans a tenir mòbil, a tenir-lo d’últimes generacions i a tenir-hi una aplicació concreta. La ciutat és de tothom i per a tothom.

Forçosament s’ha de trobar una alternativa que no passi pels mòbils. Si no és així, serà un cas flagrant de discriminació arbitrària de la ciutadania. I això a part de lleig deu ser penable.

publicat el 13 de juliol de 2018

SORDS, CECS, MUTS

No es tracta d’anatemitzar tot el que la tecnologia va aportant al nostre món, però sí que cal reflexionar molt sobre els canvis d’hàbits que provoca allò que la tecnologia ens posa a les mans, i sobre allò a què ens poden abocar aquests canvis.

Ja poca gent escolta, sobretot els més joves. Les orelles no donen informació de l’entorn, no connecten amb el món exterior, amb el carrer, amb el lloc on s’està, sinó amb una música, sovint amb un text, que no deixa sentir els sorolls, les veus, el vent... tot el que passa al voltant. I encara: martellejar-se contínuament les lletres de les cançons col·lapsa el llenguatge i, per tant, el pensament. I priva, a més, de “tenir” altres discursos, altres visions, una mirada oberta.

També s’acaba el sentit de la vista. En viatges o passejos els ulls ja no miren l’entorn, sinó que l’ignoren i es queden fixos en una pantalla. Ja no existeix el passeig o el viatge; només el desplaçament de la persona, aïllada de tot; un autisme induït.

Tot plegat pot ser greu i ens porta a una nova manera de ser, una nova cultura que caldrà veure on desemboca. Més greu encara és el fet que orelles i ulls, així ocupats i obturats, impedeixen pensar, impedeixen obrir horitzons, i duen a la mudesa de no tenir res per dir.

publicat el 22 de febrer de 2013

P. 3.0

No sé si era cert o no, però el 29 de setembre, dia de la vaga general, alguns mitjans d'informació s'omplien la boca dient que per primera vegada un gran esdeveniment s'oferia en "periodisme 3.0"; és a dir, narrat amb les aportacions de testimonis mitjançant les noves tecnologies i les xarxes socials.


Fins aquí, molt bé (se sposa); però més enllà de la novetat hi ha alguns punts de reflexió que no s'han sentit prou --o no s'han sentit gens-- de les mateixes boques triomfalistes.


Certament, moltes persones, a través dels telèfons mòbils, del twitter, dels facebook i d'altres tecnologies, van aportar les seves impressions i els seus testimonis amb veu, text i imatge. Però també és cer que no va suposar res més que tenir més informació i, amb ella, més dificultats de calibrar-ne l'objectivitat, la veracitat i la representativitat.


El fet va servir per evidenciar i potenciar una de les derives del periodisme actual, perillosa, propiciada per les noves tecnologies: molta informació, fragmentada, no contrastada, no representativa, no valorada ni jutjada i, sobretot, donada com a global o completa i sense crítica ni comentaris. I tots contents de tan moderns com som.


Per anar enrere, per no saber-la gestionar, no calia tanta tecnologia.




05 - 11 - 2010