malgrat tant (poc)

No van pas faltar els càrrecs oficials i institucionals al lliurament dels premis ARC, que atorga l’Associació professional de representants, promotors i mànagers de Catalunya, i que premien la feina de músics, programadors, sales de concerts i la resta de professionals del sector. Hi eren tots, des del Conseller de Cultura fins als delegats d’alguns petits ajuntaments.

En aquest acte la Jazz Cava de Vic va rebre el premi que es dóna a la trajectòria de programació d’una sala. Un premi de sobres merescut.

Però, com sempre, hi ha qüestions a plantejar:

Si aquests càrrecs institucionals eren conscients que molts dels premiats (grups, sales, espais, festivals..) subsisteixen i poden fer la seva feina malgrat que les institucions que ells presideixen no els faci gaire cas, o en alguns casos els ignori del tot.

Si les mateixes mans que aplaudien els guardonats són les mateixes mans que els han negat ajudes o els han posat en qüestió més d’una vegada.

Si...

 

És molt possible que sigui així. No ens hauria d’estranyar. Passa sovint. 

Com passa molt sovint, massa, que aquestes mateixes institucions presumeixin de tenir aquests actius culturals i en parlin amb orgull arreu on van. No ens estranyaria, Ho hem vist moltes vegades. I de ben a prop.

publicat el 18-12-2015

JZZ VC

No va ser perquè sí que als concerts del festival de Jazz de Vic hi hagués espectadors vinguts de Barcelona, de Girona, d’Olot, de Manresa i segurament d’altres localitats, ni que d’alguns concerts en sortissin crítiques, ben elogioses, a la premsa nacional.

Són tretze edicions que, des d’un inici modest i a remolc d’altres festivals, passant per diferents orientacions, l’han dut a perfilar-se com un festival de referència del jazz contemporani a Catalunya; simplement, un festival nacional de qualitat.

En la seva història hi ha etapes ben dures, de dubtes i d’abandó per part de polítics i governants, i hi ha molta tenacitat i molts sacrificis per part dels organitzadors.

Sovint el polític té la mira curta i no acaba d’entendre les raons per donar suport a una iniciativa que pot considerar “minoritària” i impròpia d’una ciutat petita o mitjana. Això és provincianisme, poca ambició i poca visió.

Per més minoritària (o minoritzada) que sigui, la qualitat, amb bona gestió, omple teatres. I justament les ciutats petites i mitjanes tenen el seu futur en aquestes especialitzacions, que són la manera de tenir un lloc al mapa.

La línia, doncs, deu ser que polítics i gestors ajudin més el festival i que els organitzadors continuïn en aquest camí.

03 - 06 - 2011