se'n diu "literatura"

No. Que no es pensin haver-la llegida, aquells qui hagin vist l’adaptació per televisió de Vida privada, de Josep M. de Sagarra, una de les novel·les clau del segle XX català.

Deixem a part la qualitat del film, que els crítics coincideixen a lloar. El cinema i la literatura s’expressen amb llenguatges ben diferents, encara que el text remeti a imatges i el cinema a voltes usi llenguatge; i és difícil que una imatge digui el mateix que mil paraules.

La relació entre aquest film i la novel·la deu venir a ser la mateixa que hi ha entre viure una experiència i que us l’expliquin. Posem només l’exemple de la primera escena del llibre, el despertar de Frederic de Lloberola a la cambra de Rosa Trènor, una meravella narrativa molt complexa i que ha fet escriure força pàgines als crítics. El film la resol amb un primer pla de Frederic obrint els ulls i una imatge de l’estança. Aquest és només l’argument extern de l’escena, però en el text hi ha tant que les imatges no han pogut donar!

És així, no hi ha res a fer. És en allò que en diem “literatura” on rau la diferència.

I si no, feu la prova: llegiu la novel·la i compareu les dues experiències. És clar que per fruir tant de l’una com de l’altra s’hi ha d’estar educat, i això no s’ensenya enlloc.

publicat el 18 de maig de 2018

De Cine Club Vic

No han faltat elogis a Cineclub Vic en motiu del documental de Miquel Pérez i Quim Crusellas que en repassa la història amb testimonis impagables de fundadors, expresidents i membres de totes les juntes. Un documental excel·lent, cinematogràficament impecable, ple de registres, sorprenent i que acompleix amb rigor la seva funció testimonial i històrica.

Indubtablement, el paper que des de 1957 ha anat exercint Cineclub Vic ha estat fonamental per la vida cultural i política de la comarca. D’això, tant el llibre de S. Ponce, J. Ylla-Català i M. Pérez, La pel·lícula del Cineclub, com el documental, en donen prou compte.

Però m’agradaria remarcar un altre aspecte de la seva influència, més individual i, pet tant, més difícil de valorar i quantificar.

Hi ha molta gent a la comarca, molta, a qui les sessions de Cineclub −una de concreta, unes quantes o les programacions en general− han servit per a obrir nous camins estètics, polítics, ètics, de llenguatge... La formació que Cineclub ha donat, la influència que ha exercit, és molt més notable del que es podria imaginar i va més enllà del cinema, de la política, de la cultura, de l’estètica... Per mitjà de cada individu ha arribat a àmbits que ni sospitaríem. I això demana encara més agraïment.

Publicat el 10 de febrer de 2017

negre (1)

No sé si són les paraules exactes; el periodista les posava entre cometes. Isona Passola, productora de Pa negre, deia fa poc: “El que funciona avui són les estructures narratives clàssiques, les mateixes que va implantar Aristòtil. Herois, antagonismes, objectius a assolir i codis morals amb què t’identifiques. La Nouvelle Vague, en realitat, va ser un fracàs.”

I Passola reclamava la intervenció dels productors en els films, fent una “cura d’humilitat” als directors, i renegava de decisions preses per ella en la producció d’El mar (també de Villaronga), que van apartar el film del públic massiu.

Just uns dies abans en una conferència sobre M. Zambrano parlàvem de la limitació que Plató i Aristòtil suposaren per a la cultura occidental i de la recuperació que es donà amb els romàntics i sobretot a la segona meitat del segle XX (i que possibilità la “raó poètica” de Zambrano).

És trist i és un mal símptoma que l’èxit comercial de Pa negre faci que la productora es tanqui en conceptes estètics, i ètics, tan supeditats a la indústria i al benefici econòmic.

És d’esperar que passada l’eufòria reflexioni i rectifiqui. Si no, haurem guanyat una productora d’èxits però ho tindran negre l’impuls a la creació, el risc i la contemporaneïtat.

11 - 03 - 2011

cinema i llengua

No falten raons per defensar el projecte de llei del cinema. I no només raons en defensa del català i de la integritat de l’obra d’art; la llei també actuarà contra la greu precarietat de la població en el domini de llengües i en les habilitats lectores.

Però el rebombori que s’ha organitzat permet adonar-nos d’algunes qüestions i actituds respecte al país, a la llengua i a la voluntat real de normalització.

L’argument que amb la llei poden desaparèixer unes empreses de qualitat que donen riquesa i llocs de treball, s’enfronta a l’argument de la supervivència d’una llengua minoritzada i relegada a ser de segona categoria en el seu territori.

Ja s’han sentit veus que posen l’argument empresarial i econòmic per sobre dels arguments en defensa de la llei. I aquí volia anar: També hi havia arguments empresarials i econòmics (i molt més contundents) contra les lleis europees que van fer desmantellar bona part de la ramaderia i l’agricultura del país, o les siderúrgiques basques. Però en aquell cas els arguments empresarials no valien.

Ah! Però quan les lleis no són europees ni espanyoles, sinó catalanes, i quan no són d’economia, sinó de cultura, ja no són importants: ja podem fer-les retirar amb arguments empresarials.

I així anem.

27 - 03 - 2009