Local - Nacional

No sé pas si s’han vençut realment els prejudicis sobre les produccions artístiques properes que no vinguin avalades per uns noms, unes productores o una publicitat que els donin l’etiqueta de “nacionals” o “barcelonines”. Una peça realitzada a Vic, a Tàrrega o a Reus per la seva gent i en els seus teatres és tan “nacional” com una feta a Barcelona, però encara sempre portarà una etiqueta de “local” que la farà estar, injustament, un graó per sota.

Ho dic pensant en l’obra “Argelers”, ideada, muntada i dirigida per Jordi Arqués, que fa unes setmanes va portar a escena un grup d’actors no professionals de la comarca, i en “Els camins invisibles”, de Teatre eSseLa, a partir de la poesia de Lluís Solà, presentada fa pocs dies a l’Atlàntida. I penso també en obres i muntatges realitzades de la mà de Montse Albàs o de Joan Roura, per exemple. 

I fins que aquestes produccions dites “locals” no siguin vistes i jutjades per tothom –i sobretot pel públic, els mitjans i la crítica de Barcelona, que es diuen “nacionals”– com qualsevol altre feta a la capital, no podrem ser una cultura de debò, plena, cohesionada, compacta. 

Però també des d’aquí cal eliminar aquest prejudici i veure-les amb una mirada “nacional”, sense allò de “per ser fet aquí...”

publicat el 30 de novembre de 2018

comunitat?

No es parlarà mai prou dels canvis d’hàbits dels adolescents i els joves, provocats per la dependència dels telèfons mòbils, tant pels usos comunicatius com pels lúdics.

Se’n parla molt i se’n fan moltes anàlisis i prospeccions, però hi ha un factor que no acostuma a aparèixer en aquestes visions, segurament perquè no afecta només l’individu, sinó sobretot la comunitat, i perquè participa d’una bona part de valors més aviat intangibles.

És comú parlar de l’aïllament de l’entorn, de l’entotsolament constant, de la despreocupació per pràcticament tot, de la necessitat compulsiva d’una comunicació banal o d’una gratificació immediata en forma de “likes”, respostes o seguidors. Però hi ha aquest altre tema essencial.

Es tracta de la desaparició de la consciència de la pertinença a una comunitat, de la implicació personal, de l’esforç per a tirar-la endavant i defensar-la i del sentiment de gratificació en aquestes comeses.

Aquesta consciència és el que ha fet perdurar les cultures, el que ha propiciat els relleus generacionals, el que ha creat el grup, des de la família a la nació, i n’ha permès la supervivència. I ara està desapareixent en silenci i sense cap remei. I amb ella, si seguim així, desapareixerem tots nosaltres com a comunitat.

publicat el 7 de setembre de 2018

desmuntant el país

No hi ha hagut manera, en tants anys de Generalitat, d’aconseguir unes estructures estables en arts visuals.

Si hi ha hagut accions per part de la Conselleria, han estat erràtiques, poc decidides i sovint contradictòries. El disseny de la Xarxa de Centres d’Art públics s’ha quedat tan sols en disseny; la realitat de les polítiques nacionals i municipals ha destruït el que hauria pogut ésser un eix vertebrador dinàmic, eficaç i productiu.

Era clar que deixar aquests centres a mans de la voluntat dels Ajuntaments comportaria el desmembrament d’una política nacional que apuntava a grans fites. I això és el que va passant.

El darrer desastre ha estat a Figueres. El Museu de l’Empordà, que és des de fa anys model de política local i nacional (i internacional) en arts visuals, ara per caprici de l’Ajuntament quedarà reduït a un centre d’abast i projecció locals. Figueres renuncia al seu paper nacional i a la seva aportació a la cultura en majúscules, es converteix en una capital provinciana i fa més pobra la cultura de tots. Quines ambicions té? Com veu el seu paper en el territori? Que no coneix les seves responsabilitats? Què hi ha de dir la Generalitat?

Aviat serem independents, sí. Però quan siguem independents potser ja no tindrem país.


publicat el 31 - 10 - 2014

som i serem?

No hi ha res més greu que una guerra (i una guerra perduda), l’exili dels intel·lectuals de tots els camps i la repressió genocida a l’interior, per trencar la continuïtat d’una nació, d’una cultura. El 1939 es va obrir un esvoranc terrible en la nació i la cultura catalanes, que es va poder salvar en més o menys grau amb iniciatives i sacrificis que mai no tindran el reconeixement que es mereixen.

Paradoxalment, els darrers anys, amb una mena de govern propi i amb molts mitjans per a la construcció cultural, social i política d’una nació, s’han fet grans passes enrere en aquesta continuïtat vital per a la supervivència nacional.

Hem desposseït les joves generacions de la consciència de pertànyer a una nació, de ser una baula més en una línia històrica, de mantenir una herència i una projecció de futur.

Estudiant la gent jove s’evidencia fàcilment que, de moment, ni l’escola ni la societat no han sabut, o no han pogut, crear un estat de consciència nacional col·lectiva ni mantenir una memòria històrica. No coneixen d’on venim i els interessa poc o gens on anem com a nació.  El començament de la fi?

És cert que aviat serem un país independent (només un tros del país), però potser ja no sabrem quin país som ni per què som independents.

[publicat el 04 - 05 - 2012]