Qui mana?

No cal demanar qui mana.

No hi ha metge ni dietista que estigui a favor de la majoria de coses que mengen els infants i joves (i adults), però es van fabricant i anunciant llaminerament.

Tothom sap que la velocitat mata, però els fabricants posen la velocitat com a reclam dels cotxes.

Tothom coneix la brutícia que aboquen els creuers en terra mar i aire, però cada vegada n’hi ha més i els ports se’ls disputen.

És devident que cal menjar menys carn; per a la dieta i per a la contaminació. Però ningú no canvia ens hàbits.

Sabem del cert que el plàstic és una plaga que acabarà amb el planeta, però se’n fabrica i se n’usa més i més.

Tenim molt clar que es pot generar energia neta i sostenible, però poquíssims països i elèctriques fan el canvi.

I així amb el comerç d’armes, les construccions a la costa, les joguines sexistes i violentes, el tabac, el joc, les autopistes prescindibles, els productes d’un sol ús, els envasos, el consum de proximitat, els transgènics, els mòbils ecològics...

De tot el que diuen els experts i els savis en qualsevol camp (indústria, política, cultura, ciència, educació, sociolingüística, salut, ecologia, economia...) no se’n fa pràcticament gens de cas.

No cal demanar qui mana. O sí? (Demanant s’aprèn i s’entenen coses.)

publicat el 8 de febrer de 2019

una plaça qualsevol

No passa gens desapercebut el desangelament de la plaça de Vic, on van tancant locals comercials i els alts lloguers dificulten que se n’obrin de nous. Fa una setmana aquest periòdic hi va dedicar un reportatge del qual es deriva que en la salvació hi ha la condemna.

L’alt preu dels locals provoca que pràcticament només hi puguin accedir empreses amb una gran capacitat econòmica, i avui dia això vol dir franquícies de grans cadenes.

Sembla que inevitablement la solució sigui aquesta. Si és així potser es tornarà a veure una plaça plena de vida, però –ai las!– sense personalitat, sense cap diferència dels carrers i les places de mig món, i dedicada fonamentalment a la restauració i al consum gastronòmic. Van desapareixent les botigues de servei ciutadà (merceria, fleca, ferreteria, rellotgeria...) i es configura una plaça adreçada al passavolant i al turista.

A més, es va esborrant la personalitat estètica dels establiments, cada vegada més mediocres i impersonals; i s’esborra la història. Sota les voltes no es podrà reconèixer de quina ciutat o de quin país es tracta.

És inevitable? En molt països s’ha esquivat aquest adotzenament i s’han conservat espais i activitats tradicionals i poc rendibles. Comença a ser tard per mirar com fer-ho.

publicat el 16 de juny de 2018