Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escola de música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escola de música. Mostrar tots els missatges

dimecres, 18 d’octubre del 2017

gestió privada? pública?


No queda clar el redactat de les opcions posades a votació en la consulta sobre el model de gestió del Teatre L’Atlàntida i l’Escola de Música de Vic.

A les butlletes les opcions són: 1. “Fundació sense ànim de lucre, gestió privada” i 2. “Organisme autònom sense ànim de lucre, gestió pública”, i es relaciona l’opció 1 amb l’actual model i la 2 amb un possible model futur.

El complex el gestiona actualment una “Fundació sense ànim de lucre”, però no es tracta, ni molt menys, d’una gestió privada, ja que la Fundació és presidida per l’alcalde/ssa de la ciutat, els càrrecs recauen en regidors de l’Ajuntament i com a vocals hi ha un regidor de l’oposició, un alcalde en representació dels municipis de la comarca i representants del món de la cultura i la gestió cultural, que hi són de manera altruista.

Les actuacions i gestions de la Fundació són públiques i auditades, i publicades a la seva web (http://latlantidavic.cat/qui-som/fundacio/).

Equiparar això a una gestió privada (com podria ser la d’ajuntaments que cedeixen els teatres a productores, que els utilitzen com a plataformes pròpies) és, com a mínim un error que porta a confusió.

(Ah! I tampoc no entenc com el nom del teatre, que és “L’Atlàntida”, hi apareix com a “Atlàntida”.)

publicat el 10 de juny de 2016

divendres, 9 d’octubre del 2015

d'on surt tot això?


No fa gaires dècades que Osona (o Vic) era el “Liverpool català”. I ara torna a ser un dels més potents generadors de músics de tota mena.

És innegable el paper que hi han jugat tant l’Escola de Música i Conservatori i la programació musical, com unes polítiques municipals i un teixit d’associacions i iniciatives.
Però convé tenir present que aquesta realitat no apareix de cop ni pot ser fruit només d’una política institucional (que, en tot cas, ha arribat després). Com sol passar, els orígens es troben en iniciatives individuals, de petits grups, sovint oblidades o poc conegudes. Els antics orfeons, les “Joventuts Musicals”, amb una molt bona programació (i una orquestra de cambra), les primeres corals, els inicis de l’Escola de Música, uns quants peluts que tocaven guitarres elèctriques, uns altres que els programaven...

Després, molt després, alguns polítics hi van donar suport. Parcial, i amb intermitències i accions contradictòries. 

Es poden posar medalles, però  cal recordar que van trobar la feina molt feta. I hem de demanar-nos on seríem ara si des de sempre haguéssim tingut (o pogut tenir) polítics conscients projectant una societat culturalment rica.

I això que es pot dir parlant de música, es pot dir, ja, de les altres arts?


publicat el 14-08-2015