una plaça qualsevol

No passa gens desapercebut el desangelament de la plaça de Vic, on van tancant locals comercials i els alts lloguers dificulten que se n’obrin de nous. Fa una setmana aquest periòdic hi va dedicar un reportatge del qual es deriva que en la salvació hi ha la condemna.

L’alt preu dels locals provoca que pràcticament només hi puguin accedir empreses amb una gran capacitat econòmica, i avui dia això vol dir franquícies de grans cadenes.

Sembla que inevitablement la solució sigui aquesta. Si és així potser es tornarà a veure una plaça plena de vida, però –ai las!– sense personalitat, sense cap diferència dels carrers i les places de mig món, i dedicada fonamentalment a la restauració i al consum gastronòmic. Van desapareixent les botigues de servei ciutadà (merceria, fleca, ferreteria, rellotgeria...) i es configura una plaça adreçada al passavolant i al turista.

A més, es va esborrant la personalitat estètica dels establiments, cada vegada més mediocres i impersonals; i s’esborra la història. Sota les voltes no es podrà reconèixer de quina ciutat o de quin país es tracta.

És inevitable? En molt països s’ha esquivat aquest adotzenament i s’han conservat espais i activitats tradicionals i poc rendibles. Comença a ser tard per mirar com fer-ho.

publicat el 16 de juny de 2018

E la nave va?

No li faltava gens de raó a l’arquitecte Ferran Blancafort en l’article publicat fa dos divendres en aquest periòdic sobre les polítiques urbanístiques, amb esments concrets a la ciutat de Vic. Com estaven plens de seny i de raó ell mateix o d’altres professionals en articles anteriors.

No els falta raó als sociolingüistes i lingüistes que des de fa dècades avisen del perill real en què es troba la llengua catalana si se segueix amb les mateixes polítiques.

Tampoc van gens errats els agents i actius reals de la cultura quan critiquen les polítiques culturals i ofereixen alternatives i solucions als problemes.

Ni van equivocats els professors i pedagogs que alerten i aconsellen la Conselleria d’Ensenyament.

I tenen tota la raó del món els autònoms i els petits empresaris quan expliquen als polítics com haurien de ser les lleis perquè tot anés millor.

A cap d‘aquests especialistes i a molts d’altres (físics, pagesos, antropòlegs, geògrafs, sociòlegs...) no els falta gens de raó quan critiquen els polítics i els avisen dels perills de les seves decisions. Però no hem vist gairebé mai cap polític que els faci cas; malalt que no fa cas al metge, conductor que ignora el codi de circulació.

I així la nave va... A la deriva i cap al precipici.

publicat el 2 de desembre de 2016

vikea (V)

No cal substituir un edifici vell per un de nou si el nou que s’edificarà no és millor que el que hi havia, no aporta res de nou, no el millora ni millora l’entorn.  Això m’ho ha comentat més d’una vegada un amic (bon) arquitecte. Aquesta afirmació tan simple –gairebé una tautologia– i amb la qual tothom estaria d’acord, la majoria de vegades paradoxalment no es compleix. I qui diu un edifici diu qualsevol actuació arquitectònica, urbanística o paisatgística.

I encara una altra afirmació elemental: en la substitució o renovació d’un edifici, d’un espai de la ciutat, d’un paisatge, de mobiliari urbà o de qualsevol element de l’entorn, el primer que cal tenir present és fer-ho de manera que cap generació de les que han de venir vegi la necessitat de canviar-ho.

Les modes, les actuacions poc decidides, les que es fan amb la consciència que no s’hi pot esmerçar tot el que caldria, les fetes sense personalitat, les que no tenen en compte les particularitats del lloc (la història, l’ús, el clima, l’entorn...), les que surten d’un despatx de rutines... Aquestes són actuacions que no duraran. Per què fer-les, doncs?

I justament són les que des de fa massa anys es van fent a la ciutat de Vic.

(I jo que volia parlar dels arbres de la Rambla...!)

Publicat el 31-12-2015

Vikea (IV)

No voldria allargar massa les columnes dedicades a la conversió de Vic en una ciutat anodina, vulgar i sense encant ni personalitat, però esmentaré, com a mínim, dues qüestions.
 

Una és la imminent remodelació de les Rambles. Qui hagi vist els projectes, a part de si responen o no a la voluntat i necessitat dels veïns consultats, haurà vist que tenen la mateixa tristor i poca sensibilitat que el Passeig i la Rambla del Carme, unes actuacions sense sentit ni valor, grises i banals, que fan enyorar l’antic Passeig, que al menys tenia gràcia i personalitat i resolia bé el problema dels desnivells (igual com s’enyora el Parc Balmes original, que ara seria una joieta de la ciutat).

L’altra actuació suïcida és la prohibició d’estendre la roba als balcons. Com si a Vic sempre hi fes sol o tothom tingués assecadora o terrat. Com si fos més important una dubtosa estètica del “net i endreçat” que no les necessitats dels vigatans. A més, els més afectats en són les classes més humils, i això potser és important. Es prefereix lluir façanes mortes de museu o de Poble Espanyol que no pas tenir cases i carrers plens de vida. Això sí: en els viatges tothom fa fotos boniques de roba estesa als carrers d’altres ciutats.

I el mobiliari urbà? Un altre dia.

publicat el 16 de gener

Vikea (III) et alia

 No sap ningú què serà del forn de pa Soler de Plaça, a Vic. I no es tracta només de la façana: el taulell és igualment essencial (el revestiment de la paret ha estat traslladat al nou espai). No se sap, però tothom es tem que faci la via de dues botigues veïnes: la desaparició de l’original i genuïna ferreteria Furriols (més d’un hauria pagat per visitar-la) i la profanació i banalització de la preciosa merceria Solà, que qualsevol ciutat decent hauria obligat a conservar (com desitjava la família que la regentava).

 

És ben llarga la llista de llocs deliciosos i amb gran personalitat que van donant pas a espais anodins i adotzenats que tornen la ciutat anodina i adotzenada (can Postius, cansaladeria Martí, can Merinos, can Mateu o les merceries Cassa i Mas). I tot sota l’aquiescència o el silenci dels poders.

Viatgem i visitem allò que aquí destruïm. Admirem a fora la història, la bellesa, la originalitat i la sensibilitat, i convertim la nostra ciutat en un espai vulgar i sense cap interès.

Cal recordar que potser la llei superior és el catàleg de protecció d’arquitectura i urbanisme, i que depèn de l’Ajuntament. O que, al capdavall, els representants del poble han de governar i no lamentar-se amb aquells a qui no han sabut escoltar.

publicat el 2 de gener de 2015

vikea encara

No és un mal moment per recordar el primer article d’aquesta secció, publicat ja fa un grapat d’anys. Es titulava “Vikea”, i es lamentava de l’adotzenament i la vulgarització en què anaven caient edificis, carrers, places, passejos i parcs de Vic a mesura que anaven essent remodelats, renovats o reurbanitzats. Un procés que esborrava de la ciutat les particularitats i característiques que la fan i li donen caràcter, i que la igualava a qualsevol ciutat del món, despersonalitzant-la i eliminant-ne l’encant, la gràcia o els valors estètics i vivencials.

D’això ja deu fer uns set anys, i les coses estan igual, que vol dir pitjor. I cada vegada són més les veus que ho lamenten i ho denuncien (però sovint en veu baixa, això sí).

Que el Passeig és un nyap és ben clar. Com ho és que la provisionalitat s’ha fet definitiva al Portalet, al C. Torres i Bages i a la P. Catedral. I que han desaparegut la bellesa i la gràcia subtil que tenia el Parc Balmes, i molts edificis, i botigues, i carrers. A Vic allò vell i allò nou es va fent més igual a tot, com són tristament iguals i banals els pisos moblats amb mobles d’Ikea.

Ara li toca a un altre tros de Rambles, i el projecte ja preveu una altra grisor urbanística. Per quan una ciutat amb cara i ulls?

 publicat el 19 de setembre de 2014

salvar-nos la pell

No sé d’on surt l’expressió “la pell de la ciutat” o “la pell d’un edifici” per referir-se a la superfície de les façanes i al terra, a les teulades... La metàfora, molt encertada, es fa servir de manera habitual.

Les ciutats tenen una pell, amb colors, pàtines, textures, tacte, so, llum, temperatura, reflexos, materials... Una pell a la qual no se sol prestar atenció; com a molt es determina una carta de colors, sovint excessivament restrictiva per poc acordada amb les tradicions i els usos populars.

S’obre una rasa, es canvia l’empedrat d’un carrer, se substitueix un edifici vell per un de nou, se’n restaura un, es posen o es treuen les instal·lacions de les façanes... En aquestes ocasions ningú no es planteja que s’està dibuixant, s’està construint, la ciutat; sovint s’actua amb matusseria i la ciutat cada vegada es fereix, es va degradant o es va adotzenant. Cada vegada la ciutat perd alguna cosa de la seva personalitat, de la seva essència, i esdevé irremeiablement més deixada o més impersonal, que tan greu és una cosa com l’altra.

Ara bé, ajuntaments incapaços de conservar edificis, botigues i elements urbanístic emblemàtics i essencials, com volem que s’ocupin d’aquests detalls exquisits? I en aquests detalls hi ha la diferència.

publicat el 21 - 02 - 2014

encara més sobre gustos

No sé si va quedar clar el final del darrer article. Parlava dels “traficants de drogues estètiques i culturals” o “assassins del gust”, que per tots els mitjans imposen uns productes concrets i amb ells uns gustos concrets, i empetiteixen i esclavitzen grans capes de la població.

Era fàcil llegir-hi al·lusions a grans moviments comercials i dels mitjans de comunicació lligats al món de la música, del circ, del teatre, de les arts visuals i d’altres aspectes del gust, com l’oci, el menjar, el vestir, o qualsevol corrent “de moda”.

Però no ens podem quedar amb la lectura maniqueista i simplista en què els dolents sempre són molt poderosos i molt lluny. L’acció criminal sobre el nostre aprenentatge estètic es fa també des de ben a la vora i per organismes no tan grans ni intangibles.

L’urbanista que decideix reordenar un carrer o un parc, el propietari que pinta de determinat color una escala de pisos, el periodista que parla d’una obra i no d’una altra, el polític que decideix posar una estàtua en una plaça, el responsable del restaurant que hi posa música (i una música concreta)... Tot és ple de gent que, sabent-ho o no, volent-ho o no, està influint sobre el gust de la població, víctima inconscient i indefensa del terrorisme cultural.

9 - 10 - 2009

fer per desfer

No escarmentem gens, i ens dediquem a imposar allò que, ara i a nosaltres, ens sembla bo, bell i necessari. I sovint per fer-ho eliminem tot allò que nosaltres, ara i aquí, creiem que podem eliminar.

I no tenim present com lamentem el que van fer els nostres avantpassats. Per exemple, que es cremés mobiliari del XVIII per posar-ne un d’adotzenat, que s’enderroqués un bell edifici modernista per construir-ne un de gust dubtós, que es canviés un jardí barroc o noucentista per una superfície de gespa, que se substituís una preciosa botiga per una sense cap personalitat, que es posés aquella horrible estàtua que ara volem treure, que es fes una plaça d’una determinada manera, que es canviés una talla romànica per un sant de guix, o que pergamins de llibres únics del XII servissin més tard per enquadernar llibres qualssevol.

Lamentant tot això, realment ens estem queixant que temps enrere uns altres actuessin de la mateixa manera que ara ho fem nosaltres.

Parlem d’arquitectura, d’urbanisme, de paisatgisme, de decoració, d’economia, d’indústria...

Quantes coses canviarien si abans de prendre una decisió penséssim com ho poden lamentar els qui vinguin després tal com lamentem nosaltres tantes actuacions d’abans que ara ens semblen irracionals!

14 - 08 - 2009