Preguntes

No hauríem de deixar-nos enlluernar per les xifres i les multituds, i convindria fer-se preguntes sobre el Mercat Medieval. Per exemple:

Fins a quin punt és sostenible? No s’ha superat ja el límit de visitants per tal que tots puguin fer una visita còmoda?

Quin impacte ambiental té? S’ha calculat la quantitat de deixalles que deixa, quina mena de deixalla és i com es recicla, si es recicla?

Quin impacte té sobre l’espai físic de la ciutat? Quan tardaran a desaparèixer del terra dels carrers les marques dels espais de les parades? Quan tardaran a desaparèixer les marques d’olis i greixums allà on hi havia les parades de menjar?

Algú ha quantificat l’erosió i els desperfectes en els espais verds i la gespa? Quan es recuperaran? (El verd de l’espai de davant d’ACVIC mai no s’ha recuperat de la destrucció provocada pel mercat de l’any passat.)

Algú ha estudiat quants dels visitants del Mercat són del tipus “turisme depredador” i quants tornen a la ciutat en altres dates?

Sabrem quants dels visitants van entrar al Museu Episcopal, on el medieval que hi ha és de debò?

I quin percentatge dels productes que s’hi oferien i de paradistes eren de les nostres comarques?

S’ha fet un estudi de debò sobre l’opinió que en tenen els vigatans que viuen en les zones afectades?

I més, que ja es poden imaginar. 

publicat el 15 de desembre de 2017

ser què?

No fa gaires anys els pobles i les ciutats eren el que eren, eren allò que la seva gent i la història els havien fet. Cada poble, cada contrada tenia la seva manera de ser i de fer forjada a través dels anys, les persones i les circumstàncies de tota mena que els havien anat condicionant.

Però es veu que ara això ja no ens agrada, sobretot perquè la majoria de vegades aquestes maneres de ser no s’ajusten a unes demandes purament de mercat, d’un mercat falsament anomenat de “turisme cultural” que s’alimenta del gregarisme del consum i de les falses construccions culturals.

I cada poble, cada ciutat i cada comarca vol tenir un lloc en aquest mapa, i van inventant-se mercats, fires, jornades i tradicions mil·lenàries iniciades fa set anys.

Perquè en lloc de ser el que realment s’és es vol ser allò pretesament original; i es construeix una nova etiqueta menyspreant i sepultant la identitat autèntica, i així tothom esdevé fals i adotzenat; tant és que siguin bruixes, vaques, medievals, bolets, avets, menjars, sabons, vins o el que sigui.

Parafrasejant Emily Dickinson: “que trist ser algú”; que trist creure’s ser algú quan no ets ningú perquè has renunciat a ser el que realment eres, que no has sabut veure, ni valorar, ni conservar ni potenciar.

publicat el 13 - 12 - 2014

kitsch

No és fàcil definir el kitsch, i molt menys si és pretén definir en l’àmbit de la societat globalitzada, que és aquell en el qual ens trobem. Chantal Maillard en parla en un lúcid article al llibre Contra el arte y otras imposturas on, entre altres coses, mostra com el kitsch és sobretot una forma de mentir, un “com si”, un “és però no és” que es queda tan sols en un “vull però no puc”.

En el kitsch la representació ja no és representació de l’original, sinó d’una imitació que sovint és kitsch ella mateixa; l’efecte buscat no és el de recordar l’original, sinó la seva reproducció, la imatge que ens n’hem fet. S’apel·la a uns sentiments i a una percepció de les representacions i ja no de l’original. Unes representacions, per altra banda, mediatitzades i controlades.

És per això que el kitsch ens aboca a la mediocritat uniformitzada, a una satisfacció emocional i material moderada que mai no pugui quedar satisfeta del tot (no oblidem que està absolutament lligat a la societat de consum).

Ens porta a un plaer superficial, esperat i anodí, que anul·la la sensibilitat i adorm la consciència i l’exigència ètiques i estètiques.

El kitsch, com a símptoma de degeneració cultural d’una societat.

Estic parlant (també) del Mercat Medieval de Vic.

06 - 12 - 2010

deixem-ho córrer

No voldria parlar del mercat medieval. Ja ho vaig fer l’any passat, i tampoc no tinc ganes d’argumentar i opinar contra una visió que s’erigeix en única, que només veu i deixa veure una cara de la realitat, la que interessa a un sector molt concret de la població i a un determinat model de ciutat i que, davant dels triomfalismes expressats en xifres de negoci immediat i de visitants, escombra qualsevol raó que els faria deturar-se i pensar, per assenyada que pogués ser.

No voldria haver de repetir tots els inconvenients i aspectes negatius d’aquesta fira; que en té, encara que no es vulguin veure o es vulguin amagar. Inconvenients a curt i sobretot a llarg termini; efectes negatius sobre la ciutat, la seva imatge, la seva projecció, el seu desenvolupament, el seu futur. Aquests dies ha estat tema de conversa recorrent. I no he trobat ningú que trobi tan positiu, bo i agradable tot aquest sagramental (és clar que cadascú parla amb qui parla).

No en voldria parlar perquè en aquesta qüestió, com en d’altres, som molts aquells a qui el realisme ens ha dut al pessimisme, al desencís i a l’abandó. I crec, profundament i amb coneixement de causa, que ja cap acció no val la pena, que no serveix per a res, i que l’únic recurs és exiliar-se.

 12 - 12 - 2008

de les raons de fons

No puc deixar d’inquietar-me cada vegada que penso en la restauració de la processó de corpus i en la dansa pseudomedievalitzant que ara s’hi ha incorporat. No són els únics símptomes i productes d’una realitat que em preocupa i m’espanta, però en són els més recents.

M’abstindré de fer judicis estètics, només recordaré que allò de “sobre gustos no hi ha res escrit” és una mentida interessada. El gust existeix. I el mal gust i els graus de qualitat i la banalitat i l’adotzenament i el xaró i el kitsch i...

Només voldria convidar a la reflexió sobre l’arrel i l’origen d’aquests fenòmens. Justament, Eumo editorial, a Vic, va publicar el 1988 L’invent de la tradició, d’E. J. Hobsbawm i T. Ranger, on s’estudia com en societats a la recerca de legitimitat o de consolidació dels seus estatus o cultures, o en moments de trasbals o de canvi, es dóna el fenomen de l’”invent de la tradició”. I a Catalunya d’això en sabem prou. Només cal llegir-se el recent estudi sobre la sardana dirigit per Jaume Ayats (Córrer la sardana, 2006).

Serien il·luminadors i necessaris uns estudis semblants sobre aquestes recents invencions i restauracions a casa nostra, que expliquessin com i per què a l’entrada del segle XXI ens apareix, triomfant, el segle XIX.

22 - 06 - 2007

VIKEA

No voldria començar aquesta sèrie de comentaris amb un to negatiu. Però justament el dia que vam acordar d’iniciar-los, sortint de cal 9Nou vaig tornar a veure, al terra de la plaça catedral, unes cintes adhesives que pel juny marcaven algun espai en el concert de La flauta màgica.

Després vaig veure el lamentable terra de la plaça, acabat a corre-cuita com a provisional i que sense cap modificació va passar a ser definitiu, i les jardineres, també pel camí de convertir allò transitori i matusser en etern. A la plaça del museu, el terra sembrat de milers de taques d’oli de la grua de les obres de la catedral, i les taques de les parades de fregir greixums del mercat medieval, com a tota la part vella de la ciutat.

Just davant de l’edifici que conté bona part del millor art medieval “de debò” del món, pensava en el “mercat medieval”, una pantomima patètica; i en com es pot usar la cultura com a excusa per al comerç fomentant la mistificació i la vulgaritat.

Una ciutat de cultura és una ciutat que vetlla pel patrimoni. I el patrimoni també és l’urbanisme, són els carrers i les parets, les textures, la història, els anys.

Ahir vaig passar pel carrer de les carnisseries. Quan falta perquè passin per Ikea el carrer d’en Guiu o el dels Àngels? 

19 - 01 - 2007