malgrat tant (poc)

No van pas faltar els càrrecs oficials i institucionals al lliurament dels premis ARC, que atorga l’Associació professional de representants, promotors i mànagers de Catalunya, i que premien la feina de músics, programadors, sales de concerts i la resta de professionals del sector. Hi eren tots, des del Conseller de Cultura fins als delegats d’alguns petits ajuntaments.

En aquest acte la Jazz Cava de Vic va rebre el premi que es dóna a la trajectòria de programació d’una sala. Un premi de sobres merescut.

Però, com sempre, hi ha qüestions a plantejar:

Si aquests càrrecs institucionals eren conscients que molts dels premiats (grups, sales, espais, festivals..) subsisteixen i poden fer la seva feina malgrat que les institucions que ells presideixen no els faci gaire cas, o en alguns casos els ignori del tot.

Si les mateixes mans que aplaudien els guardonats són les mateixes mans que els han negat ajudes o els han posat en qüestió més d’una vegada.

Si...

 

És molt possible que sigui així. No ens hauria d’estranyar. Passa sovint. 

Com passa molt sovint, massa, que aquestes mateixes institucions presumeixin de tenir aquests actius culturals i en parlin amb orgull arreu on van. No ens estranyaria, Ho hem vist moltes vegades. I de ben a prop.

publicat el 18-12-2015

i ara, vinyoli

No s’ha vist encara, crec, un balanç objectiu i real de l’Any Espriu. Ni tampoc un balanç econòmic (en què s’han gastat els diners i en què han revertit). Esperem que aviat es publiquin. 

La sensació, més que ben fundada, és que el pressupost de la Generalitat majoritàriament s’ha gastat (i no “s’ha invertit”) en fastos i elements de façana, alguns tan inútils com les siluetes de cartró del poeta, tan tergiversadors i ineficaços com “la frase del dia”, tan desafortunats com les cançons encarregades a cantants i grups o tan dubtosos com el web oficial. I en uns sous que ningú amb dos dits de raó no pot justificar.

I resulta que els pocs (poquíssims) diners dels ajuntaments o institucions que s’hi han implicat, des d’associacions culturals fins a escoles –i que no han rebut ni un cèntim de l’organització de “l’any Espriu”−, han servit per realitzar les accions més eficaces. Això sí, amb total voluntariat i fent que, en nom de la cultura, grups, actors i músics que han produït espectacles espriuans s’acontentessin amb preus ridículs si volien mostrar-los.

A veure si de l’any Espriu n’hem après alguna cosa i aquest 2014, Any Vinyoli, és realment eficaç per la figura de l’únic poeta realment “exportable” i “homologable” dels nostres dies.

publicat el 24 - 01 - 2014