de parlar d'arbres

No deixa de repetir-se els versos de Brecht, 

“Quins temps són aquests en què

parlar d'arbres és gairebé un crim

perquè implica no dir res de tants delictes!”. 

Però també sap que justament parlar d’arbres pot ser una manera d’alçar-se contra els delictes. Ha llegit i pensat i discutit sobre la pregunta de Hölderlin, “Per què poetes en temps d’indigència?”. I ara dubta, i escriu i esborra gairebé al mateix temps.

Al cap d’una estona deixa la pàgina en blanc i surt a passejar la tarda, com fa un escriptor en un llibre que estima. I mira els arbres, i els veu alçar-se contra l’hivern, i li ve al cap “Fulla sense arbre”, el poema que Celan escriví després de Brecht i després de la barbàrie, executada en la seva mateixa llengua. Diu: 

“Quins temps són aquests

en què parlar

és gairebé un crim, 

perquè implica

tantes coses dites?”

I recorda un poema d’Arnau Pons (traductor del de Celan) escrit a partir d’aquests dos, i torna  a casa a buscar-lo: 

“(Ara i aquí, amb l'auditori que ens escolta, 

després de Paul Celan i Bertolt Brecht:) 

Quins temps són aquests

en què el crim

torna a tenir forma d'arbre

i en què la fulla que diu l'ombra

és apunyalada amb un poema

per tanta veritat que ha dit?”

I pensa que en aquests temps sí que és bo parlar de parlar d’arbres.

publicat el 9 de febrer de 2018

vikea (V)

No cal substituir un edifici vell per un de nou si el nou que s’edificarà no és millor que el que hi havia, no aporta res de nou, no el millora ni millora l’entorn.  Això m’ho ha comentat més d’una vegada un amic (bon) arquitecte. Aquesta afirmació tan simple –gairebé una tautologia– i amb la qual tothom estaria d’acord, la majoria de vegades paradoxalment no es compleix. I qui diu un edifici diu qualsevol actuació arquitectònica, urbanística o paisatgística.

I encara una altra afirmació elemental: en la substitució o renovació d’un edifici, d’un espai de la ciutat, d’un paisatge, de mobiliari urbà o de qualsevol element de l’entorn, el primer que cal tenir present és fer-ho de manera que cap generació de les que han de venir vegi la necessitat de canviar-ho.

Les modes, les actuacions poc decidides, les que es fan amb la consciència que no s’hi pot esmerçar tot el que caldria, les fetes sense personalitat, les que no tenen en compte les particularitats del lloc (la història, l’ús, el clima, l’entorn...), les que surten d’un despatx de rutines... Aquestes són actuacions que no duraran. Per què fer-les, doncs?

I justament són les que des de fa massa anys es van fent a la ciutat de Vic.

(I jo que volia parlar dels arbres de la Rambla...!)

Publicat el 31-12-2015