D'amnèsies històriques

No gaire lluny de la Casa de Convalescència, mentre divendres passat s’hi celebrava la “Jornada sobre la recuperació de la memòria històrica a Osona”, jeien un pilot de runes del que havia estat l’edifici número cinc del carrer del Bisbe Morgades. 

Molta gent recordarà que allí hi havia hagut un taller mecànic i un garatge (“Garatge Alier”). Menys gent recordarà l’arc de la portalada, de maons i amb un aspecte modernista, i la dovella central, amb una inscripció gravada, que aquell dia també era per allà, mig sepultada entre la runa.

Però ja pràcticament no hi ha record que aquí hi havia hagut Can Gatxa. Jaume Ayats en parla a Cantar a la fàbrica, cantar al coro (Eumo 2008). Una taverna i magatzem de vins, l’amo de la qual, cap als anys trenta, un tal Sala, era el corresponsal del diari republicà i anticlerical El Diluvio. S’hi reunien colles d’obrers (com els del Tint) per xerrar beure i cantar cançons republicanes i atrevides. Un espai amb el seu lloc en la història de la ciutat.

La memòria de la ciutat és (també) la d’aquests llocs, la d’aquesta gent, la d’aquestes idees, la d’aquestes vides.

Preservem les pedres grosses de la història, però se’ns n’escapen la grava i la sorra. I sense grava ni sorra mal va l’edifici de la memòria.

publicat el 2 de juny de 2017

S. S. M.

No podia ser més oportú Ramon Farrrés, en la sessió en memòria de Segimon Serrallonga que se celebrà diumenge passat a Torelló, citant una frase de Serrallonga a propòsit d’Antoni Pous: “Al cap de vint-i-cinc anys de la mort, en Toni continua essent el meu gran amic”.

El mateix podríem dir, en un altre ordre, de la presència de Serrallonga entre els seus. L’acte que anualment realitzen l’Ajuntament de Torelló i la Càtedra de la UVic que porta el seu nom, és una mostra evident de com un poble recorda un dels seus fills més brillants. Recorda i, sobretot, no vol oblidar.

En uns temps en què l’oblit i l’abisme generacionals són evidents i preocupants, aquesta iniciativa, amb d’altres que caldria prendre, hauria d’aconseguir incrustar Serrallonga en la memòria col·lectiva, més enllà –és clar– d’estudis i edicions, que cada vegada es fan més urgents.

I en aquest marc és fonamental la beca d’ampliació d’estudis a l’estranger que porta el seu nom, promoguda per les dues mateixes institucions. ¿Quin millor homenatge a l’intel·lectual que possibilitar als joves d’avui allò que el va fer créixer i consolidar-se, a ell i a tants membres de la seva generació? Quin millor homenatge al saber? Quin millor servei a la seva memòria i al seu país? 

30 - 04 - 2010

si no hi són, no som

No fa gaires dies ha començat l’operació que ha de fer d’aquest 2010 “l’any Espriu”, coincidint amb els vint-i-cinc anys de la seva mort. Ja se’n parla arreu, tothom se’n recorda, i es preveu un any ple d’activitats al voltant de la seva persona i de la seva obra.

Tot això porta a fer-se algunes reflexions, gens noves però ara més presents:

Avui tot és Espriu, però tots som conscients que fins ahir ha estat vint-i-cinc anys pràcticament oblidat.

Avui tot és Espriu, però què passa amb Màrius Torres, del qual aquest 2010 se celebra el centenari del naixement? És que només hi ha lloc per a un?

On són, mentre no hi ha celebracions, els grans autors de la nostra cultura? F. Bott deia que “només els agraden morts”, però aquí quan són morts s’obliden en tres dies i només es deixen sortir en aniversaris per tornar-los a oblidar de cop.

On són els autors cabdals del segle XX o de tots els temps? Només en noms d’escoles o carrers. Quantes obres seves podríem trobar en una biblioteca normal o en una llibreria? Quantes obres seves es troben al mercat editorial? Quantes obres completes o edicions crítiques? On són en la vida cultural quotidiana? On són en l’imaginari cultural? On en el nacional?

I si ells no hi són, nosaltres no som, ni podrem ser.

26 - 02 - 2010

fer per desfer

No escarmentem gens, i ens dediquem a imposar allò que, ara i a nosaltres, ens sembla bo, bell i necessari. I sovint per fer-ho eliminem tot allò que nosaltres, ara i aquí, creiem que podem eliminar.

I no tenim present com lamentem el que van fer els nostres avantpassats. Per exemple, que es cremés mobiliari del XVIII per posar-ne un d’adotzenat, que s’enderroqués un bell edifici modernista per construir-ne un de gust dubtós, que es canviés un jardí barroc o noucentista per una superfície de gespa, que se substituís una preciosa botiga per una sense cap personalitat, que es posés aquella horrible estàtua que ara volem treure, que es fes una plaça d’una determinada manera, que es canviés una talla romànica per un sant de guix, o que pergamins de llibres únics del XII servissin més tard per enquadernar llibres qualssevol.

Lamentant tot això, realment ens estem queixant que temps enrere uns altres actuessin de la mateixa manera que ara ho fem nosaltres.

Parlem d’arquitectura, d’urbanisme, de paisatgisme, de decoració, d’economia, d’indústria...

Quantes coses canviarien si abans de prendre una decisió penséssim com ho poden lamentar els qui vinguin després tal com lamentem nosaltres tantes actuacions d’abans que ara ens semblen irracionals!

14 - 08 - 2009

allò que som (1)

No he fet la prova. Però, què passaria si algú enviés una carta al Carrer de Sant Hipòlit de Vic? Arribaria al carrer que legalment es diu “de Sant Miquel dels Sants”?

Els noms populars dels carrers van desapareixent, perquè els oficials els desplacen, o perquè en desapareixen els referents o les generacions que els usen. Eduard Junyent va desplaçar algun general franquista, que havia desplaçat el simple “Carrer de l’Hospital”; Sant Jordi va desplaçar el popular i toponímic “Camí del Manso” com “Plaça Sant Felip” havia desplaçat “Plaça nova”. Algú de menys de quaranta anys diu “el carrer de ca l’armer”? “la plaça de les garses”? “el carrer del Bisbe”? el “dels morts”? el “dels artistes”? el “de la mare de déu de la llet”? el “de l’estació”? el “del Lagarto”? o el “de can Palmarola?

Era normal obviar els noms oficials de molts carrers. Cada barri tenia la seva “placeta”. La Plaça era “la Plaça”, a qui ningú no posava els postissos sobrenoms que té ara, com “major” o “mercadal”.

No vull parlar de conservacionisme gratuït ni de folklorismes, sinó del fet que anem deixant que allò oficial desplaci allò popular; del fet que canviem allò que és genuí i respira vida per allò oficialista i que respira burocràcia. 

04 - 04 - 2008

jubilar la memòria

No se’n parla gaire i sembla que no preocupi ni a aquells a qui hauria d’alarmar, però és un fenomen ben present en la majoria de mitjans de comunicació i àmbits de formació, i és altament perillós. Els símptomes es poden palpar cada dia. En podríem dir “la desaparició de la memòria col·lectiva”.

En una cultura, en una comunitat, en una nació (o en un club esportiu o una família), la successió de generacions comporta el traspàs d’uns coneixements, d’una memòria cultural identificadora que és part fonamental del seu ésser.

Doncs sembla que amb les noves generacions de professionals aquesta memòria atàvica va essent desplaçada per les dades immediates i efímeres, que si tenen un valor de cohesió col·lectiva el tenen sota les accions de les grans agències de premsa i de publicitat o de les cultures fagocitàries.

No parlo només de la memòria recent que ara coneixem amb el nom de “memòria històrica”, parlo sobretot de coses a vegades ben petites, però fonamentals.

Tres exemples reals: El locutor que creu que l’Institut Escola és un IES, el periodista per qui el Comte Arnau només és una sèrie de TV, o el mestre que no sap el perquè del nom del carrer on hi ha l’escola.

Hi ha qui diu: “No som res”. I, certament, aviat potser no serem res. 

26 - 10 - 2007