No fa gaires dies es van donar els
premis Enderrock, uns dels més importants de música popular. L’acte va
coincidir amb l’eufòria d’un nou disc dels Manel i amb el final de la gira –i
l’experiència– “Ovidi3”, que ha dut les cançons i les idees d’Ovidi
Montllor a tots els Països Catalans. La coincidència convida a reflexionar.
En uns moments d’evident transcendència,
en uns temps que demanen un especial compromís social, polític i ètic, sembla
que la societat es giri d’esquena a aquelles mostres artístiques que han pres
un compromís amb la realitat, amb la comunitat. (I ara parlem només de música.)
El que es promociona des de tot arreu
(i, en conseqüència, el que la majoria demana i aplaudeix) són propostes estèticament
adotzenades –i antiquades− i èticament −ideològicament− innòcues, neutres. I bé
sabem que en aquests àmbits la neutralitat no existeix.
Ves per on: allò que podria despertar,
sacsejar i conscienciar una societat− i ajudar-la− és un dels elements que
l’adorm i l’adotzena (èticament i estèticament), que l’entrebanca.
No es tracta de negar el pa i la sal a
les músiques o cançons que no són explícitament compromeses, però al menys cal pensar
de quina mena de poble aquest fenomen és reflex, i mirar si és casualitat o
causalitat.
publicat el 25 de març de 2016
