D'amnèsies històriques

No gaire lluny de la Casa de Convalescència, mentre divendres passat s’hi celebrava la “Jornada sobre la recuperació de la memòria històrica a Osona”, jeien un pilot de runes del que havia estat l’edifici número cinc del carrer del Bisbe Morgades. 

Molta gent recordarà que allí hi havia hagut un taller mecànic i un garatge (“Garatge Alier”). Menys gent recordarà l’arc de la portalada, de maons i amb un aspecte modernista, i la dovella central, amb una inscripció gravada, que aquell dia també era per allà, mig sepultada entre la runa.

Però ja pràcticament no hi ha record que aquí hi havia hagut Can Gatxa. Jaume Ayats en parla a Cantar a la fàbrica, cantar al coro (Eumo 2008). Una taverna i magatzem de vins, l’amo de la qual, cap als anys trenta, un tal Sala, era el corresponsal del diari republicà i anticlerical El Diluvio. S’hi reunien colles d’obrers (com els del Tint) per xerrar beure i cantar cançons republicanes i atrevides. Un espai amb el seu lloc en la història de la ciutat.

La memòria de la ciutat és (també) la d’aquests llocs, la d’aquesta gent, la d’aquestes idees, la d’aquestes vides.

Preservem les pedres grosses de la història, però se’ns n’escapen la grava i la sorra. I sense grava ni sorra mal va l’edifici de la memòria.

publicat el 2 de juny de 2017

J. Dinarès : la ciutat

No trobarem catalogades com a “ciutadans il·lustres” la majoria de les persones que han contribuït a fer la ciutat tal com és, que són una peça clau de la seva història i de la seva imatge. (I alguns dels que sí que en són catalogats no hi han ajudat gaire o gens; però aquest és un altre tema.) 

Això ve a tomb de la mort recent de Jaume Dinarès, el darrer de la família al capdavant de la fonda que inicià el seu avi. Tant en Jaume com els qui el precediren i els qui van treballar-hi, creant la fonda i donant-li personalitat van crear part del que ha estat i del que és Vic. La Fonda Dinarès (amb els menjadors del carrer de Verdaguer) forma part de la memòria de la ciutat; “és” la ciutat.

A més, Jaume DInarès era dipositari d’una gran saviesa culinària, fruit de la tradició familiar i les hores als fogons, que va compartir generós fent classes durant molts anys i no fa gaire en un llibre on incloïa també fragments de memòries de la fonda.

A tot això cal afegir-hi una gran bonhomia i un alt sentit del rigor en la feina. Tot plegat el feia un dels “padrins” i referents de l’hostaleria actual.

Gent com ell són els il·lustres de qui la història oficial se sol oblidar però que, reconeguts o anònims, fan la realitat i la memòria de la ciutat.

Publicat el 15 de juliol de 2016

els perquès de les coses

No hi deu haver gaire gent en aquest país que no hagi visitat esglésies als pobles dels Pirineus.

Qui més qui menys podrà recordar altars i pintures, i els cors, amb la barana, els bancs i a vegades altres mobles de fusta (generalment tot empolsinat i trist d’abandó) i també alguns estris trobats tafanejant per les sagristies.

Parlo d’aquestes imatges després de llegir el llibre Cantadors del Pallars, de J. Ayats, A. Costal i I. Gayete (i d’escoltar-ne el CD i veure’n el DVD d’A. Gallardet). Des del 2006, l’equip de recerca de la UAB dirigit per Ayats ha fet una extraordinària tasca d’investigació i revalorització dels antics cants masculins a les esglésies dels Pirineus, i aquest llibre n’és un excel·lent primer tast.

I volia parlar de com aquest estudi també il·lumina i explica allò que els nostres ulls ignorants han vist sempre en aquestes esglésies. Tot té una funció i una explicació que aquest equip ha tret de l’oblit i ha interpretat.

No hi ha goig més gran que entendre. I que en poques pàgines tinguem notícia de l’activitat dels “cantadors” i se’ns expliqui el funcionament de l’espai en les esglésies dels Pirineus, els rols socials i els perquès de cada objecte dels que sempre hi hem vist, és un gran plaer i una satisfacció plena.

27 - 08 - 2010

S. S. M.

No podia ser més oportú Ramon Farrrés, en la sessió en memòria de Segimon Serrallonga que se celebrà diumenge passat a Torelló, citant una frase de Serrallonga a propòsit d’Antoni Pous: “Al cap de vint-i-cinc anys de la mort, en Toni continua essent el meu gran amic”.

El mateix podríem dir, en un altre ordre, de la presència de Serrallonga entre els seus. L’acte que anualment realitzen l’Ajuntament de Torelló i la Càtedra de la UVic que porta el seu nom, és una mostra evident de com un poble recorda un dels seus fills més brillants. Recorda i, sobretot, no vol oblidar.

En uns temps en què l’oblit i l’abisme generacionals són evidents i preocupants, aquesta iniciativa, amb d’altres que caldria prendre, hauria d’aconseguir incrustar Serrallonga en la memòria col·lectiva, més enllà –és clar– d’estudis i edicions, que cada vegada es fan més urgents.

I en aquest marc és fonamental la beca d’ampliació d’estudis a l’estranger que porta el seu nom, promoguda per les dues mateixes institucions. ¿Quin millor homenatge a l’intel·lectual que possibilitar als joves d’avui allò que el va fer créixer i consolidar-se, a ell i a tants membres de la seva generació? Quin millor homenatge al saber? Quin millor servei a la seva memòria i al seu país? 

30 - 04 - 2010

història i present

No hi ha dia que des d’un lloc o altre no vegi el campanar de la Pietat embolicat amb una bastida de construcció. I que no em demani sobre la conveniència de la reconstrucció de la cúpula cònica, desmuntada durant les guerres carlines per tenir una atalaia de vigilància i defensa.

L’argument que es dóna és de “recuperar una imatge històrica de la ciutat”. Cert, és “una” imatge la que es vol recuperar; una imatge històrica concreta: la que hi havia a principis del XIX. Una imatge que és tan històrica com ho era la que fins ara podíem veure cada dia.

Una ciutat és el suport on s’escriu la seva història i la de la seva gent. És un cos viu que es conforma i es modela amb el temps segons les seves vivències. Les raons per què aquest campanar va acabar sense punta i amb terrassa, i per què el rellotge no té maquinària, són raons històriques que ens parlen de com eren, com pensaven i com actuaven els nostres avantpassats.

Ara ens hauríem de demanar què diran i què pensaran dels habitants del 2008 aquells que d’aquí uns quants anys interpretin aquesta reconstrucció-restauració que esborra bona part de la memòria històrica i sembla voler fer un gran parèntesi d’oblit per tornar a unes èpoques d’esplendor i d’ostentació de les classes dirigents.

11 - 07 - 2008

allò que som (2)

No volia parlar, en aquests articles, de la conservació o no dels topònims i dels noms dels carrers; només del fet que anem oblidant allò genuí i ben nostre i ho substituïm per allò que decideixen l’oficialitat i la burocràcia.

I en aquesta segona part volia esmentar alguns casos on la força popular ha guanyat les decisions de despatx. La “plaça de l’estudiant” o “del porro” de Vic n’és un bon exemple (en detriment del pobre Dom Miquel de Clariana), com “El Merma”.

També és lògic que si a la plaça on hi havia la presó ara hi ha un ambulatori, la gent li canviï el nom. Però cal reflexionar sobre el fet que perdent el nom es perd la memòria, i perdent la memòria ens perdem una mica a nosaltres mateixos.

I hi ha els casos de noms que la gent es fa seus i canvia, com el carrer de Narcís Verdaguer, que un cop la gent el va haver canviat de Narcís a Jacint, l’oficialitat va haver de cedir; o com el barri de “Campoamor”, de Sabadell, que la gent anomena “Can Poamor”, com “Can Rull” o “Can Feu”.

Té part de raó qui diu que la força popular s’acaba imposant. Però cal estar molt alerta de no deixar-nos eliminar per voler seguir fidelment els dictats dels qui manen (que ja és una inclinació ben trista)

De fet, no estic parlant dels noms dels carrers.

18 - 04 - 2008