Manuel Veiga

No n’havia dit res pràcticament a ningú. Només quatre persones sabien de la malaltia que durant deu anys l’acompanyà secretament. Un capteniment, segur, donat per la seva gran discreció i aquella elegància d’esperit (i de formes) connatural en ell. Al final, just encetat l’any, el càncer ha pogut més.

Manuel Veiga era un veritable home de teatre. Actor sempre eficaç, va treballar amb els grans directors i en moltes sèries de TV i en pel·lícules. La seva faceta de dramaturg, tan brillant com discreta, li va fer guanyar premis i prestigi aquí i a l’estranger.

Fascinat per la cultura gitana, on tenia grans amistats, va escriure peces com “Jar”, un intens i bellíssim homenatge a Carmen Amaya, o la darrera, “Siempre a la verita tuya”, colpidor monòleg d’un emotiu personatge, “palmero” de Lola Flores, totes dues interpretades per ell.

El 2014 va publicar “Els altres Candels”, una peça teatral escrita a partir de l’obra de Candel, un dels protagonistes de la qual vindria a ser un alter ego de l’escriptor, a qui Veiga estimava i admirava.

Amb ell se’n va un actor i autor estimat i respectat, un doll d’humanitat i de saviesa teatral i humana, un amic fidel, una rialla i una bona conversa sempre a punt, un tros del nostre teatre, de la nostra vida.

publicat l'11 de gener de 2019

Local - Nacional

No sé pas si s’han vençut realment els prejudicis sobre les produccions artístiques properes que no vinguin avalades per uns noms, unes productores o una publicitat que els donin l’etiqueta de “nacionals” o “barcelonines”. Una peça realitzada a Vic, a Tàrrega o a Reus per la seva gent i en els seus teatres és tan “nacional” com una feta a Barcelona, però encara sempre portarà una etiqueta de “local” que la farà estar, injustament, un graó per sota.

Ho dic pensant en l’obra “Argelers”, ideada, muntada i dirigida per Jordi Arqués, que fa unes setmanes va portar a escena un grup d’actors no professionals de la comarca, i en “Els camins invisibles”, de Teatre eSseLa, a partir de la poesia de Lluís Solà, presentada fa pocs dies a l’Atlàntida. I penso també en obres i muntatges realitzades de la mà de Montse Albàs o de Joan Roura, per exemple. 

I fins que aquestes produccions dites “locals” no siguin vistes i jutjades per tothom –i sobretot pel públic, els mitjans i la crítica de Barcelona, que es diuen “nacionals”– com qualsevol altre feta a la capital, no podrem ser una cultura de debò, plena, cohesionada, compacta. 

Però també des d’aquí cal eliminar aquest prejudici i veure-les amb una mirada “nacional”, sense allò de “per ser fet aquí...”

publicat el 30 de novembre de 2018

"Spoilers"? Sí, gràcies

No han arrelat els mot “esguerro” o “filtració” per l’anglicisme “spoiler”. Així anem perdent la llengua, i força més que la llengua. I donant-li tanta importància a les filtracions ens perdem alguna cosa essencial de les obres, de l’art; alguna cosa essencial de la vida.

Quan l’obra és bona, avançar un desenllaç no és gens important. Una bona obra narrativa no ho és per l’argument, que pesa molt poc en la seva essència i qualitat. Representem Shakespeare, llegim i rellegim Homer o Rodoreda, mirem pel·lícules cent vegades... Ens continuen emocionant i interessant tot i que sabem ben bé com acaben.

Un bon argument o un enjòlit ben conduït són una bona feina, però no són literatura, no són mesura de l’art. Els nens, que sovint volen el mateix conte, mostren prou aquesta mesura.

Per altra banda, fa molts anys que l’argument va deixar de ser part essencial de les obres. És més, moltes de les grans obres (cinema, literatura, teatre...) pràcticament no en tenen o els és irrellevant.

Però vivim un món on hem desterrat els plaers de debò, els fondos, i només valorem la immediatesa, la sorpresa, que són sensacions superficials, banals i caduques.

Si un “spoiler” us espatlla una obra, és que l’obra no valia la pena. Per això cal reivindicar-los. 

publicat el 23 de febrer del 2018

al centre de Manlleu

No voldria que aquest fos un altre dels molts articles que s’han escrit parlant de la reobertura del Teatre Centre de Manlleu i que al cap del temps, amb tot aturat, han resultat ben ridículs.

Aquesta és una història tan llarga com exemplar. Exemple de tossuderia i de fe. Si, a la fi, en els terminis que ara s’anuncien (que no són curts) s’inaugura el nou teatre, serà irrenunciable un agraïment públic i ben manifest a una quanta gent que des de fa deu anys (i més) hi han posat més que el coll i més que paciència i feina. Perquè no n’hi ha prou amb l’amor al teatre i a la cultura; calen fets i resistència, que és el que hi ha hagut.

Deu anys de provisionalitat i precarietat podrien haver fet claudicar a molts. Però en aquest cas no ha estat així i s’han anat conservant una realitat i una tradició importants i que han donat grans fruits a la comarca i al país. 

Ara bé, un compromís verbal és només un compromís verbal. Sabem que les paraules volen (encara que siguin de conseller en precampanya). I aquestes poden volar empeses per mil-i-una raons que potser semblarien lògiques però que serien del tot injustes i desraonades.

Manlleu, tota la ciutat, es mereix i necessita aquest teatre. I la comarca. I el país. I tan aviat com es pugui.

publicat el 18 de juny de 2016

gestió privada? pública?

No queda clar el redactat de les opcions posades a votació en la consulta sobre el model de gestió del Teatre L’Atlàntida i l’Escola de Música de Vic.

A les butlletes les opcions són: 1. “Fundació sense ànim de lucre, gestió privada” i 2. “Organisme autònom sense ànim de lucre, gestió pública”, i es relaciona l’opció 1 amb l’actual model i la 2 amb un possible model futur.

El complex el gestiona actualment una “Fundació sense ànim de lucre”, però no es tracta, ni molt menys, d’una gestió privada, ja que la Fundació és presidida per l’alcalde/ssa de la ciutat, els càrrecs recauen en regidors de l’Ajuntament i com a vocals hi ha un regidor de l’oposició, un alcalde en representació dels municipis de la comarca i representants del món de la cultura i la gestió cultural, que hi són de manera altruista.

Les actuacions i gestions de la Fundació són públiques i auditades, i publicades a la seva web (http://latlantidavic.cat/qui-som/fundacio/).

Equiparar això a una gestió privada (com podria ser la d’ajuntaments que cedeixen els teatres a productores, que els utilitzen com a plataformes pròpies) és, com a mínim un error que porta a confusió.

(Ah! I tampoc no entenc com el nom del teatre, que és “L’Atlàntida”, hi apareix com a “Atlàntida”.)

publicat el 10 de juny de 2016

Shakespeare? No cal, gràcies

No es poden acceptar les raons dels polítics per no ajudar més el Festival Shakespeare, decisió que ha fet que els organitzadors hagin optat per plegar, cansats de rebre només bones paraules i incerteses.

Els arguments que hem pogut sentir són simples i, sobretot, inconsistents. Bàsicament: que no hi ha diners per a tot, que el festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir, i que la decisió de traslladar-se a Barcelona no va estar pactada prèviament amb l’Ajuntament.

De polítics de responsabilitats tan altes n’hem d’esperar raons serioses, que obeeixin a un plantejament de política cultural de debò. I no val a dir que el Festival és molt interessant i que “ens dol molt però no podem fer més”. Uns pressupostos són, en definitiva, el dibuix del present i del futur, i és política la seva redistribució.

Anem, per parts.

1. “No hi ha diners per a tot”. El Festival demanava una quantitat modesta de diners, de manera absoluta i també en comparació amb el que s’inverteix en determinades estructures i activitats, moltes d’elles amb força menys abast i projecció que el Festival.

Si realment es creu en els actius culturals del país, si es creu en la feina feta pel Festival Shakespeare –a Catalunya i a Europa−, feta amb uns recursos mínims, l’administració ha de donar-li suport per tal que pugui arribar a tots els objectius proposats. No val posar els pressupostos d’excusa. En els projectes s’hi creu o no s’hi creu; es volen ajudar o no. I amb voluntat política es troben les engrunes pressupostàries que demanava el Festival. Si s’ha decidit no ajudar-lo, si no fa res que desaparegui, que es digui clarament. Les decisions polítiques, com ho és aquesta, s’han d’assumir i no amagar el cap sota l’ala d’arguments fal·laços.

2. “El festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir”. Que la professió teatral es mobilitzi per a salvar-lo i hi hagi actuat en condicions ms qhi hagi actuat dicions mstes edicions, al Raval, hagin tingut la complicitat del és que precàries per tal que no és perdés, desmenteix aquest supòsit. Que en les edicions fetes a Barcelona s’hagin exhaurit les entrades també ho desmenteix. I només caldria fer una prospecció pels diferents Festivals Shakespeare d’arreu d’Europa (agrupats en una xarxa a la qual aquest festival pertanyia) per comprovar com el d’aquí no era cap rara avis en aquest conjunt.

3. “El trasllat a Barcelona del Festival no va estat pactat ni consultat amb l’Ajuntament”. Això deu ser veritat, però se suposa que l’obligació d’un Ajuntament és atendre un Festival instal·lat al Raval que té, com ha tingut el Festival Shakespeare, la complicitat d’entitats del barri tals com La Perla29, el Teatre Romea, el CCCB, l’Escola Massana, la Filmoteca de Barcelona, l’Horiginal..., i altres lligams que estaven en camí de comprometre’s.

Pactat o no, consultat o no, no hi deu haver cap altre activitat que hagi aconseguit una xarxa de complicitats semblant en tant poc temps.

El fet és que des dels poders de la política cultural no s’ha volgut que el Festival Shakespeare continués. Un festival membre de la Xarxa Europea de Festivals Shakespeare, un festival que ha portat produccions internacionals i que ha produït espectacles que s’han pogut veure per Europa, un festival que dignifica una cultura i la posa al costat d’aquelles que estimen i valoren tot allò que Shakespeare suposa per la cultura no només occidental. (Només cal recordar que ningú no pot contradir els crítics quan diuen que Shakespeare és qui ens reinventa com a humans, qui refunda el concepte de persona i de la humanitat d’occident.)

El cert és que aquest fet (i no només aquest fet) és fruit d’una decisió política i que contribueix a dibuixar un futur cultural del país trist, pobre, d’aparador fatu, de lluentons i fet d’esquena als “emprenedors” que tant lloen els mateixos polítics, d’esquena als qui treballen per una societat on la cultura tingui un paper i un pes importants.

La pregunta és: aquest dibuix de futur, exactament quin és? qui l’ha pensat? amb quin objectiu? On volen portar la nostra societat? O bé, i més greu: existeix aquest dibuix? hi ha algú que sàpiga on es va o on es vol anar? Sigi com sigui, tot plegat fa basarda.

Publicat (en una versió reduïda) el 24 d'abril de 2015

Candel - Veiga

No s’ha fet prou justícia encara a Paco Candel. Aquests dies es commemoren els cinquanta anys de la publicació d’Els altres catalans, segurament el seu llibre més emblemàtic com a cronista d’una realitat sovint amagada −la de la immigració a Catalunya a mitjans del segle XX−, i com a motor i ànima de la integració social i la catalanització d’aquests col·lectius (seva és la consigna “Catalunya, un sol poble”). Candel és essencial en la construcció de la Catalunya actual.

Manuel Veiga, actor i un dels millors dramaturgs d’aquests moments (tot i que poc conegut per massa discret), acaba de publicar Els altres Candels (Pagès editors), una peça teatral escrita a partir de l’obra de Candel, i amb moltes incrustacions dels seus textos.

Un dels protagonistes vindria a ser un alter ego de l’escriptor i en un altre, una mestra als barris de barraques, hi reconeixem tants voluntaris que van fer, i fan, una feina impagable.

La trama enganxa i emociona; la llengua, molt exigent, riquíssima d’argots i dialectes, reflecteix amb naturalitat la realitat de l’entorn; la dramatúrgia és justa i eficaç. Veiga, gran coneixedor vital de l’època, l’ambient i la societat de què parla, ha construït una obra intensa, deliciosa i útil. Ara falta veure-la en escena.

publicat el 07- 03 - 2014

L'ATLÀNTIDA NO S'ESFONDRA

No estem en la millor època per al teatre, el cinema, la música o la dansa. Ajuntades a la crisi general, les polítiques del govern d’Espanya  ataquen directament la cultura i sobretot els espectacles culturals.

Per això, el fet que l’Atlàntida, el teatre municipal de Vic, presenti una vegada més uns resultats tan positius, ens ha de fer prendre confiança tant en els seus gestors com en la nostra societat. I, no podem oblidar-ho, ens ha de fer jutjar d’una manera molt positiva les polítiques culturals dels ajuntaments democràtics de la ciutat, que van ajuntar-se a unes dinàmiques endegades per la societat civil (sobretot en teatre i en música), a vegades amb grans dificultats i seriosos entrebancs polítics, econòmics i socials.

La compra el 1984 i la gestió de l’antiga Atlàntida per part de l’Ajuntament van ser molt criticades, com ho va ser l’acció de l’efímer Centre Dramàtic d’Osona, igualment com encara es posa en qüestió l’existència del Centre d’Osona de l’Institut del Teatre. Però és evident que aquestes peces van suposar la creació d’unes dinàmiques i d’un públic que el nou teatre ha sabut fer tornar.

Una ciutat de cultura no es fa d’un dia per l’altre, i és just reconèixer allò que hi ha al darrere d’un èxit com el de l’Atlàntida.

publicat el 8 - 02 - 2013

ni educar ni ensenyar (15)

No arribem a adonar-nos realment de les conseqüències devastadores de l’aplicació de la llei d’educació amb què amenaça el PP. Alguns dels aspectes més rellevants o més difosos n’amaguen d’altres que són igualment fonamentals pel futur del nostre país, de la nostra gent i de la nostra cultura (tres conceptes que són el mateix).

Un d’aquests despropòsits és la voluntat de suprimir la línia escènica i musical del Batxillerat. És a dir: es vol negar la possibilitat d’articular els coneixements i la formació sobre l’eix de les arts del teatre i de la música, com si no en fossin dignes o com si no en fossin tan capaces com ho són les arts visuals, la tecnologia o la ciència.

És a dir: als nostres joves que es volen dedicar a la música o a les arts escèniques se’ls vol negar una educació que es basi en els seus interessos i aficions, se’ls vol negar una formació que els permeti fonamentar teòricament aquestes activitats i créixer amb elles.

És a dir: es considera que això de la música i el teatre no és gaire res més que un passatemps o un entreteniment.

És a dir: es menyspreen les arts, o no s’hi creu (o els fan por).

És a dir: no es volen músics ni gent de teatre amb el pòsit cultural que cal.

És a dir: es nega l’educació, es nega la cultura.

publicat el 28-12-2012

política vs política

No és estrany que el teatre de Bescanó s’omplís el cap de setmana passat en l’estrena de Suïcides, de la companyia Poca Cosa Teatre. El públic va comprar pastanagues (amb el 8% d’IVA corresponent a les hortalisses) i amb la compra se li regalava una entrada, que, en ser d’obsequi, no pagava el 21% d’IVA que correspon al teatre i a la cultura.

També va tenir molt d’èxit, a finals de juliol, la venda anticipada d’entrades i abonaments a festivals i espectacles de teatre i música; en alguns casos, venda amb més d’un any d’anticipació per tal de fer-la abans de l’aplicació del nou impost l’1 de setembre.

Aquestes i altres iniciatives mostren el desacord que el món de la cultura té amb el tracte fiscal que li dóna l’estat. Però no és només un tracte “fiscal”; en el fons hi ha un tracte i una intenció de tipus polític.

Diríem, doncs, “política contra la cultura”? Aquesta afirmació, que podria semblar demagògia i poca cosa més, és la dura realitat. Es mostra cruament que el mal governant, el governant injust, té por a la cultura.

Però més que “política contra la cultura”, es tracta de “política contra política”, un model de societat que vol imposar-se per la força i aniquila tot allò que li pot fer nosa: primer la cultura, després... 

publicat el 16-11-2012