No sé
pas si s’han vençut realment els prejudicis sobre les produccions artístiques
properes que no vinguin avalades per uns noms, unes productores o una
publicitat que els donin l’etiqueta de “nacionals” o “barcelonines”. Una peça
realitzada a Vic, a Tàrrega o a Reus per la seva gent i en els seus teatres és
tan “nacional” com una feta a Barcelona, però encara sempre portarà una
etiqueta de “local” que la farà estar, injustament, un graó per sota.
Ho dic pensant en l’obra “Argelers”,
ideada, muntada i dirigida per Jordi Arqués, que fa unes setmanes va portar a
escena un grup d’actors no professionals de la comarca, i en “Els camins
invisibles”, de Teatre eSseLa, a partir de la poesia de Lluís Solà, presentada
fa pocs dies a l’Atlàntida. I penso també en obres i muntatges realitzades de
la mà de Montse Albàs o de Joan Roura, per exemple.
I fins que aquestes produccions
dites “locals” no siguin vistes i jutjades per tothom –i sobretot pel públic,
els mitjans i la crítica de Barcelona, que es diuen “nacionals”– com qualsevol
altre feta a la capital, no podrem ser una cultura de debò, plena, cohesionada,
compacta.
Però també des d’aquí cal eliminar
aquest prejudici i veure-les amb una mirada “nacional”, sense allò de “per ser
fet aquí...”
publicat el 30 de novembre de 2018
