"No m'he explicat prou bé"

No passa setmana (o dia) sense que un càrrec públic, després de les reaccions provocades per unes declaracions seves, surti a dir que “Segurament no m’he explicat prou bé. El que volia dir realment...”, dit, habitualment, des de l’arrogància. (I val a dir que des de fa uns quants mesos això ha augmentat considerablement.) 

No només s’hi delata la incapacitat de reconèixer errors –tàctics– o ficades de pota (i ja no diem idees roïns o inacceptables), sinó que molt sovint no costa gens de llegir-hi el que realment volen que entenguem: “Vostès són rucs i no m’han sabut entendre”.

Un càrrec públic es pot equivocar alguna vegada en les seves declaracions, però no una vegada rere l’altra (cosa que faria acomiadar un professional de qualsevol altre ram). Per que no són capaços de defensar el que pensen i el que han dit realment encara que sigui impopular? Tan poc creuen en les seves idees? Valen més la popularitat i els vots? Per què se n’han d’amagar? Si un cop dit allò que pensen se n’han d’avergonyir i rectificar, això no els fa reflexionar? (Se’n deia “hipocresia” d’allò? “cinisme”? “mentida”?)

“Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres.”, va dir Groucho Marx. Però era humorista, no polític. (O sí?)

publicat el 26 de gener de 2018

E la nave va?

No li faltava gens de raó a l’arquitecte Ferran Blancafort en l’article publicat fa dos divendres en aquest periòdic sobre les polítiques urbanístiques, amb esments concrets a la ciutat de Vic. Com estaven plens de seny i de raó ell mateix o d’altres professionals en articles anteriors.

No els falta raó als sociolingüistes i lingüistes que des de fa dècades avisen del perill real en què es troba la llengua catalana si se segueix amb les mateixes polítiques.

Tampoc van gens errats els agents i actius reals de la cultura quan critiquen les polítiques culturals i ofereixen alternatives i solucions als problemes.

Ni van equivocats els professors i pedagogs que alerten i aconsellen la Conselleria d’Ensenyament.

I tenen tota la raó del món els autònoms i els petits empresaris quan expliquen als polítics com haurien de ser les lleis perquè tot anés millor.

A cap d‘aquests especialistes i a molts d’altres (físics, pagesos, antropòlegs, geògrafs, sociòlegs...) no els falta gens de raó quan critiquen els polítics i els avisen dels perills de les seves decisions. Però no hem vist gairebé mai cap polític que els faci cas; malalt que no fa cas al metge, conductor que ignora el codi de circulació.

I així la nave va... A la deriva i cap al precipici.

publicat el 2 de desembre de 2016

malgrat tant (poc)

No van pas faltar els càrrecs oficials i institucionals al lliurament dels premis ARC, que atorga l’Associació professional de representants, promotors i mànagers de Catalunya, i que premien la feina de músics, programadors, sales de concerts i la resta de professionals del sector. Hi eren tots, des del Conseller de Cultura fins als delegats d’alguns petits ajuntaments.

En aquest acte la Jazz Cava de Vic va rebre el premi que es dóna a la trajectòria de programació d’una sala. Un premi de sobres merescut.

Però, com sempre, hi ha qüestions a plantejar:

Si aquests càrrecs institucionals eren conscients que molts dels premiats (grups, sales, espais, festivals..) subsisteixen i poden fer la seva feina malgrat que les institucions que ells presideixen no els faci gaire cas, o en alguns casos els ignori del tot.

Si les mateixes mans que aplaudien els guardonats són les mateixes mans que els han negat ajudes o els han posat en qüestió més d’una vegada.

Si...

 

És molt possible que sigui així. No ens hauria d’estranyar. Passa sovint. 

Com passa molt sovint, massa, que aquestes mateixes institucions presumeixin de tenir aquests actius culturals i en parlin amb orgull arreu on van. No ens estranyaria, Ho hem vist moltes vegades. I de ben a prop.

publicat el 18-12-2015

contra

No són noves les actuacions tan extremament viscerals contra la llengua i la nació que darrerament es veuen als Països Catalans. Fa segles que duren, però ara s’han radicalitzat, no es dissimulen i es mostren amb una fatxenderia i una arrogància que fan pensar en els moments més cruels i desfermats d’aquest intent d’aniquilació (Felip V, Primo de Rivera, Franco...).

Que això tingui lloc en un sistema democràtic hauria de fer reflexionar a la població i als polítics. I també ens (i els) hauria de fer reflexionar el fet que els polítics d’un sistema democràtic siguin del tot sords al poble al qual haurien de servir i que actuïn contra seu.

I ens (i els) hauria de fer reflexionar que el discurs i les actuacions de la política vagin en direcció exactament contrària al discurs i les recomanacions dels entesos (sociolingüistes, historiadors, pensadors...).

I ens (i els) haurien de fer reflexionar totes i cadascuna de les atzagaiades, d’actes i declaracions aberrants que fan molts polítics, impunement i sense cap vergonya.

El problema és que tothom hi reflexiona, menys ells. O sí. Potser ja hi han reflexionat, saben exactament el que volen i per això actuen i parlen com ho fan. Aquest és el gran problema: potser no són curts sinó genocides (i alhora suïcides).

05 - 04 - 2012