J. Dinarès : la ciutat

No trobarem catalogades com a “ciutadans il·lustres” la majoria de les persones que han contribuït a fer la ciutat tal com és, que són una peça clau de la seva història i de la seva imatge. (I alguns dels que sí que en són catalogats no hi han ajudat gaire o gens; però aquest és un altre tema.) 

Això ve a tomb de la mort recent de Jaume Dinarès, el darrer de la família al capdavant de la fonda que inicià el seu avi. Tant en Jaume com els qui el precediren i els qui van treballar-hi, creant la fonda i donant-li personalitat van crear part del que ha estat i del que és Vic. La Fonda Dinarès (amb els menjadors del carrer de Verdaguer) forma part de la memòria de la ciutat; “és” la ciutat.

A més, Jaume DInarès era dipositari d’una gran saviesa culinària, fruit de la tradició familiar i les hores als fogons, que va compartir generós fent classes durant molts anys i no fa gaire en un llibre on incloïa també fragments de memòries de la fonda.

A tot això cal afegir-hi una gran bonhomia i un alt sentit del rigor en la feina. Tot plegat el feia un dels “padrins” i referents de l’hostaleria actual.

Gent com ell són els il·lustres de qui la història oficial se sol oblidar però que, reconeguts o anònims, fan la realitat i la memòria de la ciutat.

Publicat el 15 de juliol de 2016

vikea encara

No és un mal moment per recordar el primer article d’aquesta secció, publicat ja fa un grapat d’anys. Es titulava “Vikea”, i es lamentava de l’adotzenament i la vulgarització en què anaven caient edificis, carrers, places, passejos i parcs de Vic a mesura que anaven essent remodelats, renovats o reurbanitzats. Un procés que esborrava de la ciutat les particularitats i característiques que la fan i li donen caràcter, i que la igualava a qualsevol ciutat del món, despersonalitzant-la i eliminant-ne l’encant, la gràcia o els valors estètics i vivencials.

D’això ja deu fer uns set anys, i les coses estan igual, que vol dir pitjor. I cada vegada són més les veus que ho lamenten i ho denuncien (però sovint en veu baixa, això sí).

Que el Passeig és un nyap és ben clar. Com ho és que la provisionalitat s’ha fet definitiva al Portalet, al C. Torres i Bages i a la P. Catedral. I que han desaparegut la bellesa i la gràcia subtil que tenia el Parc Balmes, i molts edificis, i botigues, i carrers. A Vic allò vell i allò nou es va fent més igual a tot, com són tristament iguals i banals els pisos moblats amb mobles d’Ikea.

Ara li toca a un altre tros de Rambles, i el projecte ja preveu una altra grisor urbanística. Per quan una ciutat amb cara i ulls?

 publicat el 19 de setembre de 2014

salvar-nos la pell

No sé d’on surt l’expressió “la pell de la ciutat” o “la pell d’un edifici” per referir-se a la superfície de les façanes i al terra, a les teulades... La metàfora, molt encertada, es fa servir de manera habitual.

Les ciutats tenen una pell, amb colors, pàtines, textures, tacte, so, llum, temperatura, reflexos, materials... Una pell a la qual no se sol prestar atenció; com a molt es determina una carta de colors, sovint excessivament restrictiva per poc acordada amb les tradicions i els usos populars.

S’obre una rasa, es canvia l’empedrat d’un carrer, se substitueix un edifici vell per un de nou, se’n restaura un, es posen o es treuen les instal·lacions de les façanes... En aquestes ocasions ningú no es planteja que s’està dibuixant, s’està construint, la ciutat; sovint s’actua amb matusseria i la ciutat cada vegada es fereix, es va degradant o es va adotzenant. Cada vegada la ciutat perd alguna cosa de la seva personalitat, de la seva essència, i esdevé irremeiablement més deixada o més impersonal, que tan greu és una cosa com l’altra.

Ara bé, ajuntaments incapaços de conservar edificis, botigues i elements urbanístic emblemàtics i essencials, com volem que s’ocupin d’aquests detalls exquisits? I en aquests detalls hi ha la diferència.

publicat el 21 - 02 - 2014

un pagès a barcelona

No som més que gent de la muntanya que a vegades anem a la capital a fer el pagès. Som això perquè així som tractats. Per als de pagès, baixar a la capital és un luxe que hem de pagar car econòmicament i de tracte.

No cal repetir que entre tots s’esforcen perquè sigui impossible el viatge amb transport públic (horaris, durada, condicions...), i més si és en horaris fora dels “d’oficina”. Tot plegat obliga sovint a anar-hi en cotxe privat, que ja és un important peatge econòmic, energètic i d’esforç (i amb les obres...).

Però resulta que a la capital no hi ha ni un aparcament dissuasori, com hi ha a totes les capitals de debò (i quan n’hi havia un, a les Glòries, era un secret: enlloc indicat ni promocionat), i cal espavilar-se de valent o pagar a preu d’or tenir el cotxe en una ciutat que cada dia elimina més aparcaments de superfície sense estudis previs.

I si s’ha de fer un viatge amb avió a una hora fora de les habituals, és impossible arribar o sortir de la capital (i si coincideix amb una hora amb transport públic, quin calvari de temps perdut!).

Són només uns exemples. No és que no ens hi vulguin, ens necessiten; però no deixem de

ser el pagès dels acudits d’abans, de qui els de la capital s’aprofiten: “La comarca nos visita”.

31 - 07 - 2009