Preguntes de Mercat

No serà que Vic es mira massa el melic amb això del Mercat del Ram?

Sembla que també en el Mercat del Ram s’ha instal·lat l’actitud (ben vigatana) de creure fermament que el que es fa a Vic és millor que allò que es fa en altres llocs, moltes vegades sense conèixer-ho. I això és força perillós. I ho és també perquè aquesta mena de cofoisme sembla que només es guiï pel nombre de visitants i no per una anàlisi a fons del que s’està oferint, i que no tingui en compte les estratègies de creació i renovació.

I, com sempre, cal fer-se preguntes.

Quins són els motius reals (“reals”, dic) pels quals la gent visita el Mercat?

Per què s’ha arribat a un desequilibri tan gran entre la ramaderia i l’agricultura?

Per què s’ha magnificat tant el món del cavall i no altres àmbits?

I si el Mercat tingués més en compte els barris de la ciutat?

I si es comencés a pensar en un Mercat del Ram veritablement comarcal?

I si en tot el Mercat es posés l’èmfasi en la cultura de la sostenibilitat agrícola i ramadera i no hi fos només un apartat aïllat?

I si...?

I també, posats a fer, no estaria gens malament que en les mostres del bestiar de granja, els animals s’exposessin en les condicions exactes en què se solen tenir a les grans explotacions. Més que res, per honestedat.

publicat el 23 de març de 2018

Aranyes

Aranyes

No és estrany que les percepcions sobre les coses estiguin mediatitzades pel costum, la rutina i la memòria i ja no es puguin veure de manera objectiva, com si fos la primera vegada que s’experimenten.

Això passa clarament amb els llocs o els actes més habituals (la casa, el lloc de treball, allò que es fa rutinàriament...), que sorprendrien –i potser no gratament− si fossin jutjats amb total objectivitat.

Caldria mirar amb distància allò que tenim tan a la vora, tan assumit, que ens sembla natural i no gens estrany. És un exercici ben sa.

I es podria fer amb Sant Jordi i tot el que l’envolta. Un dia on la gent es pren festa i s’aboca al carrer a comprar i regalar llibres i roses, explicat així és un fet preciós i excepcional. Però si es va mirant amb detall, amb objectivitat i amb ull crític, comencen a sortir aranyes, moltes aranyes.

No es tracta d’aigualir la festa, sinó d’adonar-se dels canvis que la diada ha sofert any rere any i de com ha anat perdent alguns dels trets que la feien realment destacable, genuïna, culturalment positiva i literàriament interessant.

Adonar-se’n. I esbrinar els perquès. I, potser, aventurar cap on ens porta aquesta mutació.

A gaudir de la festa, i tant! Però millor si es fa amb una mica d’anàlisi i crítica.

Publicat el 21 d'abril de 2017

Exabrupte improperiós

No ens ho feu llegir, poetes. No ens feu llegir tots els vostres papers, les provatures, els exercicis formals i retòrics. No cal.

Els pintors no exposen les proves de color, els músics no publiquen el que sona quan fan dits, els ballarins no ens mostren els estiraments ni els cantants no fan escoltar-se quan escalfen la veu. Doncs, poetes, per què publiqueu aquests llibres?

Escriviu sonets per exercitar l’habilitat formal? Se us acuden jocs de paraules i  acudits (verbals o no)? Escriviu aforismes pseudopoètics? Heu trobat una bona imatge? Molt bé, felicitats. Però reserveu els llibres per a la poesia. Un exercici retòric (pot ser un sonet) no sol ser gaire lluny d’un sudoku: una prova d’habilitat i prou. Si només és això, guardeu-lo al calaix.

Que veïns i tietes celebrin aquests textos, que tingueu molts “m’agrada” al facebook, que algun amic publiqui una crítica laudatòria en un suplement literari... tot això no ho converteix en poesia. I el que no cal, no cal. De debò; que al món hi ha molts llibres i pocs arbres. I si ho publiqueu, al menys digueu que són exercicis.

I a vegades encara hi citeu allò de “en cada mot m’hi jugo l’existència”. I per postres potser llegireu aquest pamflet i direu que sí, que hi esteu d’acord. Ai senyor!

publicat el 31 - 10 - 2013

alguna cosa falla

No és tan fàcil com semblaria saber quines coses fallen en el nostre entramat cultural, però és ben cert que en fallen algunes, i importants.

Alguna cosa falla quan molt sovint actes de tota mena no tenen la resposta que es mereixen per part de mitjans de comunicació, de públic o de crítica.

Alguna cosa falla quan públic que es desplaça a Barcelona no ho fa quan l’esdeveniment és a altres poblacions, i tampoc si són de la seva comarca.

Alguna cosa falla quan ni comarcalment ni nacionalment no hi ha la vital coordinació que caldria.

Som un país petit, i per a moltes qüestions això hauria de suposar un avantatge. Però, lluny de convertir la petitesa en grandesa, sembla que el vulguem empetitir encara més. Ja hi hauria d’haver unes xarxes ben consolidades i fluides, i amb prou feines si existeixen. Amb tants anys d’una certa normalitat, encara està per fer la major part de vertebració cultural del territori, ja sigui físicament (geogràficament) o conceptualment (per àmbits, activitats, objectius...). I, per viu que sembli un cos, els teixits i òrgans moren per aïllament.

A veure si, a més de trencar les amarres polítiques externes, som capaços d’establir i enfortir els llaços culturals interns, també per construir xarxes amb l’exterior.

publicat el 30 de novembre de 2012

Això de la poesia...

No és fàcil de trobar un estudi assequible i rigorós que introdueixi a la poesia i en parli des d’una òptica que no sigui hereva d’unes concepcions tòpiques i mentideres; que no es basi, per exemple, en allò d’”expressar els sentiments del cor del poeta”, allò de “parlar amb paraules boniques”, allò de “somnis i il·lusions” o allò d’estar escrit en versos que rimin.

La poesia és una cosa molt més seriosa. És un compromís absolut i radical amb la persona, amb la llengua i amb la cultura; amb la humanitat.

La poesia és “una forma d’escriptura que il·lumina l’existència humana mitjançant uns usos lingüístics especials capaços d’escriure la vida i la mort, totes les experiències aparentment inexpressables”.

Aquesta definició és treta del llibre que acaba de publicar Jordi Marrugat, un llibre que presenta la poesia, el que és, el seu paper, la seva funció en el nostre món d’avui; una introducció a la poesia amb plantejaments seriosos, compromesos i moderns, i a partir de textos de poetes contemporanis catalans.

El llibre, Escriure la vida i la mort, publicat per Pagès editors, és un veritable camí de coneixement de la poesia i d’aprofundiment en la seva essència i funció. Un llibre de lectura plaent i enriquidora que a tots convindria de fer.

publicat el 19 - 10 - 2012

lleugereses

No sé què passaria si un alumne d’Història de l’Art, parlant del quadre de Millet “Les espigoladores”, digués que les dones que hi apareixen sembren blat. Com a mínim li farien mirar bé el quadre i buscar al diccionari les paraules “sembrar” i “espigolar”.

L’abril passat a Barcelona va inaugurar-se un nou Centre d’Art Contemporani amb l’exposició d’uns quants treballs pensats per a aquesta primera mostra.

Es va publicar un fullet molt ben dissenyat, molt ben editat, amb una introducció breu a cada una de les obres. A part d’alguns problemes gramaticals de relatius, de demostratius, de coordinació i de puntuació, hi havia una frase que feia mal d’ulls.

Abans de ser impresa, quantes persones van llegir la frase “...com les espigoladores dels quadres de Jean-François Millet sembren el blat.”? Quants ulls hi van passar i no es van adonar del que diu? D’acord que és un error absurd dels que poden passar sempre, i dels que sempre passen, però en un paper on hi ha tants noms d’artistes, curadors i crítics d’art, que bé hi devien intervenir, fa una mica de lleig. (I més després de les pel·lícules d’Agnès Varda sobre l’espigolar.)

Per què no es posa tanta cura en els textos com es posa en el concepte, el disseny i l’edició? És un misteri? No.

24 - 09 - 2010