una plaça qualsevol

No passa gens desapercebut el desangelament de la plaça de Vic, on van tancant locals comercials i els alts lloguers dificulten que se n’obrin de nous. Fa una setmana aquest periòdic hi va dedicar un reportatge del qual es deriva que en la salvació hi ha la condemna.

L’alt preu dels locals provoca que pràcticament només hi puguin accedir empreses amb una gran capacitat econòmica, i avui dia això vol dir franquícies de grans cadenes.

Sembla que inevitablement la solució sigui aquesta. Si és així potser es tornarà a veure una plaça plena de vida, però –ai las!– sense personalitat, sense cap diferència dels carrers i les places de mig món, i dedicada fonamentalment a la restauració i al consum gastronòmic. Van desapareixent les botigues de servei ciutadà (merceria, fleca, ferreteria, rellotgeria...) i es configura una plaça adreçada al passavolant i al turista.

A més, es va esborrant la personalitat estètica dels establiments, cada vegada més mediocres i impersonals; i s’esborra la història. Sota les voltes no es podrà reconèixer de quina ciutat o de quin país es tracta.

És inevitable? En molt països s’ha esquivat aquest adotzenament i s’han conservat espais i activitats tradicionals i poc rendibles. Comença a ser tard per mirar com fer-ho.

publicat el 16 de juny de 2018

J. Dinarès : la ciutat

No trobarem catalogades com a “ciutadans il·lustres” la majoria de les persones que han contribuït a fer la ciutat tal com és, que són una peça clau de la seva història i de la seva imatge. (I alguns dels que sí que en són catalogats no hi han ajudat gaire o gens; però aquest és un altre tema.) 

Això ve a tomb de la mort recent de Jaume Dinarès, el darrer de la família al capdavant de la fonda que inicià el seu avi. Tant en Jaume com els qui el precediren i els qui van treballar-hi, creant la fonda i donant-li personalitat van crear part del que ha estat i del que és Vic. La Fonda Dinarès (amb els menjadors del carrer de Verdaguer) forma part de la memòria de la ciutat; “és” la ciutat.

A més, Jaume DInarès era dipositari d’una gran saviesa culinària, fruit de la tradició familiar i les hores als fogons, que va compartir generós fent classes durant molts anys i no fa gaire en un llibre on incloïa també fragments de memòries de la fonda.

A tot això cal afegir-hi una gran bonhomia i un alt sentit del rigor en la feina. Tot plegat el feia un dels “padrins” i referents de l’hostaleria actual.

Gent com ell són els il·lustres de qui la història oficial se sol oblidar però que, reconeguts o anònims, fan la realitat i la memòria de la ciutat.

Publicat el 15 de juliol de 2016

vikea encara

No és un mal moment per recordar el primer article d’aquesta secció, publicat ja fa un grapat d’anys. Es titulava “Vikea”, i es lamentava de l’adotzenament i la vulgarització en què anaven caient edificis, carrers, places, passejos i parcs de Vic a mesura que anaven essent remodelats, renovats o reurbanitzats. Un procés que esborrava de la ciutat les particularitats i característiques que la fan i li donen caràcter, i que la igualava a qualsevol ciutat del món, despersonalitzant-la i eliminant-ne l’encant, la gràcia o els valors estètics i vivencials.

D’això ja deu fer uns set anys, i les coses estan igual, que vol dir pitjor. I cada vegada són més les veus que ho lamenten i ho denuncien (però sovint en veu baixa, això sí).

Que el Passeig és un nyap és ben clar. Com ho és que la provisionalitat s’ha fet definitiva al Portalet, al C. Torres i Bages i a la P. Catedral. I que han desaparegut la bellesa i la gràcia subtil que tenia el Parc Balmes, i molts edificis, i botigues, i carrers. A Vic allò vell i allò nou es va fent més igual a tot, com són tristament iguals i banals els pisos moblats amb mobles d’Ikea.

Ara li toca a un altre tros de Rambles, i el projecte ja preveu una altra grisor urbanística. Per quan una ciutat amb cara i ulls?

 publicat el 19 de setembre de 2014

història i present

No hi ha dia que des d’un lloc o altre no vegi el campanar de la Pietat embolicat amb una bastida de construcció. I que no em demani sobre la conveniència de la reconstrucció de la cúpula cònica, desmuntada durant les guerres carlines per tenir una atalaia de vigilància i defensa.

L’argument que es dóna és de “recuperar una imatge històrica de la ciutat”. Cert, és “una” imatge la que es vol recuperar; una imatge històrica concreta: la que hi havia a principis del XIX. Una imatge que és tan històrica com ho era la que fins ara podíem veure cada dia.

Una ciutat és el suport on s’escriu la seva història i la de la seva gent. És un cos viu que es conforma i es modela amb el temps segons les seves vivències. Les raons per què aquest campanar va acabar sense punta i amb terrassa, i per què el rellotge no té maquinària, són raons històriques que ens parlen de com eren, com pensaven i com actuaven els nostres avantpassats.

Ara ens hauríem de demanar què diran i què pensaran dels habitants del 2008 aquells que d’aquí uns quants anys interpretin aquesta reconstrucció-restauració que esborra bona part de la memòria històrica i sembla voler fer un gran parèntesi d’oblit per tornar a unes èpoques d’esplendor i d’ostentació de les classes dirigents.

11 - 07 - 2008