paraules exactes

No s’hauria de perdre mai de vista (ni d’enteniment) la sentència de John Searle: “No és possible pensar amb claredat si no s’és capaç de parlar i escriure amb claredat.”

Sota aquesta premissa, Gianrico Carofiglio acaba de publicar un breu assaig que demana a crits una edició (i milers de lectures) a casa nostra. 

Carofiglio, jutge, escriptor i polític, és sobretot conegut per les novel·les (“thrillers judicials”) protagonitzades per l’advocat Guido Guerrieri. En un altre ordre el 2010 va publicar La manomissione delle parole, on denunciava la pèrdua de sentit dels mots per la seva manipulació, reflexionava sobre la llengua del poder i analitzava les perversions de l’ús de cinc mots (justícia, rebel·lió, bellesa, vergonya i elecció) per a la seva recuperació i, per tant, per a un canvi de vida.

Ara, a Con parole precise, reflexiona sobre el llenguatge públic: L’obscuritat en la llengua del poder (polític, administratiu, judicial) és antidemocràtica. La qualitat de la llengua és proporcional a la qualitat del pensament. Estem inundats de frases obscures, buides, de discursos sense sentit, amb el sentit tergiversat o al servei de la mentida; i són les paraules que ens condicionen la vida. D’això parla.

Cal traduir Carofiglio. Ens és urgent.

publicat el 20 - 11 - 2015

Sendra : un símptoma

No ens estranya ni ens pot venir de nou que Pau Arboix hagi decidit de tancar la fàbrica de llonganisses Sendra, reconegudes com un dels productes gastronòmics més exquisits del món (del món!).

I no ens estranya perquè a l’arrel del conflicte hi ha l’administració pública i la manera com fa i entén la seva tasca, la seva manera de “governar” i “administrar” tota mena d’activitats (industrials, culturals, educatives, d’investigació, empresarials, esportives, les de l’administració mateixa...), que parteix de la malfiança total. 

Cal replantejar-se les coses quan la llei desafia i contradiu el sentit comú, quan les exigències de l’administració i la seva burocràcia suposen un esforç més gran que el de la pròpia activitat, quan es fa evident que els sistemes de control s’han convertit en una estructura sobreposada a l’activitat, independent de la realitat, creada només per acontentar unes exigències de l’administració que no van en benefici de l’activitat sinó només de l’administració mateixa.

Cal replantejar-se les legislacions i els sistemes de control quan generen i alimenten una administració autàrquica amb una absoluta fixació per les formes, independentment del fons, l’essència i l’eficàcia real.

Cal, però no es fa. I així ens va. 

publicat el 04 - 04 - 2014

ni educar ni ensenyar (17)

No només és el govern d’Espanya qui dinamita l’ensenyament amb una llei que ni en la finalitat ni en l’objectiu té l’ensenyament com a centre sinó l’anihilació d’una cultura i d’una societat adulta i lliure.

També el govern de la Generalitat està destruint l’ensenyament a Catalunya. Les darreres lleis i disposicions van directament a neutralitzar i impedir qualsevol actitud i qualsevol pràctica docent de les que sempre s’han considerat fructíferes, estimulants i vives.

Unes disposicions, lleis i instruccions que no deixen absolutament cap marge a la reacció davant els esdeveniments de l’entorn i la realitat, a l’espontaneïtat, a la improvisació, a la variació.

Unes disposicions que fiscalitzen cada minut de l’ensenyant, forçat a esmerçar més hores i esforç a servir a la burocràcia de l’administració que no pas a les aules i als alumnes.

Unes disposicions que penalitzarien els mestres a qui tots hem admirat i que la mateixa administració posa de model.

Unes disposicions que penalitzen la pedagogia viva i activa que ens han ensenyat els grans pedagogs de segle i que la Generalitat republicana va introduir.

Vergonya i por davant d’una política que només aboca a la destrucció de l’ensenyament i de la societat amb no se sap quin objectiu.

publicat el 31 - 05 - 2013

cap a la paperera

No és clar quan va començar, però ara hi estem immersos del tot. Fa uns anys el més important era tenir iniciatives i dur-les a terme, tant en el camp professional com en els àmbits cívics i altruistes. I tant important com això eren els resultats efectius d’aquestes actuacions, el seu abast i la seva fecunditat. I prou.

Però ara no. Des de les administracions públiques s’ajuden i es tutelen aquestes actuacions i ha augmentat, per tant, el control que hi exerceixen.

De manera que avui pràcticament tothom qui realitza alguna activitat o altra està desbordat, aclaparat i col·lapsat per tanta paperassa com se li exigeix.

Des de l’alta investigació científica fins a les comissions de festes de barri, passant per l’ensenyament o la cultura, la realitat és que la paperassa demana més dedicació i esforços que l’activitat realitzada.

Calen urgentment reflexions, anàlisis i esmenes sobre aquest fet que, a més, indica la gran distància que hi ha entre la gent que “fa coses” i les administracions que tenen a sobre; desconeixement que provoca aquest control absurd, que es basa en uns indicadors i que té unes característiques que mostren, a més, que l’objectiu de les administracions no és cap tutela sinó la justificació de la pròpia administració.

09 - 03 - 2012

paradoxes?

No és una sensació personal momentània. És una experiència compartida des de fa anys amb gent que es dedica a l’ensenyament, la literatura, les arts visuals o la cultura en general, ja sigui des d’organismes més o menys o del tot oficials, o per lliure.

El fet és que la majoria de gent dedicada a aquests àmbits, que hi treballa o que n’és activista, contínuament ha d’estar lluitant contra els organismes oficials (“l’administració”); estructures creades justament per a facilitar les actuacions, per a ajudar en aquesta tasca i per a potenciar-la.

És allò de sempre: l’organisme que la societat s’ha inventat per a organitzar-se la vida i fer-se-la més fàcil, es gira contra aquesta mateixa societat i li fa les coses més complicades, difícils o impossibles. A aquest organisme diguem-li govern, legislació, societat anònima... 

Evidentment, no sempre és així, però l’allunyament de la realitat de les administracions és patida cada dia per qui està al capdavant d’una escola, d’una associació cultural, d’un festival de teatre, d’una editorial...

Hauríem de ser usuaris d’una administració que hem creat i alimentem perquè ens ajudi, i som súbdits o esclaus d’una entitat cega i sorda que no ens deixa ni parlar ni avançar. I ja ens sembla tan natural.

03 - 10 - 2008

Ai la torratxa!

No vaig escriure’n res quan per l’abril es va obrir el “centre social autogestionat” La Torratxa. Que una colla de joves actius, amb idees i organització aconsegueixin activar i gestionar un espai com aquest, és un dels avenços importants en aquesta cada vegada més ciutat del sants. Alguns vam recordar que aquest era un dels objectius de l’”Assemblea de joves de Vic” incentivada per Bernat Bauzà quan ell era regidor de joventut del primer ajuntament democràtic i nosaltres érem joves.

Hi he estat algunes vegades, i (amb reserves, com sempre) és de les poques iniciatives d’aquesta ciutat que donen esperança.

Ara es veu que des de diferents fronts sembla haver-hi una ofensiva per tal de tancar el centre o dificultar-li la vida. S’hi objecten qüestions legals de l’edifici i el seu ús, que curiosament no hi eren quan l’ocupava una associació castellera; hi ha qui diu que alguns bars de la ciutat també voldrien veure’l tancat, i encara més coses. En definitiva: que fa nosa. O por.

Resulta que l’administració pública, que té el deure de facilitar espais com aquest, hi posa traves i no ofereix solucions. I és trist (i il·lustratiu) recordar que alguns dels membres del consistori actual fa uns trenta anys estaven treballant per un centre així.

13 - 06 - 2008