Lluïsos

No podria afegir gairebé res (o ben bé res) a les paraules que els glossadors van dir sobre Lluís Solà en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. (L’Ajuntament ha editat les intervencions en un llibret gratuït. Procurin-se’l i llegeixin-les.) Ni tampoc a les que el President de la Generalitat li va dedicar, amb el sil·logisme que acaba amb “la pàtria és Lluís Solà” i amb l’epítet, sense embuts, de “Poeta Nacional”, avui que tants postulen per ser-ho. (N’és qui n’ha exercit realment des de sempre, calladament i sense proposar-s’ho.)

–Una presència, per cert, la del President, demanada per ell i no gens protocol·lària, de lector i admirador de l’obra de Solà, cosa que honora el polític i el poeta.

No hi podria afegir res, però sí que voldria comunicar la clara impressió de molts dels assistents a l’acte que aquest homenatge i reconeixement a Lluís Solà transcendeix la seva persona i la seva tasca. Que s’expandeix cap a les persones que li han fet costat durant tots aquests anys, cap a les que han fet accions semblants i cap a les que, d’una manera o altra, n’han volgut rebre i continuar el mestratge. Un homenatge a aquest llarg camí de la lluita per la llibertat en què Solà ha treballat en l’acció i la reflexió.

publicat el 27 de juliol de 2018

Les llengües, encara

No tenen gaire res a veure, però llegint Notre langue française, el lllibre on Jean-Michel Delacomptée analitza la difícil situació de la llengua francesa, penso sovint en les reflexions sobre la llengua de Lluís Solà, un inexhaurible mar d’idees.

Hi penso perquè Delacomptée parla d’una llengua –i des d’una llengua– colonitzadora, de domini, sense ni plantejar-se aquesta realitat. Fins i tot quan parla de la llengua de les colònies (simptomàticament només de les d’ultramar; ni un mot de Bretanya, Còrsega, Occitània o Catalunya) no s’atura ni un segon a pensar en les llengües colonitzades, i en parlar del concepte de la llengua com a pàtria obvia del tot la qüestió. 

Les seves reflexions sobre la realitat de la llengua francesa i com aquest estat pot afectar tota una cultura i una civilització són ben interessants, però s’oblida de mirar-se al mirall.

Solà, en canvi, des d’una llengua víctima d’un procés ferotge de colonització i anorreament, va a l’arrel de la llengua i l’individu, es fa essencial. Les seves reflexions diuen també del present difícil, alerten de les conseqüències de la descomposició, però la seva anàlisi transcendeix i universalitza.

Són textos molt diferents, però en cada un el punt de partida és essencial per a marcar l’arribada.

publicat el 20 d'abril de 2018

de Joan Solà i Laura Borràs

No pretenem entendre-ho tot, però voldríem veure clares algunes coses elementals; i no hi ha manera. El cinisme i el despropòsit , per exemple, es van fer ben patents en l’acte de lliurament del Premi d’Honor a Joan Solà.

La glossa de Solà la va fer Laura Borràs, professora de la Universitat Oberta de Catalunya, intel·lectual reconeguda arreu i una dels grans responsables del prestigi i el renom internacional que ha aconseguit la UOC; universitat que  justament fa poques setmanes l’ha acomiadada sense cap explicació i sense ni respondre les protestes de centenars dels professors més prestigiosos de les universitats de tot el món. Segurament, entre el públic que la va felicitar hi havia més d’un càrrec que hauria pogut fer alguna cosa per evitar aquest despropòsit i no ho va fer. Però l’aplaudia.

De la mateixa manera que tota la classe política aplaudí el discurs de Joan Solà i el felicità, mentre que a l’hora de la veritat cap d’ells no li fa cas i les actuacions polítiques van pel cantó oposat a les seves tesis. Doncs, per què l’aplaudien? Que no hi vagin, que no aplaudeixin o que l’escoltin de debò i li facin cas. 

Però sembla inútil demanar que un polític faci cas a un savi. Com a molt, que aplaudeixi a primera fila fent el fariseu. 

19 - 06 - 2009