D'amnèsies històriques

No gaire lluny de la Casa de Convalescència, mentre divendres passat s’hi celebrava la “Jornada sobre la recuperació de la memòria històrica a Osona”, jeien un pilot de runes del que havia estat l’edifici número cinc del carrer del Bisbe Morgades. 

Molta gent recordarà que allí hi havia hagut un taller mecànic i un garatge (“Garatge Alier”). Menys gent recordarà l’arc de la portalada, de maons i amb un aspecte modernista, i la dovella central, amb una inscripció gravada, que aquell dia també era per allà, mig sepultada entre la runa.

Però ja pràcticament no hi ha record que aquí hi havia hagut Can Gatxa. Jaume Ayats en parla a Cantar a la fàbrica, cantar al coro (Eumo 2008). Una taverna i magatzem de vins, l’amo de la qual, cap als anys trenta, un tal Sala, era el corresponsal del diari republicà i anticlerical El Diluvio. S’hi reunien colles d’obrers (com els del Tint) per xerrar beure i cantar cançons republicanes i atrevides. Un espai amb el seu lloc en la història de la ciutat.

La memòria de la ciutat és (també) la d’aquests llocs, la d’aquesta gent, la d’aquestes idees, la d’aquestes vides.

Preservem les pedres grosses de la història, però se’ns n’escapen la grava i la sorra. I sense grava ni sorra mal va l’edifici de la memòria.

publicat el 2 de juny de 2017

Buscant Andreu Febrer

No hi deu haver cap raó concreta, sinó la desídia o simplement no haver-hi pensat (que ja són una bona explicació). El fet és que qui enfili per la part alta el carrer de Sant Miquel dels Sants de Vic (abans, “carrer de Sant Hipòlit”) enlloc no trobarà cap referència que allà mateix hi nasqué i visqué Andreu Febrer.

 

A moltes façanes de Vic hi ha prou records de personatges relacionats amb aquells llocs (Balmes, Martí Genís, Serra i Moret, M. Àngels Anglada...), però l’oblit lapidari plana sobre Andreu Febrer, poeta renovador, primer traductor de la Commedia de Dante a una llengua vulgar i conservant-ne metre i rima, i ambaixador dels reis, un dels vigatans més il·lustres i universals.

Dins de “Vic Capital de la Cultura Catalana” es va començar a confegir un “mapa literari” de la ciutat. Ara la tasca seria traslladar-lo a les parets i a les pedres i editar-ne una guia explicativa, que podria incorporar els llocs i els textos amb què Pere Tió ha construït una ruta literària de Vic.

Però de moment, si VICCC no va propiciar el necessari record per a Andreu Febrer, potser el cicle “Primeres escriptures” de l’Ateneu de Vic, que li dedicà una sessió ben interessant la setmana passada, en desperti la iniciativa a qui li correspongui. A veure...

Publicat el 18 de novembre de 2016

S. S. M.

No podia ser més oportú Ramon Farrrés, en la sessió en memòria de Segimon Serrallonga que se celebrà diumenge passat a Torelló, citant una frase de Serrallonga a propòsit d’Antoni Pous: “Al cap de vint-i-cinc anys de la mort, en Toni continua essent el meu gran amic”.

El mateix podríem dir, en un altre ordre, de la presència de Serrallonga entre els seus. L’acte que anualment realitzen l’Ajuntament de Torelló i la Càtedra de la UVic que porta el seu nom, és una mostra evident de com un poble recorda un dels seus fills més brillants. Recorda i, sobretot, no vol oblidar.

En uns temps en què l’oblit i l’abisme generacionals són evidents i preocupants, aquesta iniciativa, amb d’altres que caldria prendre, hauria d’aconseguir incrustar Serrallonga en la memòria col·lectiva, més enllà –és clar– d’estudis i edicions, que cada vegada es fan més urgents.

I en aquest marc és fonamental la beca d’ampliació d’estudis a l’estranger que porta el seu nom, promoguda per les dues mateixes institucions. ¿Quin millor homenatge a l’intel·lectual que possibilitar als joves d’avui allò que el va fer créixer i consolidar-se, a ell i a tants membres de la seva generació? Quin millor homenatge al saber? Quin millor servei a la seva memòria i al seu país? 

30 - 04 - 2010

història i present

No hi ha dia que des d’un lloc o altre no vegi el campanar de la Pietat embolicat amb una bastida de construcció. I que no em demani sobre la conveniència de la reconstrucció de la cúpula cònica, desmuntada durant les guerres carlines per tenir una atalaia de vigilància i defensa.

L’argument que es dóna és de “recuperar una imatge històrica de la ciutat”. Cert, és “una” imatge la que es vol recuperar; una imatge històrica concreta: la que hi havia a principis del XIX. Una imatge que és tan històrica com ho era la que fins ara podíem veure cada dia.

Una ciutat és el suport on s’escriu la seva història i la de la seva gent. És un cos viu que es conforma i es modela amb el temps segons les seves vivències. Les raons per què aquest campanar va acabar sense punta i amb terrassa, i per què el rellotge no té maquinària, són raons històriques que ens parlen de com eren, com pensaven i com actuaven els nostres avantpassats.

Ara ens hauríem de demanar què diran i què pensaran dels habitants del 2008 aquells que d’aquí uns quants anys interpretin aquesta reconstrucció-restauració que esborra bona part de la memòria històrica i sembla voler fer un gran parèntesi d’oblit per tornar a unes èpoques d’esplendor i d’ostentació de les classes dirigents.

11 - 07 - 2008

allò que som (2)

No volia parlar, en aquests articles, de la conservació o no dels topònims i dels noms dels carrers; només del fet que anem oblidant allò genuí i ben nostre i ho substituïm per allò que decideixen l’oficialitat i la burocràcia.

I en aquesta segona part volia esmentar alguns casos on la força popular ha guanyat les decisions de despatx. La “plaça de l’estudiant” o “del porro” de Vic n’és un bon exemple (en detriment del pobre Dom Miquel de Clariana), com “El Merma”.

També és lògic que si a la plaça on hi havia la presó ara hi ha un ambulatori, la gent li canviï el nom. Però cal reflexionar sobre el fet que perdent el nom es perd la memòria, i perdent la memòria ens perdem una mica a nosaltres mateixos.

I hi ha els casos de noms que la gent es fa seus i canvia, com el carrer de Narcís Verdaguer, que un cop la gent el va haver canviat de Narcís a Jacint, l’oficialitat va haver de cedir; o com el barri de “Campoamor”, de Sabadell, que la gent anomena “Can Poamor”, com “Can Rull” o “Can Feu”.

Té part de raó qui diu que la força popular s’acaba imposant. Però cal estar molt alerta de no deixar-nos eliminar per voler seguir fidelment els dictats dels qui manen (que ja és una inclinació ben trista)

De fet, no estic parlant dels noms dels carrers.

18 - 04 - 2008

allò que som (1)

No he fet la prova. Però, què passaria si algú enviés una carta al Carrer de Sant Hipòlit de Vic? Arribaria al carrer que legalment es diu “de Sant Miquel dels Sants”?

Els noms populars dels carrers van desapareixent, perquè els oficials els desplacen, o perquè en desapareixen els referents o les generacions que els usen. Eduard Junyent va desplaçar algun general franquista, que havia desplaçat el simple “Carrer de l’Hospital”; Sant Jordi va desplaçar el popular i toponímic “Camí del Manso” com “Plaça Sant Felip” havia desplaçat “Plaça nova”. Algú de menys de quaranta anys diu “el carrer de ca l’armer”? “la plaça de les garses”? “el carrer del Bisbe”? el “dels morts”? el “dels artistes”? el “de la mare de déu de la llet”? el “de l’estació”? el “del Lagarto”? o el “de can Palmarola?

Era normal obviar els noms oficials de molts carrers. Cada barri tenia la seva “placeta”. La Plaça era “la Plaça”, a qui ningú no posava els postissos sobrenoms que té ara, com “major” o “mercadal”.

No vull parlar de conservacionisme gratuït ni de folklorismes, sinó del fet que anem deixant que allò oficial desplaci allò popular; del fet que canviem allò que és genuí i respira vida per allò oficialista i que respira burocràcia. 

04 - 04 - 2008

jubilar la memòria

No se’n parla gaire i sembla que no preocupi ni a aquells a qui hauria d’alarmar, però és un fenomen ben present en la majoria de mitjans de comunicació i àmbits de formació, i és altament perillós. Els símptomes es poden palpar cada dia. En podríem dir “la desaparició de la memòria col·lectiva”.

En una cultura, en una comunitat, en una nació (o en un club esportiu o una família), la successió de generacions comporta el traspàs d’uns coneixements, d’una memòria cultural identificadora que és part fonamental del seu ésser.

Doncs sembla que amb les noves generacions de professionals aquesta memòria atàvica va essent desplaçada per les dades immediates i efímeres, que si tenen un valor de cohesió col·lectiva el tenen sota les accions de les grans agències de premsa i de publicitat o de les cultures fagocitàries.

No parlo només de la memòria recent que ara coneixem amb el nom de “memòria històrica”, parlo sobretot de coses a vegades ben petites, però fonamentals.

Tres exemples reals: El locutor que creu que l’Institut Escola és un IES, el periodista per qui el Comte Arnau només és una sèrie de TV, o el mestre que no sap el perquè del nom del carrer on hi ha l’escola.

Hi ha qui diu: “No som res”. I, certament, aviat potser no serem res. 

26 - 10 - 2007