Preguntes

No hauríem de deixar-nos enlluernar per les xifres i les multituds, i convindria fer-se preguntes sobre el Mercat Medieval. Per exemple:

Fins a quin punt és sostenible? No s’ha superat ja el límit de visitants per tal que tots puguin fer una visita còmoda?

Quin impacte ambiental té? S’ha calculat la quantitat de deixalles que deixa, quina mena de deixalla és i com es recicla, si es recicla?

Quin impacte té sobre l’espai físic de la ciutat? Quan tardaran a desaparèixer del terra dels carrers les marques dels espais de les parades? Quan tardaran a desaparèixer les marques d’olis i greixums allà on hi havia les parades de menjar?

Algú ha quantificat l’erosió i els desperfectes en els espais verds i la gespa? Quan es recuperaran? (El verd de l’espai de davant d’ACVIC mai no s’ha recuperat de la destrucció provocada pel mercat de l’any passat.)

Algú ha estudiat quants dels visitants del Mercat són del tipus “turisme depredador” i quants tornen a la ciutat en altres dates?

Sabrem quants dels visitants van entrar al Museu Episcopal, on el medieval que hi ha és de debò?

I quin percentatge dels productes que s’hi oferien i de paradistes eren de les nostres comarques?

S’ha fet un estudi de debò sobre l’opinió que en tenen els vigatans que viuen en les zones afectades?

I més, que ja es poden imaginar. 

publicat el 15 de desembre de 2017

de les raons de fons

No puc deixar d’inquietar-me cada vegada que penso en la restauració de la processó de corpus i en la dansa pseudomedievalitzant que ara s’hi ha incorporat. No són els únics símptomes i productes d’una realitat que em preocupa i m’espanta, però en són els més recents.

M’abstindré de fer judicis estètics, només recordaré que allò de “sobre gustos no hi ha res escrit” és una mentida interessada. El gust existeix. I el mal gust i els graus de qualitat i la banalitat i l’adotzenament i el xaró i el kitsch i...

Només voldria convidar a la reflexió sobre l’arrel i l’origen d’aquests fenòmens. Justament, Eumo editorial, a Vic, va publicar el 1988 L’invent de la tradició, d’E. J. Hobsbawm i T. Ranger, on s’estudia com en societats a la recerca de legitimitat o de consolidació dels seus estatus o cultures, o en moments de trasbals o de canvi, es dóna el fenomen de l’”invent de la tradició”. I a Catalunya d’això en sabem prou. Només cal llegir-se el recent estudi sobre la sardana dirigit per Jaume Ayats (Córrer la sardana, 2006).

Serien il·luminadors i necessaris uns estudis semblants sobre aquestes recents invencions i restauracions a casa nostra, que expliquessin com i per què a l’entrada del segle XXI ens apareix, triomfant, el segle XIX.

22 - 06 - 2007