una plaça qualsevol

No passa gens desapercebut el desangelament de la plaça de Vic, on van tancant locals comercials i els alts lloguers dificulten que se n’obrin de nous. Fa una setmana aquest periòdic hi va dedicar un reportatge del qual es deriva que en la salvació hi ha la condemna.

L’alt preu dels locals provoca que pràcticament només hi puguin accedir empreses amb una gran capacitat econòmica, i avui dia això vol dir franquícies de grans cadenes.

Sembla que inevitablement la solució sigui aquesta. Si és així potser es tornarà a veure una plaça plena de vida, però –ai las!– sense personalitat, sense cap diferència dels carrers i les places de mig món, i dedicada fonamentalment a la restauració i al consum gastronòmic. Van desapareixent les botigues de servei ciutadà (merceria, fleca, ferreteria, rellotgeria...) i es configura una plaça adreçada al passavolant i al turista.

A més, es va esborrant la personalitat estètica dels establiments, cada vegada més mediocres i impersonals; i s’esborra la història. Sota les voltes no es podrà reconèixer de quina ciutat o de quin país es tracta.

És inevitable? En molt països s’ha esquivat aquest adotzenament i s’han conservat espais i activitats tradicionals i poc rendibles. Comença a ser tard per mirar com fer-ho.

publicat el 16 de juny de 2018

Delejar l'aigua

No sé si podria ser una tesi gaire sòlida, però és una opinió darrerament compartida, i per això la voldria exposar.

Hi ha unes generacions que van créixer en un entorn lingüístic d’alta qualitat (lèxica, sintàctica, estructural, dialectal, musical, fonètica, conceptual...). Infants i joves que als anys 60 i 70 rebien la llengua, per exemple, del “Cavall fort”, de les bones traduccions o adaptacions de les novel·les clàssiques, dels primers cantautors i adaptadors de cançó d’autor, dels cançoners de muntanya, de cançons infantils, de les cançons i pregàries del món cristià, de gravacions (en vinil) de contes... Un entorn lingüístic majoritàriament excel·lent, complex i assequible, sense complexos i que facilitava un aprenentatge lingüístic progressiu.

Un entorn que s’ha anat substituint per un altre de més pobre, incoherent, reduccionista, insensible, alterat en fonètica ortofonia i elocució, molt assimilat lèxicament i estructuralment a altres llengües, i massa sovint amb la incorrecció com a norma i socialment acomplexat.

La llengua se salva en els parlants, i la llengua dels parlants és la que reben. Mirant quina llengua reben els nostres nens i joves veurem quina llengua tindrem en el futur. I aquest futur no és gens afalagador.

publicat el 19 de maig de 2017

vikea encara

No és un mal moment per recordar el primer article d’aquesta secció, publicat ja fa un grapat d’anys. Es titulava “Vikea”, i es lamentava de l’adotzenament i la vulgarització en què anaven caient edificis, carrers, places, passejos i parcs de Vic a mesura que anaven essent remodelats, renovats o reurbanitzats. Un procés que esborrava de la ciutat les particularitats i característiques que la fan i li donen caràcter, i que la igualava a qualsevol ciutat del món, despersonalitzant-la i eliminant-ne l’encant, la gràcia o els valors estètics i vivencials.

D’això ja deu fer uns set anys, i les coses estan igual, que vol dir pitjor. I cada vegada són més les veus que ho lamenten i ho denuncien (però sovint en veu baixa, això sí).

Que el Passeig és un nyap és ben clar. Com ho és que la provisionalitat s’ha fet definitiva al Portalet, al C. Torres i Bages i a la P. Catedral. I que han desaparegut la bellesa i la gràcia subtil que tenia el Parc Balmes, i molts edificis, i botigues, i carrers. A Vic allò vell i allò nou es va fent més igual a tot, com són tristament iguals i banals els pisos moblats amb mobles d’Ikea.

Ara li toca a un altre tros de Rambles, i el projecte ja preveu una altra grisor urbanística. Per quan una ciutat amb cara i ulls?

 publicat el 19 de setembre de 2014

ni educar ni ensenyar (14)

No és gens difícil adonar-se que s’educa i s’ensenya més des de fora de l’escola que no pas des de dintre. I més: que des de fa molts anys l’escola té un paper secundari en la formació i educació; un paper marginal i sobretot viscut pels adolescents i els joves com a un espai extern a la vida, sense connexió amb allò entès com a “món real”.

I quin és aquest “món real” que marca pautes i educa la nostra societat?

Doncs bàsicament el que mostren i propugnen els mitjans de diversió.

Anomenem “mitjans de diversió” aquells dispositius, productes o discursos pensats originàriament com a mitjans de comunicació o de transmissió de cultura, i que han acabat tenint només com a finalitat la diversió, majoritàriament individual i sovint autista (llibres, cinema, televisió, jocs virtuals, música...).

Naturalment, aquests mitjans no són exempts d’ideologia ni de presentar models de pensament i acció socials, morals, polítics, familiars, culturals, ètics i de tota mena.

És fàcil veure quins models es defensen i s’inculquen des d’allí. I és fàcil esbrinar qui controla aquesta “educació”. I adonar-se dels objectius a què serveixen i cap a quina societat porten.

Però cal un esforç titànic per contrarestar-los o eliminar-los. I encara no ens hi hem posat.

23 - 03 - 2012

negre (3)

No seguiré parlant de més declaracions, però sí d’una actitud cada dia més general i acceptada, la de menystenir el que la modernitat i les estètiques contemporànies ens han aportat, allò que ha marcat les bases estètiques i ètiques del nostre temps.

Sovint llegim o sentim com amb un desvergonyiment absolut es menyspreen persones, obres, actituds o corrents fonamentals en la història de la cultura. I en nom de què? Per a defensar què?

Doncs, sovint, per defensar frivolitat, hedonisme superficial, manca de compromís, incultura, mercantilisme absolut... Un sistema de valors que rere altres aparences es desentén absolutament de qualsevol relació amb la cultura que forma, educa i allibera.

Repassant la història de segle XX queda ben palès que fins a la derrota del 39 els intel·lectuals i artistes catalans estaven més lligats a les estètiques del seu temps que no ho estan els d’ara. Hi havia un compromís amb la contemporaneïtat i amb la cultura com a eina de construcció i definició del país. Intel·lectuals, artistes, mestres, mitjans de comunicació i polítics estaven compromesos en la construcció d’un país modern i ambiciós dins el mapa europeu.

Ho tenim negre si al segle XXI hem de defensar les estètiques del XX amenaçades per les del XIX.

08 - 04 - 2011

negre (2)

No voldria deixar gaire caps per lligar en el comentari de les paraules d’Isona Passola. Per això hi faré algunes puntualitzacions:

És clar que necessitem produccions populars i massives, i com més millor; però també necessitem, amb la mateixa urgència i intensitat, produccions capdavanteres, arriscades, que explorin més enllà dels llocs comuns del gènere. Seran minoritàries, sí; però és la punta de llança que permet que la resta existeixi i avanci; de la mateixa manera que el coixí de les produccions més habituals (i adotzenades, si cal) permet i necessita les propostes més radicals. Si falla un dels dos elements, el sistema se’n va en orris.

Passola afirma que “la Nouvelle Vague va ser un fracàs”. Una afirmació que qualsevol crític o historiador del cinema pot rebatre fàcilment. Truffaut, Godard, Chabrol, Rohmer, un fracàs? Un fracàs el moviment que revoluciona els conceptes cinematogràfics? Un fracàs un moviment que s’alia i es fa còmplice dels moviments artístics, socials i polítics del seu temps i canvia amb ells la societat?

Potser Passola troba avorrits aquests films; també hi ha gent que troba avorrits T. Mann, S. Beckett, H. Pinter, T. Ando, Rothko, Tarkovski, o Cage. I sense ells el món i nosaltres seríem realment diferents.

25 - 03 - 2011

sobre gustos

No són gaire llegits els textos d’estètica d’Aristòtil, però tothom sap que existeixen. O tothom sap que, des de Mesopotàmia o Egipte, a totes les cultures s’ha pensat i s’ha escrit sobre estètica, sobre el gust.

Però, malgrat això, gairebé tothom continua repetint allò de “Sobre gustos no hi ha res escrit”. No res? Milers de llibres, milers de pensadors, de teories, d’estudis, de facultats universitàries... Com es pot dir que no hi ha res?

Pot semblar que el gust personal és un altre tema. Una cosa agrada o no agrada per motius gens racionals, lligats a molts factors. Però d’aquí no en podem deduir alegrement que no es pot opinar sobre el gust. Dir això és una fal·làcia, una mentida, sovint interessada. És clar que es pot opinar. I el mal gust existeix. I tant que existeix! I la qualitat, i la banalitat i l’excel·lència. Perquè existeix la valoració objectiva.

Sobre gustos hi ha molt de pensat, i d’escrit. I quan es pensa o es diu que “tot s’hi val” s’estan menyspreant més de quaranta segles de reflexió sobre el tema, tota una civilització.

Dir que “no hi ha res escrit” sovint és legitimar el mal gust; és posar al mateix nivell l’excel·lència, la mediocritat, el xaró, l’adotzenament o allò mal fet. I això sí que no és legítim.

28 - 08 - 2009

d'estiu?

No hi ha diari, ràdio o televisió que aquests dies no parli de “lectures d’estiu” o “música d’estiu”. Entrevistes a famosos, recomanacions, espais de “què puc fer?”... Tothom va pel mateix camí (ja se sap que els mitjans de comunicació alimenten sempre les mateixes rodes, que els alimenten a ells).

Però ben mirat, no deixa de ser un despropòsit. Arguments com: “ara que és l’estiu ens convenen lectures lleugeres, de passar l’estona i que no facin pensar massa” són arguments del tot tergiversats i que sembla que només vagin a fomentar la cretinització de la societat.

Justament és l’estiu, temps de vacances, sense els problemes de la feina, amb totes les hores per davant, el temps ideal per a cultivar l’esperit i la sensibilitat, per a gaudir d’aquells llibres que volen més esforç i dedicació, per a submergir-se en algun assaig o una novel·la que no es podrà deixar en hores, per a dedicar-se a escoltar música; escoltar-la com a activitat única i exclusiva. Però no: A l’estiu ens hem de tornar frívols i superficials.

Algú que dedica l’estiu a novel·les lleugeres, dedicarà l’hivern a Thomas Mann o a Hannah Arendt? Totes aquestes declaracions em semblen només justificacions barates per al procés d’adormiment dels esperits, que és on som.

24 - 08 - 2007