Vikea (VI)

No és la primera vegada que uns amics tornen d’un viatge i van fent elogis a la quantitat d’espais, edificis i decoracions que es conserven, ja no només dels anys antics, sinó també dels anys setanta i vuitanta; espais que ara tothom admira, i fins i tot les guies turístiques indiquen rutes per visitar-los. I els mateixos llocs (bars, botigues, oficines i també espais públics) treuen rendiment d’aquesta seva singularitat.

I mentre en parlem, no podem fer més que pensar en tot el patrimoni que a Vic mateix hi havia i que s’ha anat destruint. 

Nostàlgia? Potser sí. Però, sense parlar dels locals històrics, imaginem-nos tan sols que Vic hagués sabut conservar, per exemple, alguns comerços, bars i locals que van projectar Manuel Anglada o Jaume Cabeza i Josep Vernis. Ara tindríem un tresor; un reclam turístic, un motiu d’orgull, un element diferenciador de la ciutat.

Però no. Sense sensibilitat, sense ajuda pública per a conservar i mantenir aquests espais, sense visió de futur... Sense res de tot això la ciutat va desapareixent. 

Ens hem demanat per la nostra responsabilitat? Podem imaginar quina ciutat tindríem si els nostres avantpassats haguessin actuat com ho fem nosaltres?

Que patrimoni arquitectònic no només ho són les pedres antigues. 


publicat el 26 de febrer de 2016 

vikea (V)

No cal substituir un edifici vell per un de nou si el nou que s’edificarà no és millor que el que hi havia, no aporta res de nou, no el millora ni millora l’entorn.  Això m’ho ha comentat més d’una vegada un amic (bon) arquitecte. Aquesta afirmació tan simple –gairebé una tautologia– i amb la qual tothom estaria d’acord, la majoria de vegades paradoxalment no es compleix. I qui diu un edifici diu qualsevol actuació arquitectònica, urbanística o paisatgística.

I encara una altra afirmació elemental: en la substitució o renovació d’un edifici, d’un espai de la ciutat, d’un paisatge, de mobiliari urbà o de qualsevol element de l’entorn, el primer que cal tenir present és fer-ho de manera que cap generació de les que han de venir vegi la necessitat de canviar-ho.

Les modes, les actuacions poc decidides, les que es fan amb la consciència que no s’hi pot esmerçar tot el que caldria, les fetes sense personalitat, les que no tenen en compte les particularitats del lloc (la història, l’ús, el clima, l’entorn...), les que surten d’un despatx de rutines... Aquestes són actuacions que no duraran. Per què fer-les, doncs?

I justament són les que des de fa massa anys es van fent a la ciutat de Vic.

(I jo que volia parlar dels arbres de la Rambla...!)

Publicat el 31-12-2015

Vikea (IV)

No voldria allargar massa les columnes dedicades a la conversió de Vic en una ciutat anodina, vulgar i sense encant ni personalitat, però esmentaré, com a mínim, dues qüestions.
 

Una és la imminent remodelació de les Rambles. Qui hagi vist els projectes, a part de si responen o no a la voluntat i necessitat dels veïns consultats, haurà vist que tenen la mateixa tristor i poca sensibilitat que el Passeig i la Rambla del Carme, unes actuacions sense sentit ni valor, grises i banals, que fan enyorar l’antic Passeig, que al menys tenia gràcia i personalitat i resolia bé el problema dels desnivells (igual com s’enyora el Parc Balmes original, que ara seria una joieta de la ciutat).

L’altra actuació suïcida és la prohibició d’estendre la roba als balcons. Com si a Vic sempre hi fes sol o tothom tingués assecadora o terrat. Com si fos més important una dubtosa estètica del “net i endreçat” que no les necessitats dels vigatans. A més, els més afectats en són les classes més humils, i això potser és important. Es prefereix lluir façanes mortes de museu o de Poble Espanyol que no pas tenir cases i carrers plens de vida. Això sí: en els viatges tothom fa fotos boniques de roba estesa als carrers d’altres ciutats.

I el mobiliari urbà? Un altre dia.

publicat el 16 de gener

Vikea (III) et alia

 No sap ningú què serà del forn de pa Soler de Plaça, a Vic. I no es tracta només de la façana: el taulell és igualment essencial (el revestiment de la paret ha estat traslladat al nou espai). No se sap, però tothom es tem que faci la via de dues botigues veïnes: la desaparició de l’original i genuïna ferreteria Furriols (més d’un hauria pagat per visitar-la) i la profanació i banalització de la preciosa merceria Solà, que qualsevol ciutat decent hauria obligat a conservar (com desitjava la família que la regentava).

 

És ben llarga la llista de llocs deliciosos i amb gran personalitat que van donant pas a espais anodins i adotzenats que tornen la ciutat anodina i adotzenada (can Postius, cansaladeria Martí, can Merinos, can Mateu o les merceries Cassa i Mas). I tot sota l’aquiescència o el silenci dels poders.

Viatgem i visitem allò que aquí destruïm. Admirem a fora la història, la bellesa, la originalitat i la sensibilitat, i convertim la nostra ciutat en un espai vulgar i sense cap interès.

Cal recordar que potser la llei superior és el catàleg de protecció d’arquitectura i urbanisme, i que depèn de l’Ajuntament. O que, al capdavall, els representants del poble han de governar i no lamentar-se amb aquells a qui no han sabut escoltar.

publicat el 2 de gener de 2015

salvar-nos la pell

No sé d’on surt l’expressió “la pell de la ciutat” o “la pell d’un edifici” per referir-se a la superfície de les façanes i al terra, a les teulades... La metàfora, molt encertada, es fa servir de manera habitual.

Les ciutats tenen una pell, amb colors, pàtines, textures, tacte, so, llum, temperatura, reflexos, materials... Una pell a la qual no se sol prestar atenció; com a molt es determina una carta de colors, sovint excessivament restrictiva per poc acordada amb les tradicions i els usos populars.

S’obre una rasa, es canvia l’empedrat d’un carrer, se substitueix un edifici vell per un de nou, se’n restaura un, es posen o es treuen les instal·lacions de les façanes... En aquestes ocasions ningú no es planteja que s’està dibuixant, s’està construint, la ciutat; sovint s’actua amb matusseria i la ciutat cada vegada es fereix, es va degradant o es va adotzenant. Cada vegada la ciutat perd alguna cosa de la seva personalitat, de la seva essència, i esdevé irremeiablement més deixada o més impersonal, que tan greu és una cosa com l’altra.

Ara bé, ajuntaments incapaços de conservar edificis, botigues i elements urbanístic emblemàtics i essencials, com volem que s’ocupin d’aquests detalls exquisits? I en aquests detalls hi ha la diferència.

publicat el 21 - 02 - 2014

fer per desfer

No escarmentem gens, i ens dediquem a imposar allò que, ara i a nosaltres, ens sembla bo, bell i necessari. I sovint per fer-ho eliminem tot allò que nosaltres, ara i aquí, creiem que podem eliminar.

I no tenim present com lamentem el que van fer els nostres avantpassats. Per exemple, que es cremés mobiliari del XVIII per posar-ne un d’adotzenat, que s’enderroqués un bell edifici modernista per construir-ne un de gust dubtós, que es canviés un jardí barroc o noucentista per una superfície de gespa, que se substituís una preciosa botiga per una sense cap personalitat, que es posés aquella horrible estàtua que ara volem treure, que es fes una plaça d’una determinada manera, que es canviés una talla romànica per un sant de guix, o que pergamins de llibres únics del XII servissin més tard per enquadernar llibres qualssevol.

Lamentant tot això, realment ens estem queixant que temps enrere uns altres actuessin de la mateixa manera que ara ho fem nosaltres.

Parlem d’arquitectura, d’urbanisme, de paisatgisme, de decoració, d’economia, d’indústria...

Quantes coses canviarien si abans de prendre una decisió penséssim com ho poden lamentar els qui vinguin després tal com lamentem nosaltres tantes actuacions d’abans que ara ens semblen irracionals!

14 - 08 - 2009

història i present

No hi ha dia que des d’un lloc o altre no vegi el campanar de la Pietat embolicat amb una bastida de construcció. I que no em demani sobre la conveniència de la reconstrucció de la cúpula cònica, desmuntada durant les guerres carlines per tenir una atalaia de vigilància i defensa.

L’argument que es dóna és de “recuperar una imatge històrica de la ciutat”. Cert, és “una” imatge la que es vol recuperar; una imatge històrica concreta: la que hi havia a principis del XIX. Una imatge que és tan històrica com ho era la que fins ara podíem veure cada dia.

Una ciutat és el suport on s’escriu la seva història i la de la seva gent. És un cos viu que es conforma i es modela amb el temps segons les seves vivències. Les raons per què aquest campanar va acabar sense punta i amb terrassa, i per què el rellotge no té maquinària, són raons històriques que ens parlen de com eren, com pensaven i com actuaven els nostres avantpassats.

Ara ens hauríem de demanar què diran i què pensaran dels habitants del 2008 aquells que d’aquí uns quants anys interpretin aquesta reconstrucció-restauració que esborra bona part de la memòria històrica i sembla voler fer un gran parèntesi d’oblit per tornar a unes èpoques d’esplendor i d’ostentació de les classes dirigents.

11 - 07 - 2008