Lluïsos

No podria afegir gairebé res (o ben bé res) a les paraules que els glossadors van dir sobre Lluís Solà en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. (L’Ajuntament ha editat les intervencions en un llibret gratuït. Procurin-se’l i llegeixin-les.) Ni tampoc a les que el President de la Generalitat li va dedicar, amb el sil·logisme que acaba amb “la pàtria és Lluís Solà” i amb l’epítet, sense embuts, de “Poeta Nacional”, avui que tants postulen per ser-ho. (N’és qui n’ha exercit realment des de sempre, calladament i sense proposar-s’ho.)

–Una presència, per cert, la del President, demanada per ell i no gens protocol·lària, de lector i admirador de l’obra de Solà, cosa que honora el polític i el poeta.

No hi podria afegir res, però sí que voldria comunicar la clara impressió de molts dels assistents a l’acte que aquest homenatge i reconeixement a Lluís Solà transcendeix la seva persona i la seva tasca. Que s’expandeix cap a les persones que li han fet costat durant tots aquests anys, cap a les que han fet accions semblants i cap a les que, d’una manera o altra, n’han volgut rebre i continuar el mestratge. Un homenatge a aquest llarg camí de la lluita per la llibertat en què Solà ha treballat en l’acció i la reflexió.

publicat el 27 de juliol de 2018

de parlar d'arbres

No deixa de repetir-se els versos de Brecht, 

“Quins temps són aquests en què

parlar d'arbres és gairebé un crim

perquè implica no dir res de tants delictes!”. 

Però també sap que justament parlar d’arbres pot ser una manera d’alçar-se contra els delictes. Ha llegit i pensat i discutit sobre la pregunta de Hölderlin, “Per què poetes en temps d’indigència?”. I ara dubta, i escriu i esborra gairebé al mateix temps.

Al cap d’una estona deixa la pàgina en blanc i surt a passejar la tarda, com fa un escriptor en un llibre que estima. I mira els arbres, i els veu alçar-se contra l’hivern, i li ve al cap “Fulla sense arbre”, el poema que Celan escriví després de Brecht i després de la barbàrie, executada en la seva mateixa llengua. Diu: 

“Quins temps són aquests

en què parlar

és gairebé un crim, 

perquè implica

tantes coses dites?”

I recorda un poema d’Arnau Pons (traductor del de Celan) escrit a partir d’aquests dos, i torna  a casa a buscar-lo: 

“(Ara i aquí, amb l'auditori que ens escolta, 

després de Paul Celan i Bertolt Brecht:) 

Quins temps són aquests

en què el crim

torna a tenir forma d'arbre

i en què la fulla que diu l'ombra

és apunyalada amb un poema

per tanta veritat que ha dit?”

I pensa que en aquests temps sí que és bo parlar de parlar d’arbres.

publicat el 9 de febrer de 2018

Rosanes - Aumatell

No escriu res des de fa anys –diu−; apartat i silenciós, pràcticament no fa vida pública i no obstant la seva obra continua present en el món literari i editorial i es manté com a referent per un nombre cada vegada més gran de poetes i lectors.

La presència constant de Pep Rosanes-Creus no és deguda només a la seva obra (massa obres magnífiques estan ben oblidades), sinó també, i molt, a la tasca del crític i editor Jesús Aumatell (d’Emboscall editorial), que de fa un grapat d’anys es dedica a estudiar-lo i a divulgar-lo.

Després d’editar la seva obra publicada (Cants inespirituals, 2014) i una àmplia antologia bilingüe català-castellà (Cuerpo ausente, 2015), Aumatell acaba d’editar Trempar la veu. Obra prèvia 1973-1981, on aplega l’obra de Rosanes d’abans de la seva entrada al món editorial normalitzat. Textos juvenils inèdits o publicats esparsament.

Més de quatre-centes pàgines que marquen el camí cap a la seva poètica tan compacta i singular. Com assenyala i explica el pròleg de Víctor Obiols, més que un llibre de joventut és un llibre de definició d’una maduresa.

Però tan interessant com els llibres és l’associació del poeta i el crític editor,

que exemplifica la recíproca fecunditat de la tasca i la funció d’aquests agents culturals.

publicat el 29 de juliol de 2016

honorar-los

No falten gaires dies perquè a l’Ateneu de Vic se celebri un homenatge a Feliu Formosa, poeta, home de teatre, traductor, intel·lectual compromès amb el seu poble, la seva gent, la seva cultura i, en definitiva, compromès amb la cultura, amb la humanitat; un dels homes en actiu més importants de les nostres lletres.

Que l’Ateneu s’hagi proposat d’homenatjar de manera periòdica els nostres més rellevants poetes, diu molt al seu favor.

Una imatge massa comuna del poeta el presenta com a un ésser aïllat en un món de flors i violes o de tempestes i tenebres. I no és ben bé això (amb excepcions, és clar). També és un tòpic, i aquest és més cert, allò que el poeta és la veu i la consciència del poble; però, precisament perquè és un tòpic, potser no ens hem parat a pensar-hi prou, no s’ha pres consciència real del que això significa més enllà de convertir textos en referents o himnes.

“Ai de la terra que no honora els seus poetes”, va dir Virgili. I aquesta sentència ha estat repetida i ratificada fins avui mateix. “El poble que no honora els seus poetes és un poble desnaturalitzat”: Maria-Mercè Marçal. 

Davant d’això, potser sí que hem de començar a mirar com tractem els poetes i la poesia i a pensar sobre quina mena de poble som o volem ser.

 publicat el 6 - 11 - 2015

tenir la llengua

No es tracta aquí de l’expressió “tenir llengua” a algú, en el sentit de parlar-li iradament o sense respecte.

Aquí, el títol “tenir la llengua” es refereix a la facultat de dominar la llengua en molts registres, tenir un extens vocabulari viu, posseir una gran intuïció lingüística, estimar la llengua, voler enriquir-la, i millor encara si alhora es tenen coneixements de la seva estructura i el seu funcionament. És mimar-la, tenir-ne cura, com se’n tindria d’un arbre fruiter, d’una casa o d’un hort.

Fa uns quants dies, després de la presentació del llibre A dalt més alt, de Carles Dachs (que va presentar un altre poetàs, Jaume Coll), el poeta Enric Casasses (vingut expressament de Barcelona) comentava que molt s’esgarrien els qui diuen que la llengua està morta, que amb escriptors com aquests es demostra que està ben viva, i ben moderna, i arrelada a tots els temps. Lluís Solà, que també hi era, segur que hi estaria d’acord.

Potser sí que la llengua catalana s’està morint, els indicadors ens ho mostren prou, però també és cert que hi ha unes generacions de joves escriptors, com Dachs o Coll, que la tenen tota, i la fan brillar. Però, ai ves!, d’aquests no se’n parla gaire i no surten gaire als papers. I això també vol dir alguna cosa.

publicat el 17-07-2015

Garriga a Vic

No podria afegir res al que s’ha dit de Francesc Garriga arran de la seva mort; en tot cas expressar la sintonia amb la majoria d’articles que s’han publicat. Tampoc voldria exagerar sobre la relació que hi he pogut mantenir al llarg de tots els anys de coneixença. 

Però em sembla oportú deixar escrit un comentari sobre les seves intervencions o estades a Vic.

No vam ser molts els qui vam tenir el luxe d’assistir a la darrera visita de Garriga a la ciutat. Era el 27 d’octubre, al bar-restaurant El Gravat, en la presentació dels llibres d’AdiA Edicions, un dels quals era Demà no és mai, l’antologia de la seva obra que Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell van editar.

En aquella ocasió, a part de la seva poesia vam poder viure un cop més la seva sornegueria lúcida, els comentaris directes i sarcàstics, l’humor, la franquesa, la bonhomia i la sintonia amb les generacions més joves. La sessió i el sopar van ser un bon comiat de Vic per al poeta, que va enamorar els assistents i que tots recordem amb alegria, i ara amb nostàlgia.

I sempre recordarem, agraïts, l’assistència constant als cicles Un Pas a Dos a Vic a finals dels noranta, i com es delia per anar a El Caliu a menjar sopa torrada amb “pelotilles” (com li agradava de dir).

Adéu, Francesc.

Publicat el 13 de febrer de 2015

pep rosanes-creus

No es podia trobar a les llibreries, fins ara, cap dels dotze llibres que Pep Rosanes-Creus ha publicat o en què ha col·laborat. Afortunadament, gràcies a la fe, la feina i la tenacitat de Jesús Aumatell, l’editor d’Emboscall, ara tenim reunida tota l’obra publicada d’un dels poetes més potents de la seva generació, en el volum Cants inespirituals.

En la presentació del llibre a Vic, fa uns dies, Aumatell es va lamentar de l’oblit en què ha caigut aquesta obra pel fet que els llibres estaven descatalogats (com passa, lamentablement, amb la majoria d’autors). Si bé això és cert, i sobretot ho és per les noves generacions, caldria matisar-ho.

Rosanes és un poeta fort, sòlid, de debò. La seva obra, com tota literatura amb majúscules, arriba al fons del lector i el trasbalsa. I això no s’oblida, queda incrustat a la memòria i, sobretot, a la memòria afectiva. Els lectors de Pep Rosanes, com els dels grans poetes, en guarden imatges, paraules, versos, sensacions de lectura... que formen part d’ells mateixos, de la seva memòria, de la seva història sentimental, i que els revénen sovint cridats pels estímuls del present.

I això sí que no passa amb la gran majoria d’escriptors que tenen tots els seus llibres en circulació i surten als mitjans.

publicat el 3 d'octubre de 2014

llibres i literatura

No es tracta de queixar-se dels llibres anomenats “mediàtics” i d’atacar aquestes pràctiques. No val la pena i, al capdavall, algunes editorials poden publicar llibres de qualitat gràcies als beneficis d’aquests productes.

Però sí que es tractaria de dir les coses pel seu nom. Potser fa massa temps que sota el mateix concepte, “llibres”, anomenem elements ben diferents, i d’aquí vénen malentesos i confusions.

Un llibre no és altra cosa que un suport, que pot contenir materials molt diversos. Un receptari de cuina és un llibre, i una guia de viatges, i un llibre de física. Són llibres però, en principi, no en diem literatura.

Anem més enllà: Que un llibre contingui una història narrada amb llenguatge, que sigui una novel·la, no garanteix tampoc que aquest contingut sigui literatura. A la literatura se li demana més que una història àgil, entretinguda o interessant. Com a un poema per ser literatura se li demana més que una forma i una retòrica. L’art, a qui pertany la literatura, vol més que això.

Hi ha, doncs, per un cantó, llibres que expliquen històries, llibres d’idees o llibres en un llenguatge poètic. I, per un altre cantó, llibres que contenen literatura.

A veure si comencem a dir les coses pel seu nom. Potser tot ens aniria millor.

Publicat el 17 - 04 - 2014

Exabrupte improperiós

No ens ho feu llegir, poetes. No ens feu llegir tots els vostres papers, les provatures, els exercicis formals i retòrics. No cal.

Els pintors no exposen les proves de color, els músics no publiquen el que sona quan fan dits, els ballarins no ens mostren els estiraments ni els cantants no fan escoltar-se quan escalfen la veu. Doncs, poetes, per què publiqueu aquests llibres?

Escriviu sonets per exercitar l’habilitat formal? Se us acuden jocs de paraules i  acudits (verbals o no)? Escriviu aforismes pseudopoètics? Heu trobat una bona imatge? Molt bé, felicitats. Però reserveu els llibres per a la poesia. Un exercici retòric (pot ser un sonet) no sol ser gaire lluny d’un sudoku: una prova d’habilitat i prou. Si només és això, guardeu-lo al calaix.

Que veïns i tietes celebrin aquests textos, que tingueu molts “m’agrada” al facebook, que algun amic publiqui una crítica laudatòria en un suplement literari... tot això no ho converteix en poesia. I el que no cal, no cal. De debò; que al món hi ha molts llibres i pocs arbres. I si ho publiqueu, al menys digueu que són exercicis.

I a vegades encara hi citeu allò de “en cada mot m’hi jugo l’existència”. I per postres potser llegireu aquest pamflet i direu que sí, que hi esteu d’acord. Ai senyor!

publicat el 31 - 10 - 2013

Això de la poesia...

No és fàcil de trobar un estudi assequible i rigorós que introdueixi a la poesia i en parli des d’una òptica que no sigui hereva d’unes concepcions tòpiques i mentideres; que no es basi, per exemple, en allò d’”expressar els sentiments del cor del poeta”, allò de “parlar amb paraules boniques”, allò de “somnis i il·lusions” o allò d’estar escrit en versos que rimin.

La poesia és una cosa molt més seriosa. És un compromís absolut i radical amb la persona, amb la llengua i amb la cultura; amb la humanitat.

La poesia és “una forma d’escriptura que il·lumina l’existència humana mitjançant uns usos lingüístics especials capaços d’escriure la vida i la mort, totes les experiències aparentment inexpressables”.

Aquesta definició és treta del llibre que acaba de publicar Jordi Marrugat, un llibre que presenta la poesia, el que és, el seu paper, la seva funció en el nostre món d’avui; una introducció a la poesia amb plantejaments seriosos, compromesos i moderns, i a partir de textos de poetes contemporanis catalans.

El llibre, Escriure la vida i la mort, publicat per Pagès editors, és un veritable camí de coneixement de la poesia i d’aprofundiment en la seva essència i funció. Un llibre de lectura plaent i enriquidora que a tots convindria de fer.

publicat el 19 - 10 - 2012