Lluïsos

No podria afegir gairebé res (o ben bé res) a les paraules que els glossadors van dir sobre Lluís Solà en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. (L’Ajuntament ha editat les intervencions en un llibret gratuït. Procurin-se’l i llegeixin-les.) Ni tampoc a les que el President de la Generalitat li va dedicar, amb el sil·logisme que acaba amb “la pàtria és Lluís Solà” i amb l’epítet, sense embuts, de “Poeta Nacional”, avui que tants postulen per ser-ho. (N’és qui n’ha exercit realment des de sempre, calladament i sense proposar-s’ho.)

–Una presència, per cert, la del President, demanada per ell i no gens protocol·lària, de lector i admirador de l’obra de Solà, cosa que honora el polític i el poeta.

No hi podria afegir res, però sí que voldria comunicar la clara impressió de molts dels assistents a l’acte que aquest homenatge i reconeixement a Lluís Solà transcendeix la seva persona i la seva tasca. Que s’expandeix cap a les persones que li han fet costat durant tots aquests anys, cap a les que han fet accions semblants i cap a les que, d’una manera o altra, n’han volgut rebre i continuar el mestratge. Un homenatge a aquest llarg camí de la lluita per la llibertat en què Solà ha treballat en l’acció i la reflexió.

publicat el 27 de juliol de 2018

pensant el riure

No es coneix cap cultura, cap tribu, cap poble, que no rigui. Potser el que distingeix els humans dels altres animals és el riure. Però no es troben gaires tractats sobre aquest fenomen tan complex (des del riure beatífic al provocat pel sarcasme cruel) i que toca tants camps (l’antropologia, la filosofia, la sociologia, la moral, la medecina...).

Per què riem? Què ens fa riure? Per què serveix? Riem del mateix ara que abans? Riuen del mateix diferents cultures? Josep M. Sala-Valldaura, poeta, assagista, crític, catedràtic de literatura, acaba de publicar un interessantíssim assaig, Pensant el riure, a l’editorial Obrador Edèndum, on parla de tot això.

Reflexionar sobre el riure és reflexionar sobre la condició humana, sobre les relacions que establim amb els altres, amb nosaltres mateixos, amb les nostres conviccions.

I Sala-Valldaura en aquest tractat guia el lector pels terrenys de la comicitat, l’humor, la ironia, la sàtira, l’acudit... i a través de tota mena de manifestacions lligades al riure (populars, cultes,verbals, gràfiques, literàries, del teatre, el cinema o la tv, noves, antigues...).

Entrar en aquest llibre és un plaer, és aprendre una cosa nova a cada pàgina. Regaleu-vos-el, que això del riure és curiós, amè i seriós.

publicat el 13 - 12 - 2013

J. M. M. Q.

No serà un èxit de vendes, segur. Ni tampoc de lectors. I això és símptoma d’un dels mals de la nostra cultura. Perquè el llibre que acaba de publicar el compositor Josep M. Mestres Quadreny (Manresa, 1929) és un dels assajos més interessants que aquí s’han publicat en molts anys.

La música i la ciència en progrés (Arola ed.) aplega els dos grans interessos i dedicacions del seu autor: la música i la ciència, i n’estableix i n’explica els principals moments de canvi, les principals innovacions que han marcat el seu transcórrer en la cultura occidental des de Grècia fins ara. A través d’aquest recorregut en paral·lel dóna una clara i original visió de l’evolució del pensament, les arts i la societat de manera conjunta i transversal. En la darrera part del llibre comenta algunes de les seves obres i els mètodes de composició, tots ells a partir de conceptes i fórmules científiques i aleatòries.

Mestres Quadreny és una figura clau en la música i la cultura de la nostra contemporaneïtat, al costat de Brossa, Tàpies o Miró; però tant ell com la seva obra són lluny del coneixement i el reconeixement del públic. El nostre sistema cultural és així d’agraït, generós, just i conseqüent. I així evoluciona de la manera com evoluciona: a la deriva.

31 - 12 - 2010

C. H. M.

No es fa això de parlar d’un llibre sense haver-lo llegit (tot i que es fa molt més del que no sembla), però aquests dies, mentre decidia de quin tema parlaria aquí, m’ha arribat des d’Arola editors el llibre Enderroc i construcció, un altre assaig (o antiassaig) de Carles Hac Mor.

Després dels dos recents volums de converses amb Antoni Clapés (Emboscall ed.), després de Despintura del jo (premi Joan Fuster 1998) i de centenars d’articles, és innegable que en la nostra cultura Carles Hac Mor constitueix un punt vital en l’espai de la reflexió i l’assaig.

Naturalment, el seu no és un assaig de mena ortodoxa, però en ell s’hi troben moltes més idees i més estímuls que en assajos que sonen molt acadèmics i semblen tan interessants. Pensa i escriu, o pensa escrivint, lluny de tesis i mètodes. I és, sens dubte, allò que no vol ser: vèrtex, referent o via (diguem-ne “mestre”).

A Carles H. M. encara molts li neguen el pa i la sal (en la poesia, el pensament i l’acció), mentre sobrealimenten fatuïtats, carcasses i fraus; fins el dia que caldrà posar les coses al seu lloc (esperem). Ben cert: fullejant aquest darrer llibre no es pot fer més que desitjar un parell o tres de tardes per capbussar-s’hi a pler amb tot el goig de la raó i dels sentits.

30 - 11 - 2007