i de la cultura? (2)

No queden clares encara les configuracions de la majoria d’Ajuntaments, però ja s’han pogut veure els primers moviments de cara als possibles pactes i als repartiments de regidories.

En aquestes qüestions la tendència cada vegada més clara és la nul·la importància que es dóna a obtenir la direcció o coordinació de la política cultural d’una ciutat o d’un poble. És evident que hi ha uns “punts forts”, com poden ser hisenda, governació o urbanisme, però també és ben palès que en les estratègies de poder la cultura no compta per a res.

Tot allò que sempre es diu de la cultura com a eina vertebradora de la societat, com a element cohesionant, com a senyal d’identitat, com a aglutinant social, com a base de la convivència i de la integració, com a constructora de futur, com a fonament de la nació... Tot això, on queda? 

Al costat d’aquests discursos, la realitat és que en la majoria d’ajuntaments del país (gairebé en tots) la regidoria de cultura no és gens cobejada ni ningú lluitarà per a tenir-la; al contrari, són els escorrialles que sovint van a parar a aquell regidor que hi té alguna relació, a vegades anecdòtica o risible, i ni es planteja que pugui existir una veritable política cultural.

I la cultura es fa des de baix. I així ens va.

publicat el 5-06-2015

desmuntant el país

No hi ha hagut manera, en tants anys de Generalitat, d’aconseguir unes estructures estables en arts visuals.

Si hi ha hagut accions per part de la Conselleria, han estat erràtiques, poc decidides i sovint contradictòries. El disseny de la Xarxa de Centres d’Art públics s’ha quedat tan sols en disseny; la realitat de les polítiques nacionals i municipals ha destruït el que hauria pogut ésser un eix vertebrador dinàmic, eficaç i productiu.

Era clar que deixar aquests centres a mans de la voluntat dels Ajuntaments comportaria el desmembrament d’una política nacional que apuntava a grans fites. I això és el que va passant.

El darrer desastre ha estat a Figueres. El Museu de l’Empordà, que és des de fa anys model de política local i nacional (i internacional) en arts visuals, ara per caprici de l’Ajuntament quedarà reduït a un centre d’abast i projecció locals. Figueres renuncia al seu paper nacional i a la seva aportació a la cultura en majúscules, es converteix en una capital provinciana i fa més pobra la cultura de tots. Quines ambicions té? Com veu el seu paper en el territori? Que no coneix les seves responsabilitats? Què hi ha de dir la Generalitat?

Aviat serem independents, sí. Però quan siguem independents potser ja no tindrem país.


publicat el 31 - 10 - 2014

quina ciutat?

No fa gaires setmanes a Es Baluard, Museu d’art Modern i Contemporani de Palma, es va inaugurar l’exposició “Miró. Ubú en escena”, que mostra els treballs que pràcticament al llarg de tota la seva trajectòria Miró realitzà sobre l’obra i la figura d’Ubú, d’Alfred Jarry.

Dins de la col·lecció hi ha els materials de l’obra de titelles Mori el Merma, del grup Teatre de la Claca dirigit per Joan Baixas, estrenada el 1978 al Liceu i que girà arreu del món. 

L’artista va treballar amb el grup en la concepció de l’obra, i en realitzà l’escenografia, els titelles gegants i el decorat. Rafael Subirachs compongué la música de l’espectacle i fou qui inspirà el títol, extret del crit al Merma de Vic, crit que s’ha fet internacionalment famós lligat a aquest espectacle i a Miró.

Una cosa no treu l’altra, ni calen exclusivitats, però veient l’exposició no vaig poder sinó pensar en la diferència que hi ha entre voler construir la imatge de Vic com a la ciutat de Sert o com a la ciutat d’un dels treballs més originals de Miró. I pensava què ho deu fer que a cap consistori de la ciutat mai no se li hagi acudit de recordar aquest treball, o d’utilitzar-lo, o de reivindicar-lo.

De tota manera, tal i com van les coses, potser val més deixar-ho tot com està.

publicat el 22 - 03 - 2013

què és això?

No són els únics, només són dos casos de les potineries dels polítics d’allò cultural.

A onze dies de l’inici del Festival Shakespeare de Mataró, tot programat i emparaulat, el nou regidor de cultura decideix eliminar-lo. “Sortia massa car”, diu, tot i que els pressupostos estaven aprovats i les partides consignades. I ignora compromisos nacionals i internacionals, compromisos amb tots els professionals que hi intervenen, amb la xarxa europea de festivals Shakespeare i, sobretot, amb la construcció cultural d’un país.

L’altre és Surpas, festival de cultura lliure i popular, lluny d’estereotips i mercantilismes, que se celebra/va a Portbou demostrant que una altra mena de festivals era possible. Ara el CoNCA els reclama la devolució de 6.900 € de la subvenció del 2010, a causa de la retirada d’una ajuda del Ministerio, i l’ajuntament de Portbou els ha retirat la seva. Festival fet (rebaixant al 50% els catxets), diners gastats i ara: a tornar-los!

Qui hi ha al capdavant de les polítiques culturals? La ignorància, la ceguesa, la prepotència i la burocràcia passen per sobre la raó, la justícia i la cultura. La ineptitud dels “polítics” mata l’esforç i la vitalitat dels qui creuen en la cultura i la construeixen amb esforç altruista. Anem bé.

22 - 07 - 2011

ACVIC

No sempre és fàcil que els projectes arribin a port. Per molt que els estaments implicats tinguin el mateix objectiu i la voluntat d’assolir-lo, sovint apareixen les traves més impensades, que alenteixen, dificulten o impossibiliten el procés.

Per això és una bona notícia l’arrencada definitiva d’ACVIC, el Centre d’Art i Creació Contemporànies de Vic, amb la designació del seu director Artístic. No només per la vida cultural del país, sinó també perquè és el resultat de més de cinc anys de col·laboració entre l’Associació H, el Departament de Cultura de la Generalitat i l’Ajuntament de Vic.

Rere aquest projecte hi ha un treball de vint anys de l’Associació H, hi ha un projecte de xarxa de Centres d’Art de la Generalitat i hi ha un projecte en política cultural de Vic.

I, sobretot, rere aquestes institucions hi ha persones concretes, amb nom i cognoms, que han cregut en el projecte i moltes de les quals han anat més enllà de les seves estrictes obligacions professionals per tal d’arribar a aquest final.

És a dir: una realitat social viva i activa, uns estaments públics que la potencien i l’assumeixen i moltes voluntats i esforços individuals. I això és, en definitiva, el que justifica i possibilita projectes com aquest i fa avançar el país.

21 - 05 - 2010

i ara, què?

No es cosa de críticar el teatre l’Atlàntida. Encara no. Des d’allò més extern, com és l’edifici, fins al model o mostrari de programació que s’ha pogut veure aquests dies, passant pel funcionament, eficaç i amable, i per la resposta del públic, tot indica que s’està en un bon camí.

El que sí que cal, però, és una reflexió més general sobre la política cultural municipal un cop engegada l’Atlàntida. Aquest equipament va suposar la dissolució de l’Imac, l’ens gestor de la política cultural de la ciutat, ara reduït a la mínima expressió. Les raons van ser que l’Atlàntida ja cobria moltes de les seves funcions, però és evident que la política cultural d’una ciutat no es redueix a una programació d’espectacles al teatre/auditori municipal.

Política cultural vol dir dinamització i suport al teixit social, participació, avenços, imaginació... No cal dir gaire res més, sinó remetre a les conclusions del Congrés de Cultura d’Osona de 1996/97 i al Pla d’Acció Cultural que va elaborar la Diputació el 2003.

Després de les glòries i les lloances, és hora que la regidoria de cultura posi les bases necessàries (econòmiques, estructurals i humanes) per acomplir eficaçment la seva feina sota aquelles directrius que ella mateixa va demanar, un cop actualitzades.

07 - 05 - 2010

presència i absències

No passa sovint que una obra excel·lent feta des del silenci aconsegueixi un reconeixement de la transcendència del que ha obtingut l’obra de Joan Furriols en la gran exposició antològica del Centre d’Art Tecla Sala.

Però res no és per atzar. Això ha estat possible gràcies a un seguit d’actuacions que des de l’àmbit públic o privat i des de fa anys han dut a terme persones i entitats concretes. Sobretot, les dues exposicions organitzades des de l’Ajuntament de Vic (amb Lluís Solà i Armand Quintana al davant) o les tres produïdes per l’Associació per a les Arts Contemporànies; totes elles fetes possible geràcies a les col·laboracions d’entitats privades comarcals i de la Generalitat.

Malgrat els alts i baixos de les polítiques culturals, és la voluntat de la societat civil el que ha permès arribar fins aquí. Lògica, doncs, la presència de persones i personalitats de la comarca en la inauguració, a títol personal o institucional.

Només una mancança: la migrada representació de l’Ajuntament de Vic en un acte tan important també simbòlicament. S’adduiran altres compromisos i que era una qüestió de prioritats. D’aquí ve la queixa: de les prioritats d’un Ajuntament que diu tenir en la cultura i els seus creadors un dels actius més importants.

12 - 02 - 2010